A finals del segle xv i durant el segle xvi es van aixecar un seguit de masies fortificades que segueixen una línia a la vessant sud del Montgrí, des de la Torre Gran fins a la Torre Bagura (Torre Gran, Torre Martina, Mas Ral, Torre Quintaneta, Mas Cassà, avui sense torre, i Torre Bagura). Tenien en comú una torre de vigilància i defensa per protegir-se de les incursions, des del mar, dels pirates barbarescs.
Amb els anys a la falda del Montgrí i en algun lloc elevat de la plana es van aixecar noves masies, generalment de famílies benestants.
Però si durant molts segles el riu Ter havia estat el perill del qual calia resguardar-se, a finals del segle xix i començament del segle xx, els pioners d’aquestes contrades li anaven guanyant terreny. El marquès de Robert, a mesura que es varen sanejar terrenys, hi feu construir masies que amb els anys passaren a ser propietat dels masovers. Vuit foren les masies conegudes com d’en Robert, de les quals set porten nom d’arbre. Aquestes són: el mas de l’Arbre, el mas Les Palmeres, el mas La Terrera, el mas Llimoner, el mas Xifrer, el mas Llorer, el mas Les Heures i el mas Noguer.
Els propietaris i masovers d’aquestes masies i de les altres que es van construir per tot el delta, superant les envestides del Ter, van transformar aquesta plana en una de les més fèrtils de Catalunya. Amb els anys, el conreu d’aquestes terres s’ha hagut de rendibilitzar treballant grans extensions de terreny i tecnificant els usos, essent el Ter l’artèria que els ha donat vida.
Algunes masies s’han abandonat i es troben en estat ruïnós. D’altres s’han rehabilitat més o menys acuradament, com a segones residències de cap de setmana o vacances. D’altres continuen plenament vives amb l’esforç dels seus propietaris i masovers. La majoria són els descendents d’aquells pioners que van convertir aquests terrenys en productius. Tot un patrimoni que cal conèixer i conservar. Cap aquí va la lloable labor dels membres de l’Associació de Masos de Torroella i l’Estartit, que manté entre els seus membres el coneixement de la seva història i l’orgull i la responsabilitat d’ésser de mas. Un patrimoni que en un futur immediat només sobreviurà si el Ter, en altres temps l’enemic contra el qual calia lluitar, avui un riu controlat, continua viu, amb aigua suficient per mantenir en vida aquestes terres, aquestes masies i els seus masovers, perquè està clar que tots ells no seran res sense la seva aigua.