La diada de l’Onze de Setembre d’enguany, 1.600.000 catalans s’han donat les mans fent una cadena, resseguint el país del Pertús fins a Alcanar. Al llarg de 400 km. han reclamat el dret a decidir ser un nou estat d’Europa.
La Via Catalana, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, ha estat un èxit aclaparador. La feina de 30.000 voluntaris treballant durant molts mesos ha estat corresposta per centenars de milers de persones que amb ordre, puntualitat, alegria i sense consignes en contra de res, anaven a favor de la democràcia i la llibertat de poder fer un referèndum a favor de la independència.
És molt important destacar que ha estat la societat civil qui ha liderat els darrers moviments unitaris i pacífics que han culminat amb la cadena humana d’aquest any. Ens referim, en primer lloc, a la multitudinària manifestació del 10 de juliol de 2010 que va organitzar Òmnium Cultural en contra de la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, amb el lema “Som una nació” . I en segon lloc, a la manifestació de l’11 de setembre de l’any passat en què l’ANC va convocar un milió i mig de persones al Passeig de Gràcia amb el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”.
Ens trobem, doncs, davant un moviment popular, de base, transversal, no capitanejat pels polítics, que ha engrescat més gent que mai a Catalunya i d’una manera creixent. La classe política catalana, majoritàriament, ha recollit aquest clam ciutadà i el president Mas haurà de conduir aquest anhel del poble i donar-hi resposta. Estem veient com ho té de difícil, amb un interlocutor a Madrid que apel·la a un diàleg inexistent i exhibeix la Constitució quan li interessa, i amb un PP català que practica el cinisme a l’hora de valorar l’èxit de la Via Catalana, tot comptant els que no hi van participar.
Hi ha un abans i un després de les grans manifestacions de Catalunya dels darrers anys. Sobretot, a Europa i al món han vist com els catalans demanem amb gran dignitat i respecte fer una consulta per esdevenir un estat independent de l’estat espanyol, i comença a haver-hi un cert interès mediàtic per conèixer les causes d’aquesta voluntat de tants catalans.
Cal aprofitar l’empenta que han suposat unes mobilitzacions tan extraordinàries per negociar amb força amb Madrid que de moment, en lloc de seduir-nos -i per guanyar vots a Espanya-, ens ensenya les urpes d’una manera molt matussera.
Hem d’exigir unitat als nostres polítics, que oblidin les sigles partidistes i que no facin cap pas en fals, perquè una reculada en un procés que s’ha iniciat d’una manera tan exemplar podria engegar en orris la il·lusió del poble.
