Fa un mes vaig proposar una passejada des de la Resclosa vorejant el Tamariuà fins al Molí del Mig. Passàvem per aquell camí encantador, fet d’hortes de verdures i de fruiters, fins a can Johera; travessàvem la carretera; ens arribàvem al vell Molí fariner, i, des d’allí, ens dirigíem al Molí del Mig, antic molí d’arròs.
Si en arribar al Molí vell haguéssim anat cap a la dreta, fins a la vora del Ter, a sota el pont, hauríem vist enmig del riu pescadors empedreïts, avui molts d’ells estrangers, l’auto a la vora.
Després, mota enllà, sempre amb el riu a la nostra dreta, hauríem arribat fins a la Gola.
A les vores del Ter, les hortes, fruiterars i camps de conreu, que començaven al Tamariuà entre la vila i el riu, segueixen ara fins a mar, fins a la Gola. Són uns cinc o sis quilòmetres. No fora estrany que pel camí ens trobéssim alguna d’aquelles aus que no es deixen veure gaire sovint: un bernat pescaire de cames llargues i bec punxegut, per exemple.
En apropar-nos a la desembocadura, encara queden a banda i banda les closes de velles pastures, maresmes, sorrals i aiguamolls voltats de joncs i tamarius, canyers i bosc de ribera. Molts ocells hi troben el seu recés.
Hem fet aquest camí moltes vegades.
La natura hi és amable, pròdiga en encants.
I la gent?
Massa vegades trobem les sorres contaminades de plàstics, llaunes, cartrons o vidres. De tant en tant, persones cíviques, voluntaris que estimen el paisatge, individualment o en grup, hi fan neteja.
És aquesta la solució? Cal que sempre uns netegin el que uns altres, amb negligència culpable i irresponsable, han embrutat?
Haurem de demanar altre cop als serveis públics que aconsegueixin ells la netedat? De forma coercitiva potser, vigilant, posant multes? O contractant brigades que periòdicament hi passin hores, pagant-ho, és clar, tots els torroellencs amb els seus impostos?
Ens torna altre cop a la ment un mot imprescindible: civisme.
Però no ens posem pedres al fetge, i continuem gaudint de la natura generosa.
Contemplem la Gola. El Ter, peresós, encara s’infla amb desgana abans de ficar-se a mar a través d’un insegur i estret canal fressat entre les sorres. Escoltem el rum-rum de les onades, mirem el fil de l’horitzó, les Medes, el cap de la Barra, l’Estartit.
Si fa bon temps, l’hora de prendre un bon bany de sol i de mar.
