Els països del centre i el nord d’Europa són els més adaptats a aquesta manera de viatjar
“El cicloturisme és una forma de vida; igual que portes els nens a l’escola en bicicleta, també pots anar de vacances en bicicleta”. L’Esther Peñarrubia i en Jordi Machordom fa 16 anys que fan cicloturisme i actualment ella fa xerrades sobre aquesta modalitat de vacances. “En el nostre cas, uneix dues passions: visitar llocs i fer-ho de manera sostenible”, diu l’Esther. “Et permet un altre ritme, més tranquil”, afegeix en Jordi.
La parella va descobrir el cicloturisme als Països Baixos mentre ella hi era d´Erasmus. “Jo anava cada dia a la facultat en bicicleta, però no m’havia parat a pensar que podia anar d’un lloc a un altre amb alforges i fer d’aquesta experiència les meves vacances”, explica. “I als Països Baixos, un company de la residència que era francès em va dir: des de casa meva, a Toulouse, podem anar al Mediterrani en bicicleta, seguint el Canal del Midi”. I amb en Jordi van decidir intentar-ho. Encara no tenien alforges i les seves bicicletes eren molt velles, però aquella ruta va ser “una revelació”. Des de llavors, han pedalat per tota Europa i ja han perdut el compte de quants viatges han fet. “N’hem fet molts, alguns de molt llargs i d’altres de més curts per aquí a prop”, diu en Jordi. I de fet, el mapa d’Europa que tenen penjat a l’escala de casa ho demostra. Hi ha marcades en retolador les rutes que han fet, tant junts com per separat. “No hi són totes”, comenta ell. “N’hem de buscar un de més gros, perquè ja hem anat més lluny i algunes zones no hi surten”.
L’Esther i en Jordi han fet viatges d’una setmana, de dos mesos i mig i, fins i tot, de nou mesos. “Pel viatge més llarg, vam sortir de casa nostra en bicicleta i vam tornar-hi també pedalant”, explica ell. Altres vegades, en canvi, es desplacen fins a un destí en tren -en quatre ocasions s’han desplaçat també en avió- i des d’allà comencen a pedalar. “Normalment, tenim pensat per quina zona volem anar, però un cop som allà pot variar absolutament. Des que sortim de casa ho tenim tot obert”, diu en Jordi. “Si ens trobem zones més fortes del que ens pensàvem i ens costa pedalar, o si veiem que tot és molt car, agafem un tren i canviem de país”, apunta l’Esther. “Com que no tenim cap objectiu fixat on hàgim d’arribar, ni ens espera ningú, podem anar improvisant i allà on ens aturem, busquem un lloc per plantar la tenda”. “Ens agrada molt acampar de manera lliure, però si hi ha molts insectes, plou o fa molt de vent, busquem un allotjament”, continua. “Algunes vegades hem fet servir la comunitat Warmshowers. És una pàgina web gratuïta a través de la qual pots anar a dormir a casa d’altra gent i també pots acceptar-ne a casa teva, però no és un intercanvi, no cal retornar la visita”. “És una manera diferent de conèixer el lloc”, afegeix en Jordi. “La gent d’allà t’explica coses, comparteixes el viatge, els mapes i, fins i tot, l’endemà pedales un tros amb ells”. “Amb alguna família encara hi mantenim contacte”, somriu l’Esther. “Fa tres anys, a Escòcia, una família ens va deixar dormir a la caseta de fusta que tenien al pati perquè feia molt mal temps i no trobàvem cap lloc on anar, i amb ells encara parlem un parell de cops l’any”.
“També interactuem amb la gent de la zona quan hem de comprar menjar. Ho fem sovint perquè no tenim nevera i no el podem guardar”, continua l’Esther. “Ens agrada comprar a la botiga petita del poble o directament als agricultors que ens trobem pel camí”. Viatgen amb alforges i porten “el mínim”. “Portem poca cosa, però important: quatre plats, forquilles i culleres, les cantimplores, la pastilla de sabó, la tenda, les màrfegues…”, diu en Jordi. “Per exemple, de roba en portem una mica de cada: alguna samarreta de màniga curta, alguna de màniga llarga, tres parells de mitjons… És genial perquè no t’has de preocupar de fer vuit rentadores al mes, però sí que gairebé cada dia has de rentar a mà”, explica ella. “I si els nens han crescut durant el viatge, la roba que portem la donem pel camí i en comprem de segona mà”. L’Esther i en Jordi tenen un fill i una filla de sis i vuit anys respectivament. “Ells ara ja pedalen”, diu ella. “Però des dels cinc mesos que van en bici, primer dins d’un carro i després amb un tàndem. Gairebé totes les seves vacances han estat en bicicleta”.
“Viatjar amb infants així és dur”, reconeix. “Per exemple, en els seus primers viatges, jo donava el pit i no era fàcil, perquè de vegades estava molt cansada i havia de continuar pedalant una estona al matí i una estona a la tarda i dormir en una tenda de campanya”. “És molt cansat, però també molt reconfortant”, afirma en Jordi. “De fet, a tots els adjectius que puguis trobar, n’hi has d’afegir un: ‘molt’. Amb nens, tot es magnifica, però jo diria que ha estat una de les experiències més maques de la meva vida”. “A vegades et preguntes: això són realment vacances?”, comenta l’Esther. “I agafes la bicicleta al matí i dius: i tant, podria passar-me la vida així. El cicloturisme és una passada, però tornes fet caldo. No són unes vacances per descansar”.
La parella explica que no té res a veure viatjar sols o amb els fills. “Nosaltres sols fèiem una cinquantena de quilòmetres al dia, amb ells en fem vint o trenta”, recorda ella. “Ens anem adaptant a l’edat que tenen”. “Hem d’anar fent parades. A vegades ho pactem: ens aturem aquí a jugar, però llavors pedalem fins a arribar a tal lloc. Es tracta de buscar l’equilibri”, afegeix ell.
Tots dos coincideixen que un dels avantatges d’aquesta modalitat de viatge és la velocitat. “El cicloturisme et permet una velocitat més adaptada a la persona, perfecta per no avorrir-te i poder gaudir del paisatge. No estàs dins la bombolla d’un vehicle”, apunta en Jordi. “A més, surts al matí i no saps com anirà ni on acabaràs. No tens un horari fix o un programa”. “Però això és el nostre cas”, puntualitza l’Esther. “Hi ha cicloturistes que ho tenen tot programat. Hi ha empreses que s’hi dediquen. Venen viatges organitzats i tu llogues la bicicleta i les alforges i saps cada dia quants quilòmetres has de fer i on dormiràs. Nosaltres això no ho hem fet mai”.
Cicloturisme organitzat
“Des de l’agència ens encarreguem de la gestió de l’allotjament, la informació sobre l’itinerari i el transport de les maletes en el cas de la itinerància. I en alguns grups, també fem el guiatge”, explica l’Eduard Kirchner, director de CicloTurisme Tours, fundada l’any 1996.
“Cap als anys 90, als països nòrdics, que tenien certa tradició de desplaçar-se en bicicleta, hi havia un moviment de turisme alternatiu i sostenible i la gent començava a fer viatges amb bicicleta pel sud d’Europa buscant el bon temps”, diu. “L’Empar Vaqué, que va fundar l’empresa, coneixia aquest moviment i creia que Girona i el Baix Empordà eren una zona ideal per fer rutes de cicloturisme”. “Al principi érem només una agència receptora i tots els clients que teníem eren internacionals: holandesos, belgues, anglesos i algun americà”, explica el director. “La venda de viatges organitzats arreu d’Europa és posterior. Des de fa cinc anys, a més de rebre estrangers aquí, també enviem cicloturistes catalans a tota Europa”.
“Anar amb una agència té un valor afegit, i més si l’empresa és local”, afirma l’Eduard. “Tots anem justos de temps en aquesta vida i poder tenir algú que coneix el territori i et pot ajudar a preparar el viatge va molt bé. A més, nosaltres podem explicar i ensenyar coses als clients que potser sols o amb una agència de fora no veurien. Per exemple, la carretera de Tossa a Sant Feliu, la pots fer de baixada en direcció a Barcelona i aniràs tota l’estona al costat de la muntanya, o la pots fer de pujada i pedalaràs al costat del mar. Moltes agències internacionals la fan de baixada. Nosaltres sempre de pujada, perquè sabem que es gaudeix molt més si pots admirar les vistes”. CicloTurisme Tours va ser la primera agència gironina d’aquesta modalitat de viatge, ara n’hi ha una desena.
“Girona té fama i normalment els clients que venen ho fan recomanats o han sentit a parlar de la zona”, diu en Jordi Cantal, guia ciclista de Bikecat, una agència que opera des del 2005. “Saben que per aquí hi ha carreteres tranquil·les i que menjaran bé. A més, com que la ciutat té una història de ciclistes professionals, a vegades et demanen que els acompanyis al lloc on ha pujat tal corredor”. Bikecat treballa bàsicament amb turisme estranger: americans, canadencs, australians i algun colombià. “A Europa hi ha més cultura ciclista i molta gent es munta el viatge pel seu compte. Els que sí que demanen ajuda són els anglosaxons, perquè són un turisme nou”, explica el guia. “Nosaltres oferim bàsicament rutes per la zona de Girona, però també tenim tours a altres parts de Catalunya, com el Priorat i els Pirineus, i a diferents punts d’Espanya com el País Basc, Cantàbria o Astúries”.
Les dues agències tenen un ventall de clients molt ampli que busca experiències de cicloturisme diferents. “Hi ha el cicloturisme clàssic, que és anar a un destí i fer el turista de manera itinerant, amb una alforja; i després hi ha el cicloturisme més esportiu, amb bicicleta de carretera esportiva o bicicleta de muntanya”, explica l’Eduard. “Cada vegada hi ha més gent que demana la segona modalitat. Ja no busquen fer itinerància i carregar les bosses d’un lloc a l’altre, sinó que, per exemple, es desplacen fins als Alps i hi fan tots els colls de carretera”. “Tot i això, avui en dia dividir entre esportiu i turístic és complicat”, puntualitza el director. “Et pots trobar un grup que sigui itinerant i, per tant, turístic, però faci 120 km al dia i 2.200 metres de desnivell. I, en canvi, un grup que faci una estada a Girona i no superi els 60 km al dia i els 700 m de desnivell”. “Abans, els clients eren més esportistes i estaven més en forma. Amb la introducció de les bicicletes elèctriques, ara tenim gent que no pedala tant”, comenta en Jordi Cantal. “La bicicleta elèctrica és una gran aliada”, riu l’Eduard. “Permet ajuntar un grup de diferents condicions físiques en què tots van junts i això és bestial. Ara tothom pot fer cicloturisme. La clau és identificar bé el client i oferir-li allò que més li escau”.
No tots els països estan adaptats al cicloturisme
“Dins d’Europa hi ha moltes diferències, els països del centre i el nord estan molt més adaptats que els del sud”, explica en Jordi Machordom. “Els recorreguts són molt més segurs, hi ha quilòmetres de vies verdes totalment apartades dels cotxes i pots creuar diversos països en diferents sentits seguint només carrils bici”. “Al nord d’Europa també hi ha més botigues i tallers ciclistes que al sud”, afegeix l’Esther. “Una vegada se’ns va trencar una peça a Bòsnia i vam tenir un problema, perquè la botiga més propera on ens ho podien arreglar era a molts quilòmetres. Vam haver de llogar una furgoneta per posar-hi les bicis, dur-les a arreglar i continuar el viatge”.
Perquè un país estigui completament adaptat al cicloturisme, no n’hi ha prou amb vies verdes i botigues ciclistes. “Cal un canvi de mentalitat, pensar en un turisme més obert i no en què el que ve de fora ha de pagar per tot i molt”, diu en Jordi. “Els països del centre i el nord d’Europa, a més de tenir la xarxa de camins, són més receptius a què hi vagi gent amb bicicleta. Tenen més llocs per acampar de manera econòmica o fins i tot gratuïta, la gent és més acollidora, els trens estan més bé…”. Això, afirma, és el que li falta a Catalunya, que els últims anys ha millorat les rutes i connexions. La zona de Girona és la part que està més adaptada al cicloturisme i té més vies habilitades. “Al sud-oest de Catalunya hi falten vies verdes. Sí que n’hi ha alguna pel Priorat i a les zones de costa més turístiques, però a l’interior no n’hi ha tantes”, diu en Jordi Cantal. “També és cert que hi ha moltes carreteres secundàries i els ciclistes les utilitzen, no necessiten vies expresses per ells”.
Una de les rutes de cicloturisme més conegudes del nostre país és el Pirinexus, que uneix diferents vies verdes de la zona gironina. “El Pirinexus connecta la ruta del carrilet, que va des de Sant Feliu a Olot, amb la ruta del ferro, que va de Ripoll a Camprodon, i amb una ruta de la vall del Vallespir, al sud de França. És una de les més llargues i es pot fer en dos o tres dies”, explica el guia. “Ara mateix, Girona té un punt de glamur. S’està internacionalitzant molt, però no hi ha el volum de negoci que hi pot haver a Mallorca. L’illa té cinc vegades més activitat cicloturista que la nostra zona”, explica l’Eduard. “Tampoc no és un gran destí, els més potents són països del centre d’Europa com França o Itàlia”.
“Girona encara està en fase de desenvolupament, i hem de mirar que creixi de manera equilibrada i respectuosa amb les altres activitats de l’entorn per evitar que es massifiqui i es generin conflictes”, conclou l’Eduard. “L’espai públic s’ha de compartir, els mallorquins han acabat farts de la bicicleta de carretera”.
