Benvolguda Dolors,
Emporion m’ha proposat d’escriure’t la carta que publica cada mes adreçada a tu. No hauria pogut dir que no. Els agraeixo l’oportunitat i els felicito per mantenir aquesta secció a la revista.
Ara que em poso a escriure, m’adono que avui és el 8 de març, dia internacional de les dones. Ja ho tinc, penso. Ja sé de què et puc parlar: de la teva implicació en la política en tant que dona.
Ens vam conèixer arran de la dedicació que compartíem en la gestió dels afers públics més pròxims a la gent: la política municipal. En aquest àmbit, de seguida em vaig adonar de la teva preparació i de la teva sensibilitat. Van ser justament les formes, la manera d’enfocar els temes, la sensibilitat des de la qual els treballaves, que em van fer fixar en tu. Avui que es parla tant de la necessitat de feminitzar la política, cosa que no vol dir només que hi participin les dones, sinó també una altra actitud per part dels homes i de les dones que s’hi dediquen, és un bon moment per reconèixer que tu ja fa temps que hi aportes aquesta sensibilitat femenina, sense fer-ne cap mena d’ostentació, només predicant amb l’exemple. I avui, vuit de març, em sembla que s’escau de posar en relleu aquesta faceta teva, que per tu és tan natural, però que sovint és tan absent en el tarannà de les persones que ostenten els càrrecs públics. I el que és pitjor, en la imatge mental del polític ideal que té molta gent, condicionada pels estereotips classistes i patriarcals.
T’escric amb la satisfacció de veure com aquests dies, en ús del tercer grau penitenciari, pots passar més hores a casa teva i ser present als carrers de Torroella, als mitjans de comunicació i als actes públics. Content de poder llegir i escoltar les teves opinions i de poder fruir d’aquesta actitud afable i tranquil·la que la teva presència transmet. Content sí, però amb l’ai al cor perquè tots sabem que, en qualsevol moment, l’estat repressor, disfressat amb la careta de la justícia, et pot retirar el benefici que et correspon per dret. Qui sap si en el moment que aquestes ratlles surtin publicades això ja haurà canviat. Toquem fusta i esperem el millor.
Ara que en tinc ocasió, tinc ganes d’agrair-te tot el que has fet i fas pel país i per tots nosaltres. Ganes d’expressar-te amb lletra impresa la solidaritat que, sempre que puc, miro de manifestar, sigui a la plaça de Torroella, a l’esplanada del Puig de les Basses o arreu on es pugui reivindicar el teu nom i la llibertat de tots els presos polítics, exiliats i represaliats. Tinc ganes de dir-te, per bé que ja ho sàpigues, que el teu sacrifici no passa inadvertit als nostres ulls, encara que potser no sabrem mai com pagar-t’ho adequadament.
En una pausa de l’escriptura, passejo la vista sobre la taula i, entre els papers, hi destaca el bloc d’espiral amb tapa groga i la imatge gravada en lila de la teva cara somrient. I les lletres FREE. És un testimoni material de com t’has fet present a les nostres vides. És un recordatori permanent que estem en deute amb tu i amb la causa que representes. El recordatori que algun dia haurem de vèncer aquest sentiment d’impotència que arrosseguem com un llast arrapat al desig de llibertat. Algun dia haurem d’aconseguir aquesta llibertat anhelada. Llibertat per tu i per tots els presos polítics i exiliats. Sense la vostra llibertat, aquest país no pot ser un país lliure. Per això, per començar, ens cal lluitar per l’amnistia. Amnistia com a punt de partida per continuar lluitant per la llibertat del país. Em sap greu que, en aquesta lluita, a tu, te n’hagi tocat pagar un preu tan elevat.
Salut i força!
Una abraçada immensa des de Palamós
