Amb gairebé 100 anys d’història, el Cinema Montgrí ofereix de divendres a dilluns sis sessions de cinema. Alterna sessions infantils, estrenes de temporada i un cinema europeu més selecte, i arrodoneix la cartellera amb sessions en versió original els divendres de Cine Club.
Jordi Bellapart, amant del cinema des que tenia cinc anys i cineasta per vocació, va ser el primer president del Cine Club Torroellenc i actualment torna a ocupar-ne el càrrec. Conscient que les plataformes digitals fan perillar el futur de les sales de cinema, Bellapart és optimista i considera que per la seva situació geogràfica i la tipologia de públic -culte i aficionat al cinema artístic- el Cinema Montgrí podrà continuar projectant pel·lícules molts anys més.
El passat 12 d’octubre va fer 35 anys de la primera sessió de cinema feta al Cinema Montgrí com a cinema municipal. Com heu arribat fins aquí?
El Cinema Montgrí va ser inaugurat el 25 d’agost de l’any 1928. Però aquí a Torroella, històricament, cap als anys 50 hi havia tres cinemes que funcionaven alhora -quatre si comptem el Cine Petit, on anàvem la mainada. Fins que l’any 61, un dels cinemes, el Cine Teatre Coll va tancar. I llavors, cap als anys 70 la crisi dels cinemes de poble va ser tan profunda que l’altre cinema, el Centro Cine, va tancar l’any 77. I només va quedar el Cinema Montgrí, que continuava sent privat. Llavors, l’any 79 va entrar el nou ajuntament democràtic i es va decidir posar el local del cinema com a edifici protegit i arribar a un acord amb el propietari per tal que si arribava el moment que l’activitat ja no funcionava, volia plegar i vendre’s l’edifici, donessin prioritat de compra a l’ajuntament. I així va ser, el mes de maig de 1985, el cinema va tancar i l’ajuntament va negociar amb l’empresa Capellà -els propietaris- i el va comprar. Va ser una decisió valenta, perquè una cosa era comprar l’edifici i l’altra era fer que funcionés. I per això es va parlar amb el Cine Club Torroellenc.
Existia aleshores el Cine Club Torroellenc?
Sí, el Cine Club existia des de l’any 1976. Jo en vaig ser el primer president. El vam crear perquè volíem portar a Torroella el cinema intel·lectual de Barcelona i vam començar a fer sessions de Cine Fòrum -que en aquella època tenien un caràcter més polític que cinematogràfic, sempre teníem la Guàrdia Civil a la porta vigilant. Però el Cine Club no es va fer càrrec de la gestió del cinema fins a principis dels anys 90. El 1985 vam crear un patronat en què hi havia gent de diferents àmbits de la cultura, però no va acabar de funcionar perquè no hi estaven gaire involucrats. Llavors vam fer un conveni entre l’ajuntament i el Cine Club: l’ajuntament era el propietari del local i el Cine Club hi feia l’activitat. I encara dura, tot i que ara per temes legals s’ha convertit en una empresa d’exhibició cinematogràfica.
I com funciona ara el Cinema?
Aquests últims anys hi ha hagut molts canvis perquè hem passat al cine digital. El cine de la pel·lícula analògica de cel·luloide que es cremava ja fa temps que no hi és. Després d’aquest es va passar a un cinema de pel·lícules de polipropilè en què les cintes eren molt semblants a les anteriors, amb uns foradets perquè s’enganxessin a les rodes i amb fotogrames de moviment. Però tot això va passar a la història. Ara tenim el cinema digital en què les pel·lícules ja no són físiques: no les veus. Per una banda és un avantatge perquè quan les demanes a la distribuïdora no t’has d’esperar tant. Abans les còpies de les pel·lícules eren limitades i s’anaven passant de cinema en cinema. Ara et porten un disc dur i copies la pel·lícula al servidor, d’aquesta manera, la mateixa setmana la pel·lícula pot arribar a molts cinemes diferents. Però l’inconvenient és que no veus els rotlles i per tant no saps si es veu bé. Abans veies la cinta i t’adonaves de si hi havia algun tros tallat. Ara, si per alguna cosa la pel·lícula queda tallada, no saps què fer. L’exhibició cinematogràfica s’ha tornat molt més tècnica i per això ara al costat del maquinista tenim un noi jove que és tècnic i domina el tema informàtic.
I pel que fa a la programació, en què us baseu?
De la programació me n’encarrego jo. M’interessa perquè és la cosa més important. T’has de fixar en la pel·lícula, el dia, el públic, etc. Em faig un fart de mirar ‘próximos estrenos’ a les webs. A més, hem de programar per mesos, perquè nosaltres passem la programació a molts mitjans i això vol dir que ara ja he d’estar pensant en què farem el mes que ve. Intento fer una programació al màxim d’encertada per al públic que tenim aquí.
Quina tipologia de públic teniu?
Quan vam començar teníem un públic més jove, perquè durant un temps l’institut de Torroella -abans d’anar al Convent dels Agustins- era aquí a l’edifici del cinema. I pel jovent d’aquella època vam fer pel·lícules com ET o Regreso al futuro que van funcionar molt: els diumenges fèiem unes 400 entrades. Però amb el temps el jovent va anar disminuint i ens vam quedar amb un públic més adult. Ara fem moltes pel·lícules europees, aquest cinema adult que t’explica una història real, no vas a la lluna ni al planeta Mart, et parla de coses de la vida. Ja fa molt temps que ens vam adonar que les grans estrenes de ciència-ficció no ens funcionaven. Aquestes pel·lícules com la Guerra de les Galàxies, Spiderman, etc. la gent les va a veure als cinemes de les zones comercials: Girona i Platja d’Aro; però no ve aquí.
Passat l’estat d’alarma, vau ser un dels primers cinemes a obrir.
Sí, el primer de Catalunya. Tots els de la junta teníem ganes de tornar a fer cine, i pensàvem que si hi tornàvem això seria un èxit i vindria tothom de cop, però no va ser així. Anàvem mirant les restriccions que hi havia i quan vam saber que es podria començar a obrir, el divendres d’aquella setmana ja vam fer cine. Les mesures que ens demanaven era senzilles d’aconseguir: gel desinfectant a la porta, separació a les butaques, ús de les mascaretes tota l’estona, que no hi hagués aglomeracions, mantenir distàncies, etc. Fins i tot vam comprar mascaretes per si algun despistat venia sense. I n’hem venudes unes quantes! L’avantatge que tenim nosaltres és que aquest cinema és molt gran, i en un terç de l’aforament -que és el que podíem ocupar- ens hi entren 130 butaques, amb això ja en tenim prou. De fet, quan van passar al 50% no les vam augmentar, perquè tampoc les haguéssim omplert.
La gent ha tornat al cinema?
La primera pel·lícula era molt atractiva pel tipus de públic que tenim. Era l’última que havíem programat i la vam haver d’anul·lar a l’últim moment: la pel·lícula Pavarotti, sobre el cantant. Va venir bastanta gent, també perquè hi havia el festival de música. Però bastanta vol dir que vam fer 60 entrades en tota la setmana, és a dir, unes 15 o 20 per sessió. I això encara és així els dilluns i els divendres. La gent té por de venir al cine i l’assistència ha minvat molt. Tot i això, el pont del dia 12 -que vam fer l’última pel·lícula d’en Woody Allen- vam fer una entrada digna de l’època bona: 70 persones el dissabte i 125 persones el diumenge. És el que solíem fer abans de la pandèmia, poques vegades arribàvem a les 125.
Per acabar, per què creus que agrada tant el cinema?
Perquè tens un sentiment compartit en una sala fosca. El cinema és vida, és emoció, és esperança, alegries, decepcions, tragèdies… ho és tot. I a la gent li agrada. A més, no és el mateix veure una pel·lícula a la gran pantalla que a casa teva. Al cinema estàs per la pel·lícula, i quan un plora, plora tothom i quan un riu, riu tothom. I ara quan una pel·lícula agrada, la gent es posa a aplaudir. Jo abans no ho havia vist mai, però ara últimament s’aplaudeix molt.
