Ara fa cosa d’un mes, el Congrés dels Diputats va aprovar la nova Llei d’avaluació de l’impacte ambiental (AIA).
L’AIA és un estudi dels possibles impactes que grans obres o actuacions que es volen dur a terme sobre el territori poden tenir per al medi ambient, la flora i la fauna. El document final pot desaconsellar que es realitzi l’activitat (rarament) o bé proposar mesures per minimitzar l’impacte que es pugui produir. Es tracta, doncs, d’una eina preventiva que mira d’evitar el dany abans que no es produeixi.
Recentment, la transcendència de l’AIA ha quedat palesa, un cop més, amb el cas del projecte Castor. El Castor és un magatzem que aprofita cavitats entre les roques del subsòl marí per reservar-hi gas natural. Aquesta tardor s’ha responsabilitzat el projecte, construït sobre una falla davant les costes de Castelló, molt a la vora de Tarragona, d’un seguit de terratrèmols de magnitud moderada. S’ha posat en evidència, també, que durant el disseny de l’experiment no es va fer una correcta AIA i, per exemple, el potencial impacte sísmic va quedar-ne fora. Aquest fet no és del tot sorprenent si tenim en compte com es realitzen habitualment aquests projectes.
Per desgràcia, l’AIA sol quedar reduïda a un tràmit administratiu que el mateix promotor de l’actuació ha de superar. Aquest és, segurament, el primer defecte del procediment: queda en mans del promotor o de l’empresa que decideixi contractar, minant així la seva independència. Igualment, és habitual que s’intenti descriure els projectes com de baix impacte ambiental, per tal de no haver de fer l’estudi complet, sinó una versió reduïda. Si l’estratègia no funciona, les companyies (i de vegades la mateixa administració) recorren llavors a dividir grans projectes en un conjunt d’actuacions menors. Aquestes actuacions parcials no solen requerir AIA individualment, de manera que a la pràctica el projecte tira endavant, sense que se n’hagi estudiat el risc per al medi ambient. Aquesta és la picaresca que es va emprar, per exemple, per tirar endavant les obres de canalització dels recs del Baix Ter.
Paral·lelament, la Unió Europea ha aprovat en els darrers anys la legislació que tendeix a reforçar el paper de l’AIA abans de fer projectes perillosos. Si a la necessitat d’actualitzar la llei estatal al marc europeu hi sumem del deficiències ja esmentades i l’aparició de noves tecnologies com ara el fracking (no previstes a la llei), és evident que calia reformar la Llei d’avaluació de l’impacte ambiental.
Malgrat aquests tres motius per actualitzar la normativa, l’argument principal que va trobar l’estat per tirar endavant la revisió de la llei va ser la necessitat d’agilitzar el procés de tramitació dels expedients d’AIA. A efectes pràctics això es traduí en menys condicionants per executar els projectes, menys temps per a la ciutadania i organitzacions no governamentals per tal de revisar els documents i dir-hi la seva i, en general, menys garanties ambientals. Potser l’únic punt positiu de la nova llei és la incorporació de la fractura hidràulica com una de les tècniques d’explotació d’hidrocarburs que requeriran un estudi complet (no així la fase d’exploració de gas).
Pel que fa a Castor, l’evident deixadesa amb què s’havia fet l’estudi previ va forçar el partit del govern a incorporar a corre-cuita disposicions per tal que, a partir d’ara, es miri l’existència d’un possible risc sísmic per a aquest tipus de projectes. Aquesta precipitació és una prova més que la darrera cosa que importa per a la reforma és la millora del procés d’avaluació.
Mentrestant, a la resta d’Europa i bona part del món, l’avaluació ambiental es pren com un procés seriós, que triga el que hagi de trigar abans de posar el medi i les persones en risc. De fet, alguns països europeus ja fa una dècada que posen en pràctica l’avaluació ambiental estratègica, que en aquest cas no mira els impactes d’actuacions cas per cas, sinó que analitza l’impacte conjunt que poden tenir les polítiques, plans i programes dels governs. Aquestes avaluacions es realitzen en paral·lel a l’elaboració dels documents, de manera que no només miren de minimitzar possibles impactes, sinó fer-ne una detecció precoç i corregir els defectes abans que no siguin aprovats. La nova llei parla d’aquests procediments, veurem si es duen a terme o es prenen amb la mateixa manca de seriositat que l’AIA.
