Soc de la gent que pensa que viatjar sempre és una experiència enriquidora. Això no vol dir que tots els viatges surtin com els havíem planificat, sense contratemps, que la meteorologia acompanyi sempre, que no sigui cansat, sovint car, fins i tot incòmode. També és possible que, de vegades, la destinació, simplement, no compleixi les expectatives que ens n’havíem creat. Malgrat els costos i les eventuals calamitats o decepcions, mai, després d’haver tingut l’oportunitat de viatjar, m’he penedit d’haver-la aprofitat. Són pocs els viatges que m’hagin agradat tant com per repetir destinació, però cap ni un els que renegui d’haver emprès.
Aquesta primavera he tingut ocasió de fer una ruta per la Côte d’Azur, o Costa Blava, francesa, des de Marsella fins a tocar la frontera italiana a la localitat de Menton, passant per llocs de renom com ara Saint-Tropez, Antibes, Cannes, Niça i Mònaco. Segurament, només el fet d’anomenar aquests topònims ja ens evocarà records, sentiments, tòpics, prejudicis i expectatives, bé sigui en base a experiències prèvies o, si no hi hem estat mai, fruit del que haguem llegit, vist o escoltat. El fet que un munt d’artistes i ments creatives escollissin aquesta regió per inspirar-se i, en molts casos, establir-hi residència, testimonia el poder d’atracció que tenia el seu paisatge, reflectit en moltes de les seves obres. Parlem de gent com Monet, Cézanne, Picasso, Matisse, Le Corbusier, Chagall o Renoir. El món del cinema també ha contribuït decisivament a construir el mite de la Riviera francesa, amb Cannes i el seu festival com a epicentre, en aquest cas. Ho ha fet a través de pel·lícules de Godard, Hitchcock, Audiard o Besson, que han immortalitzat, entre altres, les carreteres panoràmiques que ressegueixen el mediterrani per ser gaudides des d’un descapotable. Actors i actrius com Brigitte Bardot, Alain Delon, Jean-Paul Belmondo o Grace Kelly també han dotat la Costa Blava d’una pàtina de glamur. Un glamur que ha atret fortunes, bé sigui per invertir o per dilapidar en casinos com el de Montecarlo.
Sabedor que els millors anys de la destinació ja havien quedat per a la història, confiava trobar, almenys, vestigis d’aquells paisatges litorals, mediterranis, provençals, que havien atret tant talent i generat tant caràcter. La realitat va quedar molt lluny d’aquestes expectatives. És cert que, en cadascuna de les ciutats esmentades i en poblets encimbellats de l’interior, s’han fet inversions per conservar el patrimoni i l’arquitectura. En tots els casos, això atreu un nombre elevat de turistes, com jo, fet que segurament justifica aquestes inversions però, alhora, satura i desnaturalitza notablement el caràcter d’aquests nuclis, per dir-ho suaument. El problema és que, més enllà d’aquests escenaris de cartró-pedra amb galeries d’art, botigues de sabó i gelateries, l’alteració dels paisatges i l’urbanisme semblen haver procedit sense cap mena de criteri racional, més enllà de l’especulació i l’afany de lucre. Fora del seu front litoral, ciutats com Cannes i Niça tenen, al seu interior, unes barriades d’urbanisme dens i materials de baixa qualitat, espai viari inadequat, equipaments públics descuidats i espai verd escàs. El més xocant, però, és el paisatge rural. Les parcel·les que antigament estaven ocupades per pinedes, oliverars o vinyes, han estat venudes i ocupades per xalets unifamiliars d’estètica disruptiva, pretensiosa i mal integrada en l’entorn. L’escala del desgavell és impressionant, amb muntanyes senceres i planes extensíssimes mal endreçades, esquitxades amb aquestes aberracions arquitectòniques.
Tornant a l’inici de l’escrit, és fàcil deduir del que he descrit que ha estat una destinació que no m’ha agradat, en absolut, però m’ha encantat poder veure, en primera persona, el paisatge trinxat i decadent; un exemple magnífic de com una planificació territorial i urbanística inexistent o inadequada pot acabar per destruir els paisatges més atractius i els entorns més privilegiats. Alhora, es fa inevitable comparar el que ha passat a la Costa Blava amb el que ha passat, està passant i pot passar a la Costa Brava gironina. Precisament, aquests dies s’està exhibint a Girona i quan es publiqui aquest article estarà visitant Figueres, una exposició de fotografies del periodista torroellenc Miquel Riera. El títol de la col·lecció d’imatges, “Costa Esbravada”, ja dona una idea del que s’hi mostra: cales idíl·liques, pinedes exuberants i fins i tot penya-segats de la nostra icònica costa sacrificats a l’urbanisme més salvatge de xalets i blocs d’apartaments. Comparant les costes Blava i Brava, però, encara trobo consol en dos aspectes. En primer lloc, en el fet que l’urbanisme a la Costa Brava sembla tenir una major proporció d’habitatge plurifamiliar. Si bé les façanes dels blocs d’apartaments de les fotografies de Riera són xocants, també és cert que aquesta tipologia urbanística fa un ús més eficient del sòl i més gent es beneficia del sacrifici paisatgístic que no ho faria sota un model basat en el xalet unifamiliar (que, bo i així, és ben present, també, en alguns dels municipis del nostre litoral). En segon lloc, en un grau de transformació que, a la Costa Blava, sembla total, no queda ni un racó de costa verge o mínimament preservat fins quilòmetres terra endins. A la Costa Brava, en canvi, sigui per intel·ligència col·lectiva o per cops de sort, queden trams de costa molt poc alterats, visualment salvatges, tot i la pressió de visitants i activitats que alguns d’ells suporten.
Trobar consol en el fet que la Costa Brava no està devorada del tot, com la Costa Blava, és un consol una mica trist, però, a més, seria prematur considerar que aquest resultat és definitiu. Malgrat el benvingut augment de la sensibilitat de la nostra societat vers el paisatge i la introducció de regulacions territorials i urbanístiques, sabem que hi ha ajuntaments i interessos que segueixen insistint en el model que ha destruït la costa mediterrània francesa. Un cop esgotades les possibilitats de seguir transformant aquella regió, auguro que entorns com els de la Costa Brava, parcialment salvats de l’urbanisme depredador, veuran incrementada la pressió inversora per destruir el paisatge. Sort en tenim, a casa nostra, de l’activisme de moltes persones i entitats que, sota el paraigua d’organitzacions com SOS Costa Brava, vetllen per tal que els capitals especuladors no se surtin amb la seva. També caldrà exigir molt al Conservatori del Litoral, un ens anunciat pel Govern de Catalunya el mes de gener passat i que tindrà per missió comprar terrenys de costa catalana amenaçats per la urbanització amb l’objectiu de protegir-los i restaurar-los.
