El model d’estat pactat després de la llarga dictadura va quedar dibuixat a la Constitució de l’any 1978. L’estat de les autonomies que ha marcat la vida política dels darrers trenta anys queda fortament qüestionat des de fa un temps tot i que no ens trobem en un període econòmic de vaques flaques, que és quan solen aflorar els descontentaments. Val la pena fer previsions perquè els temps de crisi sempre han seguit els d’abundància i quan les coses vagin a mal borràs, millor que tinguem la casa endreçada.
L’estat de les autonomies no ha resolt l’encaix de Catalunya, ni el d’Euskadi, malgrat els intents de mantenir unes relacions fraternals entre el centre i la perifèria per part d’alguns polítics que, com el cas de Pasqual Maragall, hi han deixat la pell. Les retallades de l’Estatut, encara pendent del que dirà el Constitucional; el constant atiament, per part d’alguns mitjans de comunicació, contra Catalunya; les maneres de fer d’una dreta espanyolista cavernícola; les moltes deficiències infraestructurals que patim; prendre consciència que sense estat Catalunya pot acabar perdent la seva cultura… tot plegat ha originat que siguem molts els que volem revisar la situació actual.
La confederació permet aquestes unions a diferents nivells; es pot arribar a una confederació mundial passant per una d’europea. La coordinació de pobles forts i sobirans em sembla la més correcta per mantenir la riquesa cultural ara en perill a causa de la mundialització. És un bon model per satisfer el desig de tenir els governs propers i, segurament el més important: evitar que el món derivi vers un únic govern centralitzat, sigui a Nova York o a qualsevol centre de concentració de poder, que converteixi els humans en simples robots al servei dels interessos econòmics de minories interessades.
