El dia 27 de setembre els catalans serem cridats a les urnes en una de les cites electorals més importants de la nostra història, potser la més transcendental. I encara que uns polítics considerin i plantegin aquestes eleccions com a plebiscitàries, i uns altres s’esforcin a proclamar que no són més que unes eleccions autonòmiques, les llistes s’estan estructurant sense cap dubte al voltant de l’eix nacional (independència sí o no).
Un mes i mig abans de la contesa, després d’un seguit de vacil·lacions, se’ns presenten dues llistes amb declarada orientació sobiranista, una d’ideològicament moderada (integrada per CDC, ERC, entitats i personatges de la societat civil) i una altra de radical (CUP). Contra aquestes, es presenten fins a aquest moment diverses llistes partidàries de la unitat d’Espanya, bé amb manteniment de l’statu quo actual (PP, Ciutadans), bé amb propostes de canvis constitucionals a favor d’un sistema confederal (UDC), o federal (PSC), o de transformació social radical (Podem, ICV, EUiA).
Siguin quins siguin els resultats, i per molt que alguns ho vulguin llegir en termes ideològics, de classe, de revolta social, etc., és evident que el dia 28 de setembre, si les dues primeres llistes han guanyat, haurà vençut una opció resolta a continuar el camí compromès, amb reconeixement o no per part de l’Estat espanyol de la conveniència de negociar, és a dir, decidida a portar el seu designi fins a la proclamació d’un Estat català.
També és evident que si no guanya aquesta opció, siguin quines siguin les proporcions dels altres actors, l’Estat espanyol, i tot el món, consideraran que els catalans no fan costat als promotors de la independència i, en conseqüència, el govern de l’Estat podria mantenir, si no incrementar, les actituds i accions centralitzadores i desnacionalitzadores que Catalunya està suportant des de fa anys, amb la benedicció del sistema jurídic.
Els qui ens precediren a les èpoques primera i segona d’EMPORION no eren políticament neutrals: des de les nostres pàgines, mossèn Viver es declarava republicà i independentista, Blasi va entrar al Parlament català per defensar els ideals d’ERC, Castells era regidor local per la moderada Lliga catalanista, Camps i Arboix va penjar l’estelada al balcó de l’Ajuntament de Girona quan en va ser alcalde…
Sense arribar a tant, entre els redactors d’aquesta tercera època sempre hi ha hagut varietat de tendències ideològiques i, d’altra banda, ja vàrem deixar escrit des del primer dia que la nostra intenció era de fer una revista lliure, responsable, oberta, dialogant, respectuosa amb les idees i creences de tothom i tolerant. Però això no ens fa aliens a la realitat local i nacional, ni neutrals en un moment de tanta transcendència.
És per això que pensem que ens cal, com a mínim, fer una reflexió als nostres lectors: hi ha una quantitat considerable de catalans que estan aclamant les llistes partidàries de la independència, un altre nombre, també considerable, ja té decidit que no avalarà aquestes llistes. Dels indecisos en depèn que Catalunya sigui independent o no. Potser depèn de tu, lector. Et demanem que en siguis conscient.
