Estic vorejant els seixanta-cinc. Els últims anys, la vida m’ha colpejat molt durament; la crisi econòmica ha fet que l’empresa que vaig crear del no res s’enfonsés; hi havia dedicat enterament la meva vida i el meu esforç; per ella, vaig trepitjar i ensorrar sense pietat els més temibles competidors…
Ara, la meva vida no val res. Encarant ja l’últim tram de la meva existència, em trobo sol, molt sol i desemparat. Els meus dos fills fa molt temps que es van emancipar, un viu a l’Argentina i l’altre a Finlàndia; són quasi uns desconeguts per mi. La culpa la té el meu maleït egoisme -això, ho he de reconèixer-, no tenia mai temps per ells, tampoc vaig saber-ne gaudir ni de petits ni de grans. Ara, hem acabat perdent quasi tot contacte. Per si aquesta desgràcia fos poca cosa, estic en procés de separació amb la meva dona, no l’hi puc pas recriminar, el que no m’explico és com ha aguantat tant. Així, d’aquesta manera tan miserable, és com acabaran els meus dies. Sol i pobre.
Avui és Nadal, ho celebraré al pis, acompanyat únicament per les meves cabòries, quatre parets despullades, dues cadires i una arrossinada taula; és tot el que queda d’aquell sumptuós mobiliari i de l’equipament de què disposava. La seva venda m’ha permès anar mal tirant fins al dia d’avui.
L’habitacle no disposa ni del més mínim signe que evidenciï que són diades de Nadal. Això i l’espera d’un moment a l’altre de l’ordre judicial de desnonament, fan especialment tristos i frustrants aquests dies de festa i d’alegria. No és gaire difícil d’imaginar l’estat d’ànim que m’envaeix. El meu gran dinar de Nadal serà un plat de sopa de sobre i un pollastre a l’ast que vaig comprar ahir.
L’instint em diu que per no arribar a mals pitjors, he de sortir d’aquesta gàbia i anar a donar un tomb per alliberar la meva ment de la realitat d’aquest malson, encara que només sigui per uns moments.
Surto del pis sense un rumb definit, encantat mirant els llums de Nadal de la ciutat, la gent que va i ve carregada de paquets i amb cara de felicitat, els aparadors omplerts amb les més delicades exquisideses, les últimes novetats en tecnologia, roba… A partir d’ara, m’hauré d’acostumar només a mirar…
M’aturo sense saber per què davant l’ostentosa entrada de la sucursal bancària causant de molts dels meus maldecaps. A l’interior del recinte destinat a caixer automàtic, un vell pidolaire redossat al terra m’està mirant insistentment amb uns ulls que, de forma desesperada, em demanen ajuda, companyia, clemència o caritat.
“Un altre com jo”, penso, mentre faig els primers passos per allunyar-me d’allà.
De sobte, un impuls em fa parar en sec. No és just el que he pensat, aquest pobre home està molt pitjor que jo: sol, vell, sense sostre, ni tampoc un trist mos per portar-se a la boca un dia tan assenyalat com avui. Indecís i amb sensacions contradictòries, quedo aturat una estona contemplant-lo. Al final, guanya el petit raig de llum -l’últim, suposo- d’aquell esperit nadalenc, record de la infantessa, que encara deu quedar en mi, i que m’empeny a fer, en aquells moments i circumstàncies, el que en consciència considero més just.
Allargant-li la mà, ajudo el vell pidolaire a incorporar-se, mentre li dic.
─ Company, avui és Nadal, no serà cap gran àpat, però almenys menjaràs calent i acompanyat.
Tots dos, l’un al costat de l’altre, ens dirigim al pis en silenci, les paraules haurien sobrat, no hi cabien.
Arribats al meu domicili, paro taula, poso la sopa a bullir i el pollastre a escalfar. La mirada de felicitat d’aquell home no tenia res veure amb la que li havia vist al caixer. Mentre assaborim el menjar, l’home a poc a poc va agafant confiança i entaulem conversa sobre el que és i representa el Nadal en el temps actual, i el que era en un passat no massa llunyà. Recordem amb nostàlgia aquells temps de la infantesa, anys de penúries econòmiques generalitzades, en què ens havíem de conformar amb molt poca cosa i, malgrat tot, potser érem més feliços que en el últims temps que ho teníem tot; les mancances fan que a les coses se’ls doni un altre valor. La conversa, cada vegada més distesa, ens porta a filosofar també sobre valors immaterials. M’explica, amb passió, com l’home és lliure d’escollir entre aquests o deixar-se enlluernar per la brillantor de l’or, els diners o les coses mundanes, que no deixen de ser un miratge, i contràriament al que pensem, no poden compra-ho tot. “Poden comprar cases i palaus”, em diu, “però no l’escalfor d’una veritable llar; poden comprar rellotges, però mai el temps; poden comprar deu enciclopèdies i tots els llibres del món, però no els coneixements; poden pagar-nos una mútua i comprar medicaments, però no poden comprar salut; podran també fer-te una persona important i supèrbia i no gaudir del respecte de la gent…”. Fa una petita pausa, i continua dient-me que “busqui els veritables valors pels quals val la pena viure la vida, no demanen res i es conformen tan sols amb un petit racó dintre teu. Quan els hagis trobat, ho reconeixeràs a l’instant, perquè et faran sentir amb pau amb Déu, amb el món i amb tu mateix. T’ajudaran a veure amb claredat quines són les coses veritablement importants”.
“Segurament, i no t’ofenguis”, va dir, “les que has tingut més arraconades o en un segon terme, com poden ser la família, compartir els béns terrenals que se t’han donat per administrar, no pas en propietat; la solidaritat entre les persones; el respecte per la natura i per tots els éssers amb qui hem de compartir aquest món… Fes de tant en tant una cura d’humilitat i recorda que marxaràs d’aquest món de la mateixa manera com hi vas arribar, sense res… Avui, dia de Nadal, ja has retrobat un dels valors que tenies més oblidats, la caritat. T’agraeixo que hagis volgut compartir amb mi el teu dinar de Nadal. Gràcies, moltes gràcies”.
Va marxar sense dir res mes, deixant-me a mi bocabadat, incapaç de reaccionar, abstret, i reflexionant sobre unes paraules que no m’esperava sentir d’un home com aquell. Uns pocs instants de reflexió em van fer veure com de buida i intranscendent ha estat fins ara la meva existència. Quanta raó tenia el pidolaire, potser ara començaria a veure-hi clar.
El dinar d’aquest Nadal ha estat l’aliment més gran que mai ha rebut el meu esperit, del qual tan necessitat estava…
El somni quedà interromput per la veu del radiodespertador, que retransmetia les notícies sobre les últimes cotitzacions borsàries del dia d’ahir. Amb un cop de mà, el faig emmudir; refregant-me els ulls, amb el somni encara donant voltes dintre el meu cap, el primer que faig és comprovar que afortunadament la meva dona encara està al meu costat, que els meus dos fill dormen plàcidament a l’habitació, que el pis continua luxós i engalanat com cada any per les festes nadalenques, i que jo segueixo tenint quaranta anys, i una més que folgada situació econòmica.
Sense fer gaire soroll, vaig a la cuina a preparar-me un cafè, un lleuger zum-zum de l’Iphone m’avisa que és l’hora de repassar l’agenda del dia. Avui, 21 de desembre, tinc un dels dies més complicats i atapeïts de l’any. Ho esborro tot, sense ni tan sols interessar-me pel que hi ha. En aquests moments, al meu cap només hi ha lloc per a un creuament de pensaments contradictoris que per una part volen recordar, i per l’altra intentar allunyar aquella esgarrifosa visió de futur. El que sí que em quedarà gravat per sempre és la data d’avui, dia 21 de desembre, com la del dia que he celebrat el millor i més alliçonador dinar de Nadal de la meva vida.
