Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners el juliol de 1913, fa justament cent anys. Durant tot el 2013 se n’han fet, i se’n faran, actes commemoratius arreu de Catalunya: és l’Any Espriu. Emporion hi va dedicar la portada de febrer i alguns col·laboradors hi han escrit articles rellevants. Avui, a l’Editorial, volem reflexionar sobre l’actualitat del seu missatge.
Tot i ser un estudiant brillant de Dret i d’Història Antiga, Espriu va començar de molt jove a escriure poemes, novel·les i obres dramàtiques. A la llarga, va deixar de banda la professió, es consagrà a la literatura i entrà a formar part del moviment cultural català dels anys trenta. Però la guerra civil va estroncar les seves il·lusions. Per ell, l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el gener de 1939 significava la mort de Catalunya. Un mes després va escriure Antígona, que portava al teatre català la lluita entre germans de la literatura clàssica grega, lluita que ell veia reflectida en l’enfrontament de dos països, Catalunya i Espanya.
Malgrat la foscor dels temps, el públic català el va poder conèixer amb les representacions teatrals de Cementiri de Sinera (1946) i sobretot Primera història d’Esther (1957). Però la seva gran obra, la que el convertiria en símbol de la nostra literatura i del clam del poble català, va ser el llibre de poemes La pell de brau, escrita entre 1957 i 1958, i publicada el 1960. L’any 1963 va sortir-ne la versió castellana.
La pell de brau era una proposta de reconciliació, una alternativa a les idees d’Ortega y Gasset. Aquest, a l’assaig La España invertebrada (1921), lamentava la pèrdua de les últimes colònies espanyoles (Cuba, Puerto Rico, Filipines), temia el desmembrament intern i proposava una Espanya renovada i vertebrada des de Castella. Espriu, en canvi, planteja una visió nova, defensa un país divers, plural, que superi la guerra civil i reconciliï els pobles d’Espanya (que anomena Sepharad).
“Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.”
“Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.”
És evident que Espriu ha anat perdent el seu atractiu davant les noves generacions, i les causes poden ser moltes. No estan habituats a llegir poesia? Troben difícil el seu llenguatge? No comprenen moltes paraules? No entenen les metàfores? Massa ironia? Un humor críptic? O potser és que ara ja ningú no està per ponts? Que no val la pena de refer-los? Que l’altra part mai no ha escoltat? Mirem les enquestes: a Catalunya pugen els partidaris de la independència, baixen els que voldrien federació o unitat. Mentrestant, a Madrid només parlen de la Constitució.
No pensem que Espriu no veiés la dificultat o potser la impossibilitat de bastir ponts. L’any 1963, quan tot just feia tres anys de la publicació en català de La pell de brau, el mateix any de la publicació en castellà, en una carta adreçada a un amic deia: “[…] crec –i cada dia que passa ho veig més clar–, que el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre. Sóc un gran admirador del castellà i de les lletres castellanes –i, fins i tot, d’aquest estrany, enigmàtic poble del tràgic altiplà–, però no hi tenim en absolut res a pelar, i perdoneu l’expressiu vulgarisme.”
Això pel que fa a Espanya. Pel que fa a Catalunya, diagnosticava: “Si ens sentim al fons del pou, és perquè volem. I no en sortim, ni potser en sortirem en molt de temps –mai és una paraula que no tenim dret a proferir, ni tan sols a pensar–, perquè l’un té por de perdre la càtedra, l’altre els pistrincs, i aquest el càrrec representatiu i lucratiu, i aquell la simple comoditat –reaccions molt humanes, però no dignes d’aplaudiment ni de respecte.”
I davant el dubte del que calia fer, Espriu ho tenia clar, i a la mateixa carta continuava: “No es poden a la vegada encendre contradictoris ciris a diversos senyors […]. I el nostre senyor, absolut, absorbent, sense distincions ni subtileses, un senyor que reclama i ens exigeix un servei i una devoció il·limitats i sense defallences, és el nostre poble català i és la nostra llengua catalana.” (Del llibre Espriu, transparent.)
Això, l’any 1963. Fa 50 anys. Hem perdut la por de perdre càtedres, pistrincs, càrrecs, comoditats? Estem com estàvem? Emporion vol pensar que hem millorat, i no pas poc. Vol pensar que, en molts aspectes, anem sortint del pou.
“Nosaltres miràvem enllà
camins de vent, camins de mar:
barques d’esperança farem avarar.”
