Jaume Sató, de la curiositat a la filosofia

Jaume Sató i Geli, llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials i en Enginyeria de Telecomunicacions, es defineix a ell mateix com una persona “curiosa”. I aquesta curiositat que el mou des de fa temps l’ha portat a endinsar-se en el món de la filosofia, que considera “el punt de partida” de les altres matèries. El passat 21 de maig, en un dia de temperatures rècord i sota un sol de justícia que va obligar el públic a enganxar les cadires a la paret de les voltes de l’ajuntament, Sató va oferir, en el marc de Filosofia a l’Àgora, un calaix de sastre de reflexions pròpies plenes de referències als grans pensadors. La sorpresa, el jo, pensar, el coneixement, l’economia, la memòria i els altres van ser els set temes transversals de la seva lliçó de filosofia.

Què tenen en comú els set temes que va tractar a Filosofia a l’Àgora?
Com a no-filòsof que soc, simplement entusiasta i interessat en el tema, m’era difícil trobar coses  en les quals qualsevol persona pogués trobar elements filosòfics. Llavors, em van anar sortint temes, uns dotze, i els vaig anar reduint fins que van quedar aquests set. Tots estan una mica basats en el que m’ha anat succeint aquests últims anys de prejubilació. Tinc dues pàgines web, una amb un company de feina i una altra amb el meu fill, on discutim temes i els publiquem. També crec que havent estudiat tanta ciència: economia, telecomunicacions, etc. em faltava trobar una mica l’aspecte espiritual i simbòlic. Per això, últimament m’he interessat per temes de filosofia i psicologia i he començat a explorar en aquests àmbits. 

Dels dotze punts que va pensar primer, quins li van quedar al tinter?
N’hi havia un que donava per molta estona, potser massa: el sentit de la vida. Sobre aquest hi he reflexionat força, però s’escapava del que podia explicar amb el temps de què disposava. També m’hauria agradat parlar de la utilització del llenguatge com a mitjà d’expressió vital, i d’altres temes que ja havia tractat en publicacions a Emporion, per exemple la curiositat, que és un tema que sempre m’ha fascinat. Però vaig aprofitar la proposta de l’Àgora per veure què podia explicar de nou i aprofundir en coses que no havia treballat massa. Un sempre té la tendència de buscar els temes on se sent més còmode, que ja ha tocat una mica, però vaig voler canviar i buscar-ne d’altres. I un que em va sorprendre va ser la sorpresa, per això el vaig posar el primer.

Quin criteri segueix l’ordre dels temes?
Tenia clar que al final volia explicar que no som res si no som amb els altres. La nostra existència com a individus no té sentit, perquè tingui sentit ha de ser grupal, com a societat. Aquest tema em permetia tancar. El primer ja te l’he dit: la sorpresa que un sent quan mira les coses d’una altra manera. I a partir d’aquí, els altres es van anar col·locant una mica al seu lloc.

Ha citat la curiositat com un dels temes que va descartar, però arran de la sorpresa, també en va parlar a Filosofia a l’Àgora.
Sí, perquè van molt lligades. Precisament amb un company vam estar discutint què era abans, si la curiositat o la sorpresa. Per això vaig parlar de curiositat quan parlava de la sorpresa, d’aquest estupor en mirar la realitat amb una mirada diferent.

“La curiositat és una cosa que tenim instal·lada, la sorpresa és una reflexió”

I segons vostè, quina de les dues va sorgir abans?
Jo crec que la curiositat és més aviat una cosa que tenim instal·lada de forma instintiva pràcticament. La prova és que hi ha molts animals que tenen aquest esperit de curiositat, i els nens petits ja la manifesten. La sorpresa, en canvi, és una cosa més elaborada, és una reflexió. Comences a reflexionar per què quan mires les coses, ja no les veus com abans, sinó que has canviat i perceps una realitat diferent. Això et desvetlla i per poc que tinguis curiositat, vas buscant i descobrint.

Creu que és important ser curiós a la vida?
Sí, i tant. És més, crec que en l’ensenyament i l’aprenentatge s’hi ha de col·locar la curiositat. Normalment, els nens ja la tenen, però si a algun li falta, s’ha de procurar donar-li estímuls perquè aquesta curiositat aflori. No només hem d’intentar que aflori en les matèries i temes específics que se’ls proposen, sinó en temes i qüestions que els nens o els mateixos aprenents puguin buscar i trobar pel seu compte.

En aquest sentit, què en pensa del sistema educatiu actual?
Crec que s’ha avançat moltíssim en els últims deu anys. La pedagogia ha fet un salt gegant. A més, a Catalunya s’ha fet molt de pressa, i molt abans que a altres llocs d’Espanya i Europa. S’ha buscat treballar per temes, per conceptes per procediments i no tant per assignatures des del punt de vista de matèries que han de contenir un currículum. L’aprenentatge es fa en equip, es combinen les potencialitats d’uns i altres i els aprenents aprenen a aprendre junts. Si mires enrere t’adones que avui en dia en aquest país, l’aprenentatge està en una línia molt bona. En l’època en què jo vaig estudiar, les coses eren molt més rígides.

Durant la seva intervenció també va comentar que s’ha d’ensenyar a pensar.
Sí. Curiosament, cada vegada que en els mitjans algú diu “aprenem a pensar”, apareix la filosofia. Després de ser l’origen de tot el coneixement, la filosofia ha acabat sent el punt de partida de moltes matèries d’aprenentatge. És una matèria útil per modificar el pensament, per obrir-lo i perquè l’aprenent s’adoni que les coses no són només com les pot veure en una primera tirada. La filosofia t’obre portes i camins que d’altra manera no veuries.

“La filosofia és interessantíssima, perquè ajuda a pensar, poques assignatures fan el mateix aquesta”

En els últims anys, però, la filosofia no ha estat gaire ben valorada com a assignatura, fins i tot s’ha discutit la seva continuïtat en les proves d’accés a la universitat.
Jo suposo que s’ha discutit perquè tal com s’explicava, la filosofia no era amena, no era interessant i als mateixos docents no els agradava. Si tens una matèria que acabes dient que no t’aporta res i només s’ha d’aprovar, val més treure-la. Per sort ha canviat molt la docència de la filosofia. Ara s’explica portant les idees filosòfiques en casos pràctics i discutint com ho veien els diferents filòsofs que ens han precedit i com ho veiem nosaltres. Es tracta d’ensenyar la part de raonament, no d’aprendre de memòria què deia Aristòtil. Enfocada així, la filosofia és interessantíssima, perquè ajuda a pensar. Poques assignatures fan el mateix efecte que aquesta. 

Històricament, en moltes ocasions des del poder no s’ha volgut que el poble pensés o aprengués a pensar.
No crec que fos tant que des d’una instància autoritària o totalitària no es volgués que la gent pensés. Crec que va més lligat als camins de la industrialització. El desenvolupament de la societat moderna ha necessitat uns operaris i uns universitaris formats d’una determinada manera per treballar. A les fàbriques no volien filòsofs, ni pensadors, ni historiadors de l’art. És ara que el món de la indústria s’ha diversificat i han aparegut les indústries de serveis i culturals, quan han fet falta totes aquestes professions lliures i crítiques.

A Filosofia a l’Àgora, a propòsit del tema de la memòria, va comentar que el desenvolupament tecnològic ens ha permès accedir a molta informació de manera immediata i, per tant no haver de recordar números de telèfon, horaris, noms de carrers, etc. Això afavoreix que omplim la memòria amb conceptes més interessants?
Sí, però no es tracta tant d’omplir-la amb altres coses, sinó d’alliberar-la per crear circuits nous. Les neurones funcionen creant circuits entre elles, d’aquí prové la consciència. El que fem ara és reconnectar peces d’informació, d’estímul i d’imaginació d’una altra manera. Això t’allibera perquè deixa de preocupar-te i preocupar-se vol dir “ocupar-se abans de”. Aleshores, com que no t’has d’ocupar abans de, pots dedicar aquell temps a ser tu qui ordena i reconnecta les teves neurones. I en aquest sentit, és molt interessant entendre com les persones de diferents cultures generem aquestes estructures de maneres diferents. Tot i que a partir d’ara s’aniran igualant perquè el procés de globalització també arribarà a les ments: les cultures s’universalitzaran.

En quin sentit?
Fa 50 anys, una persona religiosa de Torroella de Montgrí, com a molt coneixia la religió catòlica, però no en tenia ni la més remota idea del budisme o l’islam. I allà els passava el mateix. Avui dia, en canvi, qui no sap els fonaments d’una religió diferent de la seva, és perquè no s’hi ha interessat. Estem en societats multiculturals, multiètniques, multireligioses, etc. i ho exterioritzem amb uns rituals i uns costums que es van fent grossos en el sentit que incorporen peces que no eren freqüents en aquells territoris. Però els incorporem perquè gent d’altres cultures que ha ocupat aquests territoris han portat els seus trets culturals. Això genera una cúpula de coneixement global i les ments dels que creixen sota aquest conjunt, reben estímuls procedents de múltiples fonts culturals.

“Cada territori hauria de preservar les seves memòries culturals, per tal que no desapareguessin”

Al llarg de la seva intervenció, va fer força referències a la Xina. Quina és la seva relació amb aquesta cultura?
El meu fill està casat amb una noia xinesa i el 2018 vam fer un viatge a la Xina. Vam estar gairebé un mes donant voltes pels llocs on normalment no van els turistes. I a mi em van impactar moltes coses, perquè és un país molt diferent, i perquè com a persona curiosa que soc, detecto, pregunto, busco, intento interpretar què fa la gent, els costums, etc. Va ser gairebé un viatge iniciàtic. Ja sé que aquests viatges, un els fa als 16 o als 20 anys, però per mi aquest també va ser-ho.

Per què? Què el va impactar?
Tots aquells dies que vaig estar per allà van ser una experiència molt intensa en el sentit del pensament. Estan en un altre món, el fet d’estar en una altra banda del món físicament fa que tinguin una cultura molt diferent. Els seus esquemes neuronals dels què parlàvem abans són diferents. I quan estableixes una relació amb ells, vas capturant tot aquest conjunt d’informacions.

Incorporar elements d’altres cultures a la pròpia, creant aquesta cúpula de coneixement global que comentava abans pot fer desaparèixer cultures minoritàries?
Cada territori hauria de preservar les seves memòries culturals, per tal que en ser compartides i agregades amb les altres no quedessin absorbides i desapareguessin. Això podria passar si les influències alienes són massa fortes, massa dominants o massa totalitàries. El que hem de fer és ser revisionistes amb la nostra cultura. Si cadascú conserva la seva memòria, entre tots podrem muntar una cultura global fantàstica, però si ens anem trepitjant els uns als altres, al final serem uns incultes i ningú sabrà res.

Convidat de “Filosofía a l’Àgora”