El passat 23 de gener va fer 25 anys que, a causa d’una parada cardiorespiratòria, moria als 84 anys, a la ciutat de Figueres, Salvador Dalí i Domènech, un personatge tant o més surrealista que la seva obra; artista polifacètic, polèmic i controvertit, però que malgrat totes les superficialitats, les llums i ombres que el van envoltar al llarg de tota la seva vida, per damunt de tot, aquell dia ens deixava un gran artista, sense por d’equivocar-me, jo diria que un artista excepcional.
Malauradament, els últims dies de la vida d’aquest geni tampoc es van deslliurar de la polèmica, van ser dies molt tristos, fins i tot amb alguns moments patètics i des del meu punt de vista excessivament mediatitzats. Contrastaven en demesia amb la vitalitat i energia que havia malbaratat al llarg de la seva vida en el rol de gran actor, interpretant magistralment els esbojarrats papers que exigia el seu propi personatge, dins les moltes i variades facetes que envoltaven la seva vida. Gaudia fent aparèixer en el moment que ell creia més oportú qualsevol dels personatges que tan bé caracteritzava, des del Dalí artista, l’excèntric, l’intel·ligent, el pallasso, el grotesc, el provocador, fins al d’enfollit, entre molts d’altres.
Si a tot aquest circ mediàtic ─al seu temps, no massa ben vist per alguns sectors de la crítica i la intel·lectualitat del país─, hi afegim una certa afinitat amb el règim franquista ─malgrat que fos escenificada amb el seu peculiar, confús i irònic estil─, una fama de pesseter amb passió pel luxe i un acostament a la forma de vida nord-americana, van ser ingredients suficients per propiciar que en vida, una part de la crítica i la societat, mantingués amb la seva obra una postura poc definida, que per resumir podríem dir que es movia entre l’ambigüitat i el silenci.
Ha calgut que passessin uns quants anys després de la seva mort, perquè l’obra, l’artista i l’home sobrepassessin i deixessin enrere els personatges creats. Ara, vist amb la perspectiva que dóna el temps, la figura extravagant de Salvador Dalí, les seves excentricitats i les incriminacions polítiques han quedat diluïdes i desdibuixades en la memòria col·lectiva, i han passat a ser anècdotes relegades a un discret segon terme. Allunyats aquests prejudicis, ja no es veu Dalí com un personatge superficial. La seva obra s’ha situat molt per damunt d’aquell mediàtic personatge i ha fet que, avui, Dalí sigui considerat més que mai com un gran artista, admirat, respectat i estudiat a tot el món.
Dalí és ja considerat un clàssic, un dels grans i fonamentals artistes del segle XX, un innovador, un investigador i un creador dotat d’una capacitat i una visió innates per descobrir quelcom que anava més enllà del que podia plasmar sobre el paper o la tela. Ha sabut definir con ningú l’esperit i l’essència surrealista. Surrealisme i Dalí són ja dues paraules indissociables. Artista polifacètic, a part de la pintura com a disciplina principal, podem trobar també un Dalí escultor, gravador, dissenyador, escenògraf o escriptor, entre d’altres. Al llarg dels segles, la figura, i sobretot l’obra d’aquest pintor empordanès, seran estudiades com correspon a les dels grans mestres, i les dels pocs privilegiats artistes que, tocats per les musses, han deixat una forta empremta en l’art universal.
Una altra faceta de Dalí menys coneguda, però no menys important, és la literària, amb la qual va conrear diferents gèneres que van des de la narrativa, autobiografies megalòmanes, assajos sobre pintura o eròtics i poemes, entre molts d’altres, que ens demostren, una vegada més, que sota la magnífica caracterització de la que crec buscada aparença de persona excèntrica, s’hi amagava també, sense renunciar al seu inconfusible estil provocador i delirant, un pensador profund.
La valoració que he fet de l’artista sé que per a alguns podrà semblar una mica excessiva o fins i tot exagerada. És només el meu punt de vista, però que ve avalat per prop d’1,34 milions de visitants que va tenir el Teatre Museu Dalí de Figueres l’any 2013, xifra que no para de créixer any darrere any; per l’èxit aclaparador de les exposicions antològiques al Pompidou de París i al Reina Sofía de Madrid, i en general per tot el que té a veure amb aquest singular personatge i la seva obra.
Salvador Dalí i Domènech, gràcies per la teva obra i també per ser com eres. Gràcies per l’immortal llegat que des del cor del teu estimat Empordà has volgut deixar a tota la humanitat.
