El dia 31 de maig, a l’edició del vespre del telenotícies que s’emet a la televisió pública de Catalunya, TV3, es va encadenar l’emissió de dues notícies seguides que il·lustren bé algunes de les incoherències i biaixos amb els quals les nostres societats afronten els principals reptes ambientals.
La primera de les peces cobria la feina que s’estava fent, en diversos municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, per tenir un recompte de les persones sense llar i que dormien al ras, en racons de les ciutats. La tendència, se’ns explicava, és a l’alça, i amb gent afectada cada cop més jove. S’oferia el testimoni d’una persona immigrada que, davant la penúria econòmica, havia acabat fent vida dins del cotxe, ja permanentment estacionat. Es queixava, per exemple, de la calor que patia dins del vehicle. Les entitats involucrades en alleujar aquestes realitats denunciaven la manca de recursos per fer front a aquesta emergència social, per donar una mínima dignitat a la vida d’aquestes persones.
Immediatament després, el segon tall es feia ressò d’un article científic publicat a la prestigiosa revista Nature, que alertava que la humanitat hauria ultrapassat 7 dels 9 llindars o límits físics del planeta i que es considera que garanteixen una vida segura i justa per a les persones d’arreu del món. Entre els límits revessats hi ha l’explotació dels recursos hídrics, la conservació de les àrees naturals, la contaminació i el canvi climàtic. Durant l’emissió en directe, al plató, el presentador Toni Cruanyes va demanar al meteoròleg Tomàs Molina que aclarís què significaven aquests adjectius de “segura i justa” que estaven en risc. Per il·lustrar el concepte de justícia ambiental, el primer que va dir Molina és que nosaltres ens podem adaptar a la superació d’aquests límits segurs per a la vida a la Terra, però que hi ha països, com Vanuatu, on l’augment del nivell del mar farà que l’aigua acabi engolint les illes d’aquest i altres arxipèlags del Pacífic, on la població no té mitjans per fer-hi front.
L’exemple de Vanuatu és punyent, i ben vàlid, però també il·lustra un error de percepció molt estès, tant entre la població en general com entre persones expertes com podria ser Molina. Hi ha estudis en l’àmbit de la psicologia ambiental que investiguen sobre el que anomenen la “gestió del terror” i, per un cas com els que ens ocupa, les respostes cognitives i de comportament que les persones adoptem davant un risc existencial com és el canvi climàtic. Aquests treballs demostren com, sistemàticament, tendim a racionalitzar, minimitzar i fins i tot negar el grau de perill real que comporta l’escalfament del planeta. Una de les estratègies que el nostre cervell usa per evitar-nos l’angoixa és fer-nos creure que el canvi climàtic només afectarà regions llunyanes, generalment pobres i que, a més, no ho farà immediatament, sinó en un futur més o menys llunyà, afectant generacions futures. En definitiva, que aquí i ara, jo, nosaltres, habitants d’un país ric, no ens hem de preocupar d’això. Dos minuts abans de les paraules de Molina estàvem escoltant una persona vulnerable de l’Hospitalet de Llobregat explicant com està patint, al 2023 i per una manca de recursos públics, la calor fent vida al carrer. Aquest bany d’una realitat narrada a l’aquí i l’ara no impedia que Molina afirmés que “nosaltres ens podrem adaptar”. Qui som nosaltres? La gent que no tenim passaport de Vanuatu? És obvi que l’apreciació, per poder ser certa, no pot incloure dins el col·lectiu “nosaltres” les bosses de població més vulnerable que viuen en un país com Catalunya. Per exemple, aquelles en situació de pobresa energètica i sense possibilitat de tenir o connectar l’aire condicionat a l’estiu, unes 500.000 a casa nostra, segons estimacions. Potser el “nosaltres” es referia exclusivament a en Cruanyes i a ell.
Abans d’acabar el segment, Molina tranquil·litzava encara més l’audiència argumentant que un dels grans avantatges que tenim els humans és la nostra capacitat per anticipar el futur i que, per tant, podíem reaccionar davant l’alerta llançada per la revista Nature. Si bé és cert que la recerca científica ens ha dotat d’una base de coneixement i una capacitat de projecció del clima futur de gran detall i alta qualitat, l’evidència demostra que, durant més de 30 anys, les alertes cada vegada més serioses emeses per la comunitat científica tendeixen a ser ignorades o minimitzades. Molina seguia situant, implícitament, l’adaptació climàtica en un pla temporal futur. L’evidència estadística ens indica que, amb l’augment global de temperatures actual, de tot just 1ºC per sobre de la mitjana històrica, i encara molt per sota dels 2ºC establerts com a límit als acords de París de 2015, ja hi ha milers de morts al món atribuïbles a fenòmens com ara temperatures extremes, sequeres cada cop més intenses i ciclons reforçats pel canvi climàtic. Només durant l’any 2022 s’estima que, a tot Europa, va haver-hi un excés de morts xifrat en 15.000 víctimes a causa de la calor. Això demostra que l’adaptació està fracassant en el temps present i fins i tot en una de les regions més riques del món, però seguim vivint en la il·lusió que el nostre enginy, la nostra ciència, la nostra clarividència i la nostra riquesa permetran a la nostra descendència, més endavant, no patir en un món 3ºC o 4ºC més calent que ja s’albira a final de segle. Sense estadístiques ni escoltar en Molina, les persones sense llar de la peça anterior de l’informatiu són més conscients que qualsevol experta dels impactes que el canvi climàtic ja està generant sobre les vides en el moment present, i que les optimistes previsions de com de bé ens adaptarem no només no les inclouen a elles, sinó que són una gran fantasia col·lectiva.
El problema, evidentment, no se circumscriu a professionals com Tomàs Molina, a la seva edulcorada descripció de l’estat del món i la seva fe, a prova de ciències, en què tot anirà bé: és la seva forma particular de gestionar el terror. De fet, està demostrat que fins i tot els membres de la comunitat científica més directament implicats en l’estudi del clima mostren biaixos similars als exposats. Els científics i científiques, divulgadors i divulgadores de la recerca, també són pares, mares, germans, filles, avis i tietes. La gestió de l’angoixa que fan els seus cervells també ha contribuït, entre altres factors, a fer que les seves conclusions i alertes hagin estat sistemàticament més suaus del que convidaven a fer les dades crues que obtenien. Per aquest excés de prudència o temor a atemorir, tant el ritme de l’escalfament com la magnitud dels seus impactes (per exemple, el desgel dels pols o la difusió de malalties tropicals) s’estan revelant en línia, o fins i tot lleugerament més ràpids i greus que allò que indicaven els models més pessimistes considerats com a plausibles.
La lectura conjunta de les dues notícies analitzades il·lustra com els mitjans han de seguir fent un esforç per comunicar millor la magnitud real de la crisi ambiental. Des de fa temps, la cobertura d’aquests temes ha augmentat substancialment, però segueix faltant una visió més integral de la multidimensionalitat del problema. La crisi climàtica, per exemple, no té només un vessant mediambiental que afecta la biodiversitat o els recursos hídrics, és una realitat amb profundes implicacions socials, per a la justícia i per a la pau. Els impactes afecten, ja ara, més negativament les persones més vulnerables, tant les d’aquí com les de la resta del món, però ni les persones i regions més riques del planeta en queden al marge. Ens falten, tant a l’àmbit educatiu com als mitjans, professionals que sàpiguen comprendre i transmetre aquesta complexitat de les interrelacions entre els humans i el nostre hàbitat.
