, alcalde musulmà a Londres!
Acabo de veure les notícies sobre la presa de possessió del ciutadà britànic d’origen pakistanès -de professió religiosa musulmana- Sadiq Khan, com a nou alcalde de Londres.
Un cop més, penso, els britànics caminen molt per davant nostre. I quan dic nostre no només em refereixo als espanyols, que també, sinó als que formem part de la UE i també – i això no és menys important- de la mateixa gran colònia de la corona anglesa, els EUA.
S’imaginen un equivalent de Sadiq Khan assumint l’alcaldia de Nova York? O un musulmà francès, fill de magribins, al capdavant del municipi de París? O de Madrid? O de Berlín?
Fa uns mesos vaig llegir que quelcom equivalent passava a França després d’una de presidencials, en la novel·la de Michel Houllebecq, Submisión, en la qual el lector se sorprenia –o s’atemoria- davant l’arribada d’un francès de religió musulmana a la presidència francesa. La mateixa França de les revoltes socials i els atemptats radicals.
Però a Londres els anglesos ens diuen que no passa res, que Sadiq Khan pot ser alcalde de la capital de l’imperi Britànic i coincidir amb la nonagenària reina Isabel qualsevol dia d’aquests. No passa res… és clar que no, perquè en la seva presa de possessió a la catedral cristiana de Southpark, el nou inquilí de la City Hall ha dit: “Estic orgullós que Londres hagi triat l’esperança abans que la por, la unitat abans que la divisió.”
Després d’ell, al costat de l’altar, hi havia el representant de la comunitat jueva, amb la seva quipà, i una dona musulmana amb el hijab… i a la seva dreta, el bisbe titular de la catedral anglicana amb la seva faixa vermella ben a la vista. I no ha passat res!
Quan he viatjat a Londres, un parell de vegades, m’ha cridat l’atenció la normalitat amb què els habitants d’aquella capital apliquen a la seva convivència amb els indis, pakistanesos, àrabs o maoris, entre altres, que han fet fora les seves arrels allà i mantenen els seus senyals d’identitat -i les seves religions- tres generacions després.
Són admirables, encara que també és cert que el d’ells ha estat menys compulsiu, a poc a poc, alhora que s’independitzaven les seves colònies, alhora que mantenien, gairebé sempre, els seus interessos econòmics en aquells territoris que un dia van pertànyer a la Commonwealth.
Potser alguna cosa tingui a veure la seva insularitat, la qual va mantenir més a resguard de les bel·ligeràncies imperialistes, llevat de la dels víkings que arribaven dels països nòrdics.