Un punyent i abrupte assaig d’Hèctor López Bofill
“Les elits de la ‘trama unionista’ són una minoria, però fan veure que són majoria.”
“Crec que és important que se sàpiga qui s’oposa al procés independentista i per què. Cal saber qui tenim en contra, amb qui ens hem d’enfrontar i amb qui no podem negociar, tret que s’avingui a donar suport a l’estat català.”
“La independència haurà de ser un procés unilateral. I no hem d’esperar ajuda de ningú. Tinc la impressió que el procés és massa tenyit d’ingenuïtats.”
“L’estat espanyol no ha sortit mai dels territoris que ha ocupat d’una manera pactada. I difícilment ho farà de Catalunya, tenint en compte la dependència econòmica que té del poble català.”
“Quan un interlocutor planteja reticències al procés d’emancipació nacional de Catalunya, quan aquest mateix interlocutor tira pilotes fora tot emparant-se en l’argument de la resignació, de l’existència d’altres prioritats (com sortir de la crisi), sempre cal preguntar-se sobre el benefici que obté (o que ha obtingut) aquesta persona de la dependència.”
“Patricia Gabancho remarca que cada cop que es trobava amb un defensor de la unitat d’Espanya, arribava a la conclusió que o bé es tractava d’un immigrant no integrat espanyol o bé d’un franquista.”
(López Bofill, H., La trama contra Catalunya. Poders catalans que frenen la independència, Angle Editorial, 2013)
Hèctor López Bofill, escriptor, doctor en Dret, professor de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra, dirigent de Solidaritat per la Independència i membre del grup poètic Els Imparables, acaba de publicar un polèmic, coratjós i brillant assaig, en el qual argumenta sense embuts que els principals obstacles per assolir la independència són dins de Catalunya. L’estat espanyol, que disposa d’una gairebé il·limitada quantitat de mitjans de repressió (polítics, judicials i diplomàtics, i també militars), resultaria menys perillós i eficient si no disposés de col·laboradors dins mateix del principat. Es refereix als adversaris interiors o catalans que a canvi de beneficis personals treballen amb la voluntat de reprimir el procés d’emancipació nacional català. Són elits (poders fàctics en l’àmbit econòmic, energètic i mediàtic) que essencialment tenen negocis amb Espanya i intueixen que la independència els faria perdre els seus privilegis personals, econòmics i socials. Són, en el llenguatge metafòric i punyent de l’autor, la “cinquena columna del segle XXI” o els “vigilants del gueto”; és a dir, pertanyents a l’estirp dels oprimits però col·laboracionistes amb l’opressor per tal d’obtenir rèdits (com integrar-se a l’oligarquia política i econòmica o mantenir-se al capdamunt de la piràmide social de la “regió espanyola”), fent d’oponents a la Catalunya amb estat propi. Es beneficien, per tant, del “negoci de la dependència”. O sigui, treballen per la preservació de la regionalització catalana, per la submissió a un estat espanyol que, tal com remarca l’autor, no tan sols ens menysprea, sinó que ens explota i ens margina severament i impunement.
Segons López Bofill, aquesta “trama unionista” o “contraindependentista” és sociològicament transversal, i en el seu assaig se centra en l’anàlisi desacomplexada d’aquestes poderoses elits, tot remarcant que acumulen molt més poder del que podríem imaginar; i sovint, fins i tot erròniament, han estat considerades “dels nostres” (sic). I posa com a exemple unes elits empresarials que tenen poc d’empresarial ja que viuen dels mercats captius, que depenen d’una decisió del poder públic, del Butlletí Oficial de l’Estat i de les relacions de poder i vassallatge amb l’estat espanyol. Els grans oligopolis vinculats a l’energia (Repsol, Gas Natural) o a les infraestructures (Abertis), tots participats per La Caixa, serien el paradigma d’aquest marc empresarial depenent del Butlletí Oficial de l’Estat. Remarca l’autor que en bona part van fundar o engreixar les seves fortunes al caliu de l’ocupació franquista.
L’autor, amb valentia, va identificant, analitzant i personalitzant aquests “col·laboracionistes”. I La Caixa seria, segons ell, la punta de llança dels poders econòmics compromesos a mantenir la unitat d’Espanya, el principal actor d’aquesta “trama unionista” i, per tant, el més poderós dels enemics de la Catalunya lliure. Insisteix que aquesta entitat esdevé també accionista de Telefònica, Repsol i Gas Natural. I recorda que tots els partits polítics parlamentaris, tret de la CUP i Ciudadanos, tenen deutes colossals i milionaris amb La Caixa, cosa que li atorga un gran poder d’influència sobre aquests partits: el deute de CiU seria de 27,9 milions d’euros; el del PSC de 13,4 milions; el del PP de 2 milions; el d’ICV d’1,5 milions, i el d’ERC de 672.000 euros. L’entitat ha finançat també els iots del monarca (Fortuna i Bribón) i va patrocinar la selecció espanyola de futbol en el Mundial d’Alemanya del 2006. És un gegant financer, però recorda que el seu creixement va ser sota la protecció del règim de Franco, amb comptables més o menys competents (Vilarasau, Fainé, Nin), sempre obedients a l’estatus autonomista.
Javier de Godó, lleial monàrquic, en seria un altre exemple, amb el seu buc insígnia: el diari La Vanguardia. L’any 2008, va obtenir del rei el títol de Grande de España, el màxim grau nobiliari al qual pot aspirar l’aristocràcia espanyola. Maragall li havia concedit també la Creu de Sant Jordi. Seria un clar exponent d’un màxim dirigent d’una xarxa mediàtica amb mitjans de comunicació orientats a desprestigiar o silenciar la causa secessionista. L’autor, esmoladament crític, considera La Vanguardia com un diari colonial que no qüestiona en absolut el marc nacional espanyol amb un “missatge tardofranquista” reduït a l’autonomisme benpensant, portaveu del projecte assimilista espanyol i que ocupa actualment el primer lloc dels diaris subvencionats, ja que el govern convergent “va regalar la monstruosa subvenció” (sic) d’1,45 milions d’euros al Grup Godó en els pressupostos del 2011. Remarca que els seus negocis s’han estès a la ràdio (RAC1) i la televisió (primer City TV i després 8TV), i és l’exemple clar de paradigma de periodisme que pretén reflectir l’esperit dels catalans al servei de la nació espanyola.
José Manuel Lara Bosch, fill d’un dels soldats que va entrar per la Diagonal amb les tropes franquistes, presideix un altre gran imperi comunicatiu: el grup Planeta, compost pel conglomerat editorial més mastodòntic del món hispànic (amb adquisició d’Agostini, Deusto, Seix Barral, Ariel, Salvat, Plaza y Janés) i participa a Antena 3, Onda 0, Europa FM i La Razón. Ha penetrat amb força en altres sectors (línies aèries com Vueling, banca amb accions al BBVA, hotels com el Juan Carlos I). Es pot considerar el grup Planeta, segons l’autor, com un dels principals responsables de la consolidació de l’hegemonia cultural espanyola a Catalunya i de la marginació de la cultura en llengua catalana. El catalanisme editorial representat per Enciclopèdia Catalana, per Edicions 62 i per Columna, en una operació patrocinada per la Generalitat, va regalar-li, paradoxalment a Lara, l’any 2007, el principal grup de producció editorial en català. I també li fou concedida, el mateix any, la Creu de Sant Jordi. Lara Bosch ja ha mostrat públicament la seva frontal oposició a un projecte català independentista.
L’autor també repassa les figures de l’empresari valencià Juan Roig de Mercadona, de Leopoldo Rodés (líder d’un grup de publicitat) i de Salvador Alemany, entre d’altres, com a altres exemples d’empresaris que han fet el negoci en el marc espanyol. I s’atura en el sector del cava, on Josep Lluís Bonet Ferrer, del grup Freixenet, i la família Raventós de les caves Codorniu, amb antecedents de clara adhesió franquista, són exemples de sectors de la burgesia catalana descendents dels guanyadors de la guerra civil i combatius contra el projecte catalanista. A l’autor no li paga la pena parlar de Duran i Lleida perquè, segons ell, és només un missatger, un servent de la “trama unionista”, i s’entreté amb la figura de Narcís Serra com la d’un gran home d’estat espanyol unionista i integrant, del qual considera sense escrúpols i provocadorament “el socialisme franquista”.
Tampoc s’oblida que en els sectors dels indignats del 15-M de la primavera del 2011 de l’extrema esquerra, també hi ha personatges que formen part d’aquesta “trama unionista”, i no troba casual que un dels seus primers objectius fos el Parlament de Catalunya. S’ha acabat demostrant que alguns tenien connexions amb Ciudadanos i moviments espanyolistes (UPyD) . I recorda com va costar d’aprovar el dret d’autodeterminació dels pobles en l’assemblea de la plaça de Catalunya, així com la manifesta hostilitat a l’ús de la llengua catalana en les seves assemblees.
L’autor també alerta i fa esment dels “infiltrats”, que són aquells que passen per formar part del procés independentista però que hi són només amb l’objectiu final de boicotejar-lo.
Hèctor Lopez Bofill conclou que li preocupa l’elevat grau d’ingenuïtat que veu encara en una societat catalana il·lusionada, motiu pel qual ens adreça amb força el seu valent i provocador assaig, però també té molt clar que quan arribi la independència, aquests mateixos catalans que mantenen aquesta pugna contra Catalunya i aquesta lleialtat amb Espanya, pot molt ben ser que finalment rectifiquin.
Bibliografia
- López Bofill, H., La trama contra Catalunya. Poders catalans que frenen la independència, Angle Editorial, 2013.
- López Bofill, H., “Socialisme franquista”, dins Avui (5 de juny de 2013), pàg. 20.
- Cassanys, R., Héctor Lopez Bofill: els principals obstacles per a assolir la independència són dins de Catalunya [article en línia], VilaWeb, <http://www.vilaweb.cat/noticia/4122321/20130606/principals-obstacles-assolir-independencia-dins-catalunya.html>
- Serrahima, M., “Són més que no ens pensem”, dins Avui (5 de juliol de 2013), pàg. 10.
- Arboix, A., Indignats equivocats? [article en línia], Emporion, número 55 [XX de juliol [*2] de 2011].
<https://emporion.org/index.php/2013-03-07-16-56-18/2008/item/831-indignats-equivocats?>
- Casanovas, E., Que enviïn algun tanc, per favor [article en línia], VilaWeb [18 de juliol de 2013].
