Fa uns mesos, tot preparant això dels cent anys del futbol al nostre poble, vaig anar a veure l’Eduard Font a casa seva. La idea era que m’expliqués tot el que recordava dels seus anys com a jugador de la UE Torroella, però l’Eduard sempre preferia parlar de música. Ell creia que era molt més interessant. De futbol ja en vam parlar també, molt, però a la que em despistava un moment, ja s’havia tret una altra sardana de sota el braç!
Recapitulem una mica. La meva amistat amb l’Eduard va néixer ara deu fer uns 13 o 15 anys, un dia entre setmana de juliol que ens vam trobar a Casa Pastors fent fotocòpies davant l’atenta mirada de l’Albert Palou, que no ens deixava passar ni una pàgina més de les que li havíem dit que faríem. L’Eduard fotocopiava partitures per a la coral del Recer i jo imprimia programacions pel casal d’estiu d’aquell any. A part de l’Albert i els dos Eduards, també ens acompanyava un quart personatge en discòrdia i que, ja veureu més endavant, també serà clau per entendre l’esdevenir d’aquell matí: era el tauró dissecat que penjava del sostre de la recepció de Casa Pastors. El recordeu? Aquell tauró que més que dissecat semblava arrebossat.
El soroll persistent i molest de la impressora, que anava escopint papers sense parar, i el silenci al hall de Casa Pastors començava a fer-se incòmode, així que vaig decidir trencar el gel amb una idea esbojarrada que em va venir al cap.
- Escolta Eduard, tinc la intenció de muntar un partit polític de cares a les eleccions de l’any vinent i busco gent compromesa. Com ho tens?
- Ah, jo bé. – va respondre decidit.
- Doncs ja està fet. Tirem-ho endavant! – així de ràpida va anar la cosa.
El primer que ens feia falta era un nom. No hi vàrem donar gaires voltes. En aquella època s’havia fundat el COET a Torroella, així que l’Eduard va tenir una idea que de seguida li vaig comprar: el Petardo. Ens diríem el Petardo! Estava decidit. Com a logotip del partit també vam anar pel dret i aquest cop em va tocar a mi prendre la iniciativa. Vaig fer-li una proposta que no em va poder rebutjar: el logotip seria el tauró de Casa Pastors i ens l’emportaríem a tots els mítings.
L’Albert Palou ens mirava amb incredulitat. La conversa era seriosa i als Eduards no se’ns escapava ni una gota de riure per sota del nas. Ens faltava un tercer home al partit i no ens va caldre sortir-lo a buscar. El teníem allà davant. Era l’Albert Palou, que tot i que al principi va dubtar, finalment va acceptar jugar al nostre joc i formar part de la broma.
Així començava el Petardo: l’Eduard Font aniria al davant, de número u, i es cuidaria del Recer i de la música, jo em cuidaria d’esports i de cercaviles, i l’Albert el posaríem a joventut i cultura com a substitut d’en Marc Roura i d’en Jordi Reynés. Així vam quedar. Vam pensar que un requisit imprescindible que havia de complir qualsevol persona per entrar a formar part del nostre partit era que s’havia de dir Eduard, però de seguida vam veure que la idea era poc inclusiva i que, de fet, deixava fora al nostre tercer home, l’Albert. Després d’uns breus moments de cavil·lar l’Eduard Font es va pronunciar:
- Ja ho tinc! Un ganivet. Per entrar a formar part del partit fa falta tenir un ganivet.
A tots ens va semblar bé de seguida. Tots tres teníem ganivets a casa i era una raó sobradament inclusiva.
Des d’aquell dia i fins avui la broma s’ha mantingut viva, i sempre que m’he trobat amb l’Eduard parant la fresca al carrer del riu o amb l’Albert repartint programes amb el seu carretó pel poble, un o l’altre m’han preguntat com tenim allò del partit? I jo bé, tinc pendent d’imprimir els programes i ja en tinc dos més d’emparaulats que volen entrar!
Malauradament el Petardo no podrà tirar endavant, ja que l’Eduard ens va deixar el passat 1 de novembre, tot i que ho teníem molt ben encaminat.
Tornant a aquella tarda de la trobada a casa seva, jo portava preparades una sèrie de fotografies de futbol dels anys cinquanta per ensenyar-li per veure qui era capaç de reconèixer. Tots! Els conec a tots, de seguida em va dir. L’Eduard, a part de tenir un gran sentit de l’humor, també tenia molta memòria i de seguida va començar a reconèixer cares.
- Aquest és en Ratinyol. Li dèiem Ratinyol perquè era petit i escorredís. Mira, i aquest altre és l’Escanyapits i a aquest altre li dèiem la Perla Negra. I aquest és en Llampec, perquè era ràpid a més no poder. Aquest és en Bufa. I al president li dèiem el Pàmpol!
A part de conèixer-los tots pel seu sobrenom, també me’n va dir el nom real… però no els desvetllaré aquí, no fos cas! Després d’una horeta llarga de conversa en què vam parlar de futbol, però tal com us deia, de sardanes, dels Montgrins, de la Coral i dels balls que es feien al desaparegut Saló Jou, l’Eduard em va acomiadar regalant-me un CD signat i dedicat amb les gravacions de les darreres cançons que va enregistrar amb la Coral del Recer i em va etzibar un a veure si el pròxim dia que em vens a visitar em portes algun xuixo o un borratxo!
L’última vegada que ens vam trobar va ser ara fa uns mesos, celebrant el centenari al camp de futbol, on ell, juntament amb l’Anton Quer, va fer la sacada d’honor del Partit de les Llegendes. Aquell dia, malgrat que li vaig oferir el meu braç perquè s’hi recolzés a l’hora de fer la sacada, em va dir que no, que ja ho feia ell sol. I així ho va fer. Segurament va ser l’últim xut. Un xut que, tal com va deixar escrit a l’himne del nostre club i tal com passava en qualsevol conversa que tenies amb l’Eduard, la música sempre, sempre hi era present.
I respecte al Petardo, el partit polític, sort que al final no el vam tirar endavant… perquè potser, vist el panorama, encara hauríem tret algun vot!
Bon viatge Eduard.
Què hi trobarem a Sant Antoni?
En aquest recull històric s’hi poden veure trofeus, documents, samarretes i, la gran joia de l’exposició, les 183 fotografies representatives d’aquests cent anys on qui passi per la Capella durant aquest mes, podrà jugar a posar cara i nom a totes aquelles persones que han format part del CD Montgrí (del 1921 al 1940), del ED Montgrí (del 1940 al 1963) o de la UE Torroella (del 1963 fins a l’actualitat) i d’altres equips de futbol que s’han format a la vila com els Coreanos, els Juniors o la Penya Blaugrana.
Posar cara i nom a la nostra història?
Doncs sí. Adaptant-nos a totes les generacions, hem digitalitzat totes aquestes fotografies per tal d’identificar entre tots i totes a tothom qui hi apareix: passant per els primers fundadors del CD Montgrí, també per l’històric Sporting Club Mantes femení dels 70’ i fins arribar a l’actualitat.
Aquest reconeixement es pot fer al facebook dels @centanysdefutbolalnostrepoble a través del següent enllaç: https://www.facebook.com/centanysdefutbolalnostrepoble
També a través de l’instagram: https://www.instagram.com/centanysdefutbolalnostrepoble/
I pels/les qui son més nostàlgics/ques, a través de paper i bolígraf al llibre de visites que trobaran a la mateixa exposició.
Tal com vam dir el divendres a la inauguració, “aquesta és una exposició feta pel poble i per al poble, que segurament fa falta més d’una estona per a passejar-s’hi i gaudir-la”. Esperem que us agradi i que, mantenint el lema que ens ha acompanyat des del 1963, la unió segueixi fent la força!
