Hi ha històries que pel seu contingut no deixen indiferent. Aquest seria el cas de l’episodi que va ocórrer a Torroella de Montgrí a mitjans de l’any 1881. Els fets que tot seguit es descriuen serien el reflex d’una societat decimonònica en procés de canvi però on encara es mantenien ben arrelades les actituds intransigents i dogmàtiques de l’església catòlica, contrària a qualsevol moviment o manifestació que posés en qüestió la seva hegemonia.
Al llarg del segle XIX, la introducció a Catalunya de les noves idees liberals, comportaria una sèrie de transformacions econòmiques i socials que lentament arrelarien a la societat catalana. Entre aquests canvis, cal destacar aquells relacionats amb el predomini de la religió catòlica, com ara la llibertat de culte o la difusió d’idees anticlericals, en resposta d’un sector de la societat al fort intervencionisme que exercia l’església en el control social. És en aquest context d’obertura i transformacions que els cementiris civils, també anomenats cementiris confessionals neutres, tenen el seu origen.
Tradicionalment, tant a Catalunya com a l’estat espanyol, els cementiris han estat catòlics, als quals els ha estat d’aplicació la legislació canònica però també la civil. Aquesta convergència legislativa, com es veurà més endavant, ocasionaria més d’un conflicte de competències entre les autoritats eclesiàstiques i les civils. En aquest sentit, l’any 1855 s’aprovà una llei que permetria als ajuntaments disposar d’espais específics per bastir-hi cementiris civils:
“En todas las poblaciones donde la necesidad lo exija a juicio del gobierno, se permitirá construir cementerios a donde sean conducidos, depositados y sepultados, con el respeto debido a los restos humanos, los cadáveres de los que mueran fuera de la comunión católica“.
No obstant, exceptuant l’Empordà, a les comarques gironines, donada la forta pressió ambiental, molts ajuntaments feren cas omís d’aquesta disposició. Malgrat tot, l’any 1868, transcorreguts tretze anys de l’aprovació de l’esmentada norma, la ciutat de Figueres seria la primera a habilitar un espai per a aquest ús, seguida de Palafrugell que ho faria l’any 1877. Girona no ho faria fins l’any 18861.
El primer cementiri civil de Torroella té els seus orígens en el cas de Josep Costa i Hugas. El dia 26 de maig de 1881, a l’edat de 55 anys, moria a la casa familiar del carrer dels Dolors de Torroella, edifici senyorial que posteriorment esdevindria l’antiga biblioteca de La Caixa, l’advocat, compositor i guitarrista torroellenc Josep Costa i Hugas, fill de Josep Costa Amalrich, negociant i terratinent i Modesta Hugas Ros. Tenint en compte les diverses publicacions sobre la brillant trajectòria musical de Josep Costa, en aquest article només es farà referència a alguns aspectes relatius a la seva vida i personalitat.
Costa vivia i exercia la seva professió d’advocat a Madrid encara que visitava sovint Torroella. Tanmateix, els últims mesos de la seva vida, és possible que a causa del seu estat de salut i donada la seva solteria, trobés preferible instal·lar-se a la casa familiar. Pel que sembla tenia un caràcter difícil i així ho manifestava uns dies després de la seva mort, l’escriptor, periodista i amic Josep Comas Galibern2:
“Era un abismo de contradicciones: … su carácter de sí, llano, corriente, sencillo para los pocos á los cuales dispensaba amistad íntima, se revelaba hosco, enérgico, desabrido en el trato vulgar u ordinario…. perdia buena parte de su grandeza cuando se agitava y revolvia entre las contrarierades y pasiones de la tierra, y su sensibilidad ardiente y esquisita se revelaba fria, satírica y burlona…. Costa era un enigma viviente”.
Una breu nota al llibre d’òbits de Torroella de Montgrí de l’any 1881, ens posa en antecedents de l’assumpte que a final del mes de maig i principis de juny d’aquell any va esvalotar la vila i que l’Ajuntament de Torroella i el Bisbat de Girona visqueren amb gran preocupació:
“Nota- A los veinte y seis de Mayo de 1881 falleció D. José Costa y Hugas, cual partida no se estiende aquí por habérsele negado la sepultura eclesiàstica a causa de haber muerto impenitente.”
Fidel a la seva complexa personalitat, Costa, en els últims moments de la seva vida, es va negar a rebre els sants sagraments. Tres dies abans de morir va testar davant el notari de Torroella Narcís Bataller. En el testament no fa constar cap disposició específica sobre el seu enterrament ni tampoc s’ha trobat constància documental o manifestacions públiques relatives a les seves creences religioses. Cal recordar que, Josep Costa, durant la seva etapa formativa, va viure a Barcelona, València i París per establir-se definitivament a Madrid on exercia d’advocat. La seva carrera musical també el portà a viatjar arreu d’Europa. Presumiblement, tot aquest bagatge li hauria aportat una certa amplitud de mires davant la mentalitat tradicionalista de la societat de l’època. En aquest sentit, un punt de partida per inferir les seves conviccions religioses i polítiques seria l’amistat que tenia amb el polític republicà Francisco Díaz Quintero, gran defensor de la llibertat de culte i de l’estat laic, a qui va dedicar la peça musical “Durutte: vals andantino fácil y brillante”. No obstant, davant la manca d’elements que recolzin aquesta idea, es podria generar el dubte de si Josep Costa es va negar a rebre els sagraments per una qüestió de principis ideològics o bé, donat el seu caràcter difícil, aquesta negativa podria respondre a un enfrontament amb el rector.
En qualsevol cas, la seva actitud va comportar que, en base a la Reial Ordre de 3 de gener de 1879, la qual facultava a l’Església a decidir qui podia enterrar-se en el cementiri, el tribunal eclesiàstic de Girona el declarés impenitent i en conseqüència prohibís el seu enterrament al cementiri municipal de la vila, com així consta a l’acta del llibre d’acords de Torroella de l’any 1881:
“En la villa de Torroella de Montgrí á los doce de Junio de mil ochocientos ochenta y uno: Reunido el Ayto. en mayoría en sesión ordinaria en las salas consistoriales bajo la presidencia del Señor Alcalde D. Pablo Vall declaro este abierta la sesión y expreso, que a consecuencia de la muerte ocurrida el dia 26 del referido Mayo en la persona de D. José Costa y Hugas declarada impenitente por el Tribunal Eclesiástico de la provincia según comunicación que pasó á esta alcaldía el M. I. Vicario General con fecha 3 de este mes prohibiéndome dar sepultura al cadáver al cementerio público de esta villa en cumplimiento a la Real Orden de 3 de Enero de 1879…”.
Davant d’aquesta situació, el consistori es va veure en l’obligació de trobar una ubicació adient per a la inhumació del cadàver. Finalment, tal com s’especifica a l’esmentada acta, el lloc escollit va ser darrere de la capella del Roser, espai si més no, fora del cementiri però alhora pròxim a aquest. Així mateix, es pren la decisió que aquest emplaçament serà utilitzat com a lloc d’enterrament en el supòsit que es tornessin a presentar casos similars i es delimità l’indret amb una paret de tanca per evitar la profanació del cos:
“… me fue preciso discurrir el punto donde fuese más á propósito y llevar el asunto con el mayor sigilo a fin de evitar toda manifestación que pudiese comprometer mi responsabilidad, y resuelta la cuestión del modo que consideré más conveniente, dispuse que el mencionado cadáver fuese enterrado á la espalda de la capilla del Roser en la parte yerma propio de camino de vecinos, contiguo al campo de Miguel Quintana y Badia…”
“… El Ayto. en vista de lo manifestado por el Sr. Presidente, acuerda por unanimidad aprobar el buen proceder de esta autoridad local, así como lo invertido en la pared de cerca que ha ordenado construir destinandose el puesto del enterramiento para cualesquiera caso que en lo sucesivo ocurra análogo al presente, toda vez que no lo tienen designado las demás religiones contiguo a cementerio Católico.”
La notícia devia córrer com la pólvora per tota la vila i segons el corresponsal de premsa de Torroella, també per tot el Baix Empordà:
“Seria faltar al carácter de corresponsal si are dexes de fer públich lo cas original i misteriós que está passant en aquesta població y que preocupa á tot lo baix Ampurdá. Lo dia 24 del mes pròxim passat y després d’haberse apurat tots los medis que la ciència ordena, morí lo célebre guitarrista y advocat don Joseph Costa, germá del conciensut y modest jusrisconsult don Francisco. En los últims moments de sa agonia se negá á rebre cap sacrament de l’iglésia católica y a conseqüència d’aixó sembla que las autoritats judicials y municipal reberen un ofici molt terminant del rector, prohibint-los la disposició del enterrament del difunt en terra sagrada, en tant que vingués una ordre que revoqués la de 3 de gener de 1879, en la que en son concepte creu que está comprés lo cadávre.
Des d’aquell moment tot foren anadas y vingudas á las autoritats de la provincia; mes veyent la familia del finat que no’s lograba res, al endemá determiná fer l’enterro civilment, ab moltes atxas y las dues orquestas en lo corteig, convidant per aquest objecte á totas las clases de la societat; mes preveyent la autoritat que aixó hauria promogut molt soroll, suspengué l’enterro, confiant que tal vegada podria enterrarse al cadávre com á bon cristiá. Se’l feu dipositar en un bagul de zing ben soldat, y riuxat de desinfectants, colocantse’l despres dintre d’un altre bagul de fusta, á fi de puguer esperar l’ordre oportuna.”
“… Mentres tant haben passat tot lo que restava de mes y‘l cadavre no se sap ahont para. Tothom se pregunta: “Está ja enterrat? Quant l’enterraran”. Y tothom está ansiós de descobrir aquest misteri, y‘s fan los mes estranys comentaris y‘s diu que hi ha comissions á Girona y á Madrit per resoldre‘l conflicte.”
I en el mateix sentit informava el corresponsal al Diari Catalá Polítich y Literari el dia 13 de juny:
… a última hora se dona com á cert, que’l senyor Arcalde ha passat un ofici á una germana del difunt senyor Costa, donanli coneixement de que’l Vicari general ha resolt que no’s dongués terra sagrada al cadávre per estar comprés en lo Real Decret de 3 de Jener de 1879, habent sigut lo mort soterrat prop de la paret del Nort de la capella del Roser, a vint passos distant del camp de la quietut”.
“…Es molt trist que aquest difunt que tenia fama de ilustrat y ho demostraba per a les persones que ab ell se titulaban y tenien per sos amichs, hagi tingut un fi tant trágich”.
Així doncs, tal i com consta a l’acta de 12 de juny de 1881 es va aprovar el que seria el primer cementiri civil de Torroella de Montgrí, l’emplaçament del qual es situava darrere la capella del Roser. No obstant, a diferència d’altres poblacions, l’origen del cementiri neutre de Torroella és, en certa manera, particular. Donat que no s’ha trobat cap demanda prèvia sobre la necessitat d’habilitar un espai per donar sepultura a persones pertanyents a col·lectius no catòlics, es podria afirmar que la construcció del cementiri civil no va ser fruit d’un moviment dissident, sinó que va obeir a la necessitat de donar resposta a una situació imprevista que s’havia de solucionar per la via d’urgència.
El cas del cementiri no catòlic de L’Estartit sí que té el seu origen en una petició ciutadana. L’agost de l’any 1891, alguns veïns de l’Estartit varen fer una primera demanda a l’ajuntament de Torroella, en la qual es sol·licitava un espai per edificar un cementiri no catòlic, petició que el consistori va denegar l’any 1892, al·legant que l’Estartit formava part del municipi de Torroella i que la vila ja disposava d’un espai específic per aquest ús. Finalment, a instància del governador provincial, la sol·licitud va ser aprovada l’any 1895.
Amb els anys, l’antic cementiri neutre va quedar en l’oblit i el cos de Josep Costa i Hugas també. El testimoni de l’existència del cementiri civil darrere la capella del Roser es troba en un plànol d’una proposta d’ampliació del cementiri municipal de l’any 1902. La imatge correspon al detall del plànol on apareix la capella, i a la part posterior, a la banda dreta marcat amb la lletra D, hi ha representat un petit espai delimitat amb una obertura d’accés, que segons consta a la memòria del projecte era el lloc on s’ubicava el cementiri civil, el qual, tenint en compte les seves reduïdes dimensions, es volia substituir per un espai més gran (imatge 1).
Al voltant de la capella del Roser, abans de l’any 1881, data de construcció del cementiri civil, aquest indret ja s’havia utilitzat com a espai d’enterrement provisional. L’any 1992, amb motiu d’unes obres de millora a la part exterior de la capella, varen aparèixer, a la banda oest, unes restes òssies humanes3 (veure article). Una possible resposta de l’origen d’aquests ossos ens l’ofereix en Josep Riera Torrent4 (veure article).
Avui dia, darrere la capella del Roser, encara es conserva una part de la tanca de paret que delimitava el perímetre de l’antic cementiri civil. Si no hi ha cap altra informació que així ho desmenteixi, es pot afirmar que les restes del cos de Josep Costa i Hugas es troben dipositades en aquest indret, sense cap element identificador. Conservar la memòria dels difunts i dignificar els espais d’enterrament és una inquietud present a la majoria de cultures. Els morts perviuen en el record dels vius i l’element tangible que uneix els difunts amb el seu record és la sepultura, i el darrer objectiu d’aquesta és desafiar l’oblit que imposa el pas del temps, i confiar als vius la preservació de la seva memòria.
Fonts consultades:
ACBE- Arxiu Comarcal del Baix Empordà
AMTM – Arxiu Municipal Torroella de Montgrí
Bibliografia:
1 Grau, D. (2002). Cementiris i sepelis. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona.
2 Comas J. (1881). Necrología José Costa y Hugas. Revista de Girona, vol. V, any I, núm. VI p. 224-241 i Radresa J. (1983). El guitarrista Josep Costa i Hugas. Llibre de la festa Major de Torroella de Montgrí.
3 Roviras , A. Memòria de l’excavació d’urgència feta l’octubre del 1992 a la capella del Roser. Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí, 1993, p. 43-45.
4 Riera, J. El cementiri del “Campo Santo”. Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí, 1993, p. 47-49
