Als anys 40 del segle passat, acabada la guerra, al carrer de Sant Genís, enfront de l’església i al costat de la rectoria, hi havia un local que els diumenges, després del catecisme, es dedicava a esbarjo de la mainada. En dèiem l’Escuela -pronunciada en català, amb la segona e oberta: Escuèla. El nom complet era Escuela Dominical, i en aquells temps difícils, amarats de nacionalcatolicisme, intentava ser continuadora de l’Escola Dominical, una institució torroellenca venerable que es remuntava a principis del segle XX (EMPORION ja la cita el gener de 1915, núm. 1, pàg. 7).
Igual com ho havia fet en aquella època tan reculada, encara ara s’ocupava de l’Escuela mossèn Viver, amb l’ajuda de mossèn Zeferí, un seminarista torroellenc que més endavant seria rector de Gualta i de Cadaqués i que va morir fa poc, havent superat els cent anys. El plat fort de l’Escuela, a més d’altres distraccions, quan sortíem de catecisme, eren les projeccions de curtmetratges de cinema mut. Recordo molt particularment -jo aleshores tenia uns 8 anys- els tips de riure que ens fèiem amb les pel·lícules de personatges còmics que ens visitaven cada diumenge, un dia uns, un dia uns altres: el Fatty, en Pamplinas, la Pandilla…
Em diu en Cels Sais -jo no me’n recordava- que no tots els diumenges hi havia pel·lícula segura, que de vegades podia fallar, però els mossens tenien un recurs, un documental que explicava el funcionament del motor d’explosió, i diu que més d’un cop, quan esperàvem un dels nostres herois, ens trobàvem, decebuts, amb el títol temut a la pantalla: El motor de explosión. En la foscor del local es deixava sentir una profusa remor de decepció.
La causa i motiu d’aquests records ha estat el confinament a què ens ha obligat el coronavirus, que ens ha fet passar tantes hores a casa. Des de les primeres setmanes –sense recordar-me encara dels vells temps de l’Escuela– em vaig proposar de veure, o tornar a veure, per youtube, pel·lícules clàssiques dels inicis del cinema i, sense cap ordre preconcebut, vaig anar veient El gabinet del doctor Caligari (Robert Wiene, 1920), El noi (Charlie Chaplin, 1921), Metropolis (Fritz Lang, 1927) i algunes altres. Fins que un dia, cercant en un petit moble on guardava CDs de música clàssica i de jazz, vaig trobar uns DVDs -òperes, films musicals, pel·lícules clàssiques- que segurament m’havien regalat amb motiu d’alguna festa o aniversari, i una capsa que contenia 12 curtmetratges de cinema mut. Aquest va ser el camí que em va dur al retrobament dels vells herois.
Els vailets d’aquells temps que ara rememoro no sabíem que fatty en anglès volia dir gras, greixós, però usàvem aquell adjectiu com si fos català; era corrent que diguéssim fati a un home molt gras i de vegades, si tan obès era, li dèiem fati-bomba. Suposo que el terme el vam adoptar en veure tan sovint pel·lícules d’un personatge anomenat Fatty, produïdes vint anys abans (1917-1919), com ara Fatty a la cuina, Fatty carter, etc., on el protagonista feia de cuiner, de cambrer, de carnisser, de missatger, papers que li permetien exhibir les seves habilitats hilarants en tallar carn, fer una truita o servir un còctel. Encara ara fan riure l’expressivitat, les acrobàcies i els malabarismes d’un home que pesava 120 quilos, però amb els ulls d’ara potser arriba a fer-se carregós el recurs excessiu a caigudes, batusses, persecucions i patacades.
El creador d’aquell personatge tan singular, Roscoe Arbuckle, havia començat com a actor de vodevil, va ser contractat l’any 1909 per interpretar una sèrie de curtmetratges de cinema mut i el 1913 va canviar de productora per fer, com a actor secundari, dos curtmetratges cada setmana. Finalment, va decidir independitzar-se i produir, dirigir i protagonitzar les seves pròpies pel·lícules i es va convertir en pioner del cinema còmic nord-americà. Al seu primer film d’aquesta època d’esplendor, El carnisser (The butcher boy), estrenada el 23 d’abril de 1917, apareix també, per primera vegada al cinema, en un paper secundari, Buster Keaton.
Buster Keaton també venia del món del vodevil i ja de petit formava companyia de teatre amb els seus pares. Roscoe Arbuckle el va fitxar per als seus curtmetratges en veure el seu talent teatral i aviat van esdevenir companys de rodatge i amics. A les pel·lícules d’aquests anys, els papers de Keaton, que eren gairebé irrellevants l’any 1917, van assolir progressivament el nivell dels d’Arbuckle, com es fa ben patent a El duaner, de 1919. Al costat d’Arbuckle, Keaton va aprendre la tècnica del cinema, mentre anava modelant la mímica d’un personatge molt personal, de rostre inexpressiu i de caràcter impertorbable.
La carrera ascendent de Roscoe Arbuckle es va acabar en ser acusat de l’assassinat d’una jove a San Francisco. Poc després, Buster Keaton va fundar una productora pròpia per poder escriure, dirigir i protagonitzar les seves pel·lícules amb un equip estable, i entre 1920 i 1923 va realitzar dinou curtmetratges que actualment són considerats obres mestres del cinema mut. Per dir-ne un de ben representatiu: La mudança (1922). Devien ser aquests films els que encara vèiem els vailets a l’Escuela pels volts del 1940, però no sé per què, a les versions espanyoles, aquell personatge únic creat per Keaton el van batejar amb el nom de Pamplinas!
La Pandilla és una altra història. En anglès es deia Our gang i va començar l’any 1922 com una sèrie de curtmetratges muts, però l’any 1929 va incorporar el so i es va estar filmant fins a l’any 1944. Suposo que a nosaltres ens arribaven els films més antics, i recordo que aquells set o vuit vailets americans de barri pobre no se’ns feien gens estranys, tenien més o menys la nostra edat i les seves entremaliadures no eren pas gaire diferents de les nostres. Aleshores no ens n’adonàvem, però ara penso que potser les característiques més remarcables d’aquells films eren el realisme amb què es presentava el comportament dels vailets, que un d’ells fos negre i que la colla estigués formada, de la manera més natural, per nens i nenes. Em permeto recomanar que hi feu una visita a youtube our gang.
