Fa un segle, un home de mitjana edat viatjava per les comarques gironines. Quan feia bon temps, recorria els pobles de la costa i de l’interior, sobretot de l’Empordà i de la Selva. També anava a masies i fins i tot a indrets despoblats: cales, boscos, roquissers, riberes de rius… L’home era més aviat alt i prim, duia una gorra i lluïa un bigoti de puntes recargolades, com era moda en aquella època d’entreguerres. Feia poc que s’havia casat amb una catalana amb qui va tenir molts fills -set, eren altres temps. El viatger al principi recorria les nostres terres amb bicicleta; més tard ho va fer sobre quatre rodes.
L’home en qüestió es deia Valentí Fargnoli i havia nascut a Barcelona l’any 1885. Els seus pares eren italians i el seu cognom no era fàcil de pronunciar. La gent de vegades s’embarbussava i li deia Fragnoli o coses semblants, i aquelles alteracions del cognom l’enutjaven. Valentí Fargnoli era fotògraf ambulant i viatjava amb un trípode, una gran càmera i un enorme drap negre, com era de rigor. Els que passem de la seixantena hem conegut fotògrafs d’aquesta mena. No devia ser gaire còmode pedalar quilòmetres i quilòmetres amb aquests estris al cim de la bicicleta.
Durant tres dècades, fins l’any 1944, Valentí Fargnoli va fer centenars d’instantànies a les comarques gironines, moltes de les quals són un document històric d’excepcional valor. Aquell fotògraf ambulant fotografiava tot allò que li cridava l’atenció, tot allò que, segons el seu parer, mereixia ésser immortalitzat. Carrers i places de pobles i viles. Cales i platges. La desembocadura del Ter i les Medes. Masies. Ramats d’ovelles i de vaques. Pagesos llaurant, segant, batent el gra d’aresta en una era. Bosquerols. Homes i dones fent feines que fa dècades que ja no s’exerceixen: picapedrers, esclopers, filadores, bugaderes, carboners, ferrers adobant la roda d’un carro, un barber treballant al carrer… Fargnoli també va fer molts retrats i fotografià moltes construccions antigues (ponts, esglésies, ermites, castells…) i modernes (els primers hotels de la Costa Brava, rescloses, embassaments, fàbriques…)
De totes les fotografies que Fargnoli deixà per a la posteritat, personalment les que més em sobten són les que realitzà a la costa gironina, aquest tram del litoral mediterrani que en la seva època aviat seria conegut amb el nom de Costa Brava. És impossible contemplar aquelles instantànies i restar indiferent. Els canvis que s’han produït en el paisatges són enormes. En poques dècades, un paisatge idíl·lic fou transformat en el que tenim ara. Com n’hauríem de dir? Tal vegada nyap?
Allò que a començament de segle passat eren petites viles mig marineres mig agrícoles, ara sovint són gegantescos centres d’estiueig. On antany hi havia barques de pesca i xarxes a la sorra ara hi ha, a l’estiu, patins de pedals, bots i matalassos inflables, planxes de surf i tots els seus accessoris. On hi havia xarxes esteses – i, sovint, dones reparant-les, com podem veure una fotografia de Fargnoli – ara hi ha una estesa d’estiuejants parant el sol. Molt a prop del trencall, les petites cases dels pescadors han estat substituïdes per hotels i blocs d’apartaments que en alguns llocs – pensem en els dos gratacels que s’alcen ran del passeig marítim de Palamós, per exemple- assoleixen dimensions colossals. Quant a la línia de la costa, abans tan nítida, ara és alterada per un gavadal d’esculleres, ports esportius i embarcadors. I alguns encara en voldrien construir més.
A Torroella de Montgrí, Fargnoli hi va fer retrats personals i familiars, però sobretot vistes urbanes (el portal de Santa Caterina, la plaça de la Vila, la torre de les Bruixes, l’església parroquial, el claustre del convent dels Agustins…), llindes i dovelles amb dates i escuts… També alguns interiors, com ara l’enteixinat de la casa de la vila. I, naturalment, el castell, l’ermita de Santa Caterina, el pont vell i el nou damunt el Ter. I encara alguns masos.
Fargnoli també va fer fotografies a L’Estartit. En una d’elles, feta cap el 1930, s’hi veu la petita població amb la muntanya del Roca Maura al fons. En primer terme hi ha uns quants llaguts navegant en una mar encalmada. A la muntanya no s’hi veu cap construcció, només rocam i algunes taques de vegetació. Naturalment, tampoc hi ha cap antena de comunicació al punt més alt d’aquesta elevació que domina L’Estartit. Ran de mar, un grup de cases baixes, totes pintades de blanc, llaguts amb aparells de vela llatina i altres tipus d’embarcacions a la sorra o prop d’aquesta. A una altra panoràmica, feta des d’un punt de vista més alt, situat a la muntanya, es veu el diminut nucli urbà de L’Estartit. Un carrer, el de santa Anna, amb petites cases baixes a banda i banda, i poca cosa més.
Per si algú no ho sabia, la Fundació Mascort posseeix una rica i valuosa col·lecció d’instantànies de Fargnoli. Sis-centes vint-i-set imatges, en suport paper i vidre, i una bona part inèdites. Una de les obres publicades per aquesta Fundació (2013) aplega centenars de fotografies d’aquest gran professional de la càmera. Les persones del nostre municipi que tenen una certa edat i miren les fotos que aquell fotògraf ambulant va fer al nostre municipi abans de la guerra civil per força han de rebre un fort impacte emocional. El món perdut que reflectí en les seves fotografies Valentí Fargnoli és tot un bany de nostàlgia, perquè quan érem petits els paisatges humanitzats que mostren les instantànies d’aquell fotògraf ambulant encara no havien canviat gaire. Després, en nom d’un desenvolupament econòmic barroer, succeí el que ja sabem.
