Els llibres més venuts en l’última diada Sant Jordi eren obres escrites per dones: Irene Solà, Eva Baltasar, Núria Cadenes, Natza Ferrer, Txell Freixes… La dada no sorprèn gens a qui ha seguit l’evolució de la literatura catalana en les últimes dècades. Ja fa anys que la nostra literatura – i la d’arreu – compta amb una bona colla de noms femenins. Si fa mig segle aquests noms eren escadussers, ara són un gavadal. És un fet constatat: com més va, més dones hi ha que escriuen. Obres de ficció, sobretot, però també alguns assaigs de prou interès.
Si algun dels lectors més joves creu que sempre ha estat així, va molt errat. Que pensin només en l’àmbit de la literatura catalana, en Víctor Català, el pseudònim masculí emprat per Caterina Albert. Com explica Josep Miracle en la seva excel·lent biografia del personatge, quan es publicà Solitud foren molts els que es preguntaren qui era Victor Català, i a cap d’ells se li va ocórrer que podia ser una dona. L’autor d’aquella magnífica novel·la no podia ser una dona. Joan Maragall creia que sota aquell nom s’hi amagava un autor de renom, tal vegada un poeta. En aquells temps, a casa nostra n’hi havia una colla.
Durant molt de temps, hom negà a les dones la capacitat intel·lectual per a escriure una obra amb cara i ulls, habilitat artística per a pintar o esculpir (Víctor Català, dit sigui de passada, també pintava i esculpia, però només per a ella i el seu entorn familiar). Fins i tot pensadors de la talla de Kant o Schopenhauer escriviren coses com ara “les dones són sempre nens grans” (Kant) o “la dona és un animal de cabells llargs i idees curtes” (Schopenhauer). Herbert Spencer, filòsof i psicòleg britànic, arribà a l’extrem de pensar que si s’exprimia massa el cervell d’una, podia minvar la seva capacitat reproductora (!).
Fins fa relativament poc temps, les dones que sentien la necessitat d’escriure i fer públiques les seves creacions havien de fer-ho amb un pseudònim – amb un nom de plume, com deien a França. Havien d’amagar-se sota pseudònims com ara George Sand, Curren Bell, Ellis Bell, Fernán Caballero, George Elliott… Això succeïa sobretot abans del segle XX. Tanmateix, arribat el segle XX, el segle de les dones segons alguns historiadors, algunes escriptores encara s’estimaven més publicar sense donar la cara. Abans de l’esclat de la Gran Guerra, una jove novel·lista parisenca anomenada Simone-Gabrielle Colette publicava amb gran èxit històries d’una col·legiala, Claudine, emprant el cognom del seu marit, Willy, un escriptor mediocre i sense escrúpols que naturalment s’enduia la fama, els honors i els guanys. Colette era senzillament un “negre” del seu marit.
Però el cas de Colette no és únic. El nom de Karen Blixen segurament no diu res a molta gent, però sí el de Isaak Dinesen, l’autora de Memòries d’Àfrica, una novel·la coneguda si més no per la seva excel·lent versió cinematogràfica. Pel que fa a Marguerite de Crayencour, encunyà un cognom nou (Yourcenar, un anagrama del seu vertader cognom), per bé que mantingué el de pila. En aquest cas, l’autora de Memòries d’Adrià no renuncià, si més no, a la seva condició femenina.
D’altra banda, cal tenir presents els noms d’algunes dones que restaren eclipsades pels seus marits, i que en alguns casos fins i tot foren menyspreades per ells. Zenobia Camprubí, la dona de Juan Ramón Jiménez, és un dels casos més coneguts. Tenia talent per esdevenir una notable escriptora, però quan es casà amb el futur Premi Nobel de Literatura abandonà les seves ambicions literàries; passà a ser la secretària, traductora i finalment la infermera de l’autor de Platero y yo. Tot i que no està inspirada en la vida de Zenobia, la pel·lícula La buena esposa, en què l’actriu Glen Close interpreta el paper de muller d’un escriptor egocèntric guardonat amb el Nobel de Literatura, personalment em recordà aquella dona dòcil i submisa que fou Zenobia Camprubí.
Les moltes dones que han publicat llibres amb pseudònims fingidament masculins tenien bones raons per fer-ho. Llavors la major part dels homes creien – i moltes dones també – que una escriptora era una dona de bona família que escrivia per matar el temps. Donat que era generalment admès que la dona tenia un intel·lecte inferior al de l’home – així ho proclamaven, com hem vist, les ments masculines més brillants-, ningú no esperava que una dona pogués produir una obra literària remarcable. Per tant, la dona que gosava publicar amb un nom femení, ja fos real o inventat, seria automàticament menystinguda.
Afortunadament, tot això ha quedat enrere. A casa nostra i lluny d’aquí hi ha una fornada d’escriptores excepcionals. I les que segurament vindran. Celebrem-ho. La creativitat femenina finalment s’ha reconegut. Ja era hora!
