Ahir al vespre tornava cap a Torroella. Passaven pocs minuts de les set, havia plogut i les ratlles de la carretera no es veien massa bé. A aquesta hora passava per la carretera que va de Rupià fins al seu encreuament a la rotonda de la carretera C-31 que va cap a Pals.
A aquella hora ja era fosc. Passat el pont de Gualta, en la meva mateixa direcció i a pocs metres, entreveig una motocicleta sense llum, al menys a la part del darrera. Sortosament, jo no anava a una excessiva velocitat, uns 70 km/h, i tampoc venia cap cotxe en direcció contrària que m’enlluernés, per això vaig poder adonar-me que davant meu hi havia una moto i vaig tenir temps de frenar i avançar-la. De seguit vaig pensar el pitjor. ¿Què podia haver passat si hagués vingut un altre cotxe en direcció contrària i els reflexos dels seus llums a la carretera molla, no m’haguessin permès copsar el que jo tenia al davant?. La carretera és estreta, ( 6 m. d’amplada) i no té vorals. El marge de maniobra que podia tenir era molt poc i la possibilitat d’un accident era alta.
Reiterem novament: que aquesta carretera que passa per Rupià, Parlavà, Serra de Daró, Gualta, a la qual els rètols d’anada en direcció Girona marquen com d’accés a la AP-7 (autopista), no garanteix els mínims de seguretat. El ferm està molt bé, però l’amplada és insuficient i li manquen vorals a cada banda. En aquesta època de l’any que a les sis de la tarda és fosc, queden encara moltes hores de trànsit amb gent que ve del camp o tractors i camions que encara estan en hores de treball. Com aquest cas que exposo, suposo que n’hi ha hagut molts d’altres en què tampoc no ha passat res, potser només un ensurt. Però n’hi ha hagut algun en què s’ha produït l’accident i aquest ha estat mortal.
Fa temps que des de Torroella es reclama una variant. És una obra costosa i podem arribar a entendre que es retardi. Però aquest mínim de seguretat en una carretera d’accés en un sentit a l’autopista i en sentit contrari a la Costa Brava, repetim i reiterem que no es pot retardar més. Aquesta és una obra no massa costosa i d’execució fàcil. Fa uns anys, l’aleshores conseller Nadal, en una visita a la fàbrica Enplater, va afirmar públicament que tenia a punt l’ajudicació de les obres per eixamplar aquesta via, però encara deu estar oblidada en un calaix. Des de l’Ajuntament s’hauria de reclamar sense defallir l’execució d’aquesta obra. No només l’Ajuntament de Torroella sinó que hauria de ser una reivindicació conjunta de tots els ajuntaments d’aquesta ruta. A molts llocs que tenen un problema amb la carretera que els afecta, parlen de la carretera de la vergonya. Nosaltres ens hi hauríem de sumar amb la nostra.
No tot han de ser queixes. Fa pocs dies vaig pujar al castell del Montgrí i vaig quedar gratament sorprès d’una actuació feta, crec que pels gestors del Parc Natural Montgrí Illes Medes, al camí d’accés al castell. Fa temps que veiem com progressivament aquest camí es convertia en allò que en diem un camí de cabres. Tothom passava per on volia i així el traçat, aquell que havíem de fer servir per anar al castell, havia desaparegut i en el seu lloc havien sorgit un sens fi de caminets que destrossaven la muntanya. Ara aquest camí ha estat marcat. Només hi ha un camí. Els altres han estat barrats amb una petita paret seca de pedra d’uns trenta o quaranta centímetres d’alçada, que és suficient per dirigir la gent per on han de passar. Ara només falta que es compleixi.
Aquest mateix dia, la pujada al castell la vaig fer pel camí de les Lloses. Un camí desconegut per la majoria de la gent que es pot agafar des del coll de la Creu, en direcció est, fins arribar uns metres per sota del Cau del Duc. Això permet visitar aquest cau i pujar i continuar la pujada cap al castell. Però aquí és on hi ha el problema. Haig de dir que mai m’havia passat com aquesta vegada. Jo anava sol i just al sortir de la cova i enfilar cap amunt, em vaig trobar amb un pas difícil i perillós i vaig agafar por. Potser és que ja soc massa gran per fer certs trajectes. Però la dificultat i perillositat d’aquest pas és compartida per molta gent, sobretot per mestres que amb un cert nombre d’alumnes l’han de passar forçosament per anar al Cau del Duc, abans o després d’anar al castell. No costaria gaire trobar una solució tipus escala o barana integrada en el terreny, que no distorsionés la característica natural de l’indret i permetés superar amb seguretat aquest difícil i perillós pas als excursionistes, joves i no tant joves, turistes, alumnes, pares que van amb criatures, en resum tots aquells que fan una visita completa a aquesta part del Montgrí que inclou el castell, el Cau del Duc i, llàstima que ja sigui pràcticament irrecuperable, el Pedrigolet.
