Vaig néixer a Coll de Nargó, el 1949. Sóc professor de llengua i literatura, però ara em dedico a escriure. Crec en el naturisme. Actualment estic escrivint una novel·la localitzada a Calonge. He publicat novel·les, contes, poemes i assaigs. He preparat edicions de Porcel i Pedrolo. Publico articles en diverses revistes. Sens dubte, ser nargorí ha marcat la meva vida i la meva literatura.
Seiem en el bonic cafè blanc de la plaça de la Doma, a Calonge. En Marcel és un home tranquil, amb fortes tendències contemplatives. Fa tot l’aspecte del savi local. Li agrada enraonar i escoltar. Mirant-lo cobejo la idea que en Miquel, el protagonista de la novel·la El carrer dels Petons, és ell. Tota la literatura de Fité neix de la seva infantesa al poble. I l’escriptura és el viatge de retorn a la memòria personal i col·lectiva. És la necessitat imperiosa de dignificar un paisatge físic i humà a través de la literatura. L’escriptor ha cantat el món dels raiers i ha transcrit la bellesa esclatant de la natura prepirinenca, s’ha submergit en les vides inquietants de la gent del poble i ens ha explicat el laberint polític i militar de la Barcelona del dinou.
LA LITERATURA
Marcel, comencem parlant de la novel·la Els carrers dels petons, i del personatge històric que hi apareix, el comte d’Espanya.
És un personatge terriblement amagat, em va costar molt trobar informació sobre ell, i mira que vaig anar a demanar dades a professors d’història, i a penes en vaig treure res. Crec que és un personatge que s’ha intentat oblidar, esborrar, perquè, francament, era terriblement cruel. Representa una època i una manera de fer. Jo només sabia que havia estat enterrat a Coll de Nargó, sabia –perquè me n’havia parlat la meva padrina- que era un nom associat a la por, i que servia per espantar els infants. En un primer moment, vaig pensar que eren exageracions populars, però, vaja, de seguida em vaig trobar amb una persona que havia estat Capità General de Catalunya, que havia estat un cap militar i que havia fet tota mena de aberracions. Amb les anècdotes d’aquest personatge, es podria escriure un llibre tres vegades més gruixut. L’editorial m’ho va proposar, però vaig refusar-ho per por d’encasellar-me. I també perquè era mirar enrere en una època plena d’horrors. Pensa que el comte d’Espanya era un sanguinari, un psicòpata, va acabar completament boig.
És molt trist que personatges així puguin arribar a tenir les regnes del poder.
I tant, però és que, a més a més, gaudia de la simpatia de Ferran VII. Li havia promès ser virrei d’Amèrica, i com que les colònies es van independitzar el va enviar a Catalunya amb la següent tasca, i t’ho dic literalment, tal com ho vaig trobar: “Entre tu y yo vamos a arreglar estos catalanes”. És a dir que tenia el vistiplau reial per fer tot allò que explico: l’oneig de la bandera negra (com a sinònim de mort), les forques a la ciutadella, tallar les mans a la gent abans d’afusellar-los, penjar-los després d’afusellar-los… I això ho fa des d’un lloc que està davant del carrer dels Petons.
Em sembla que jo he treballat en aquest carrer quan era jove. En un restaurant que es diu la Llar del Filador.
És molt possible perquè aquest carrer acollia gent d’aquest gremi. El carrer dels Petons és al barri de la Ribera i és just a tocar de Portal Nou. Quan vaig presentar el llibre el dia de Sant Jordi, van venir veïns d’aquest carrer. Em van explicar unes històries sucosíssimes. Em van explicar on era la porta més petita i la més gran: la llinda de la porta més petita –que era preciosa- se la van endur amb nocturnitat, diuen que algú de l’Ajuntament.
Parlem del gènere de la novel·la.
Jo no vaig voler fer una novel·la històrica sinó que vaig fer una història novel·lada. Per diverses raons, primer perquè l’editorial m’imposava un topall de pàgines, després perquè fou la meva primera novel·la, és a dir, a mi no em coneixia ningú. M’estimava més que els fets que explico en el llibre quedessin ben remarcats, ben clars. I utilitzava la trama de la ficció per mostrar-los.
És molt interessant això que dius, ja que hi ha un corrent històric que nega com s’explica la història. És a dir, aquests historiadors diuen que l’expliquem segons els paràmetres de la novel·la (conscientment o inconscient), amb personatges principals i secundaris, amb un ús específic del llenguatge, amb unes relacions de causes i efectes sovint artificials, amb una lògica interna per tal d’imposar versemblança a allò que s’està explicant, etc. I això, segons ells, no és ni de bon tros una aproximació objectiva a la realitat. En aquest sentit la teva història no cau en l’error de l’altra, perquè conscientment barreja realitat i ficció; i està molt clarament apuntat què pertany a una i què pertany a l’altra. I el principal avantatge de la teva narració és que el lector se sent cridat a viure des de dins la història d’aquests successos terribles.
Sí, fixa’t que jo em vaig plantejar per exemple quina història d’amor hi podia haver en una Barcelona sacsejada pel terror, com un es podia estimar amb el constrenyiment d’una vida tan dura.
Saps a mi el teu personatge principal, en Miquel, em recorda el personatge principal de la pel·lícula de John Huston Passeig per la vida i la mort.
Pot ser, és veritat que aquests personatges són capaços de sobreviure als horrors.
(Continuarà)
