Sumaríssim d’urgència 656

Reconstruïm el consell de guerra sumaríssim a Josep Jou Coll, un dels tretze veïns de Torroella afusellats pel franquisme

Portada del judici 54805, de l’arxiu militar de Barcelona, on hi ha inclòs el sumaríssim a Josep Jou i a altres deu persones més, entre elles, tres torroellencs.

“Remito a V.S. a adjunta documentación relativa a José Jou Coll y Juan Pujol Fabre, para que contra el mismo instruya procedimiento sumarísimo de urgencia que quede registrado con el Nº 656 de esta Delegación. Dios guarde a V.S. muchos años.  / Gerona a 22 de Abril de 1939 / Año de la Victoria / De orden del Ilmo. Sr. Auditor”

Amb aquesta formalitat s’obria el 22 d’abril del 1939, quan encara no feia ni un mes que havia acabat oficialment la guerra, el procediment de judici sumaríssim d’urgència contra Josep Jou i Coll, barber de Torroella de Montgrí, solter de 27 anys d’edat i una de les tretze persones de la vila afusellades els primers anys de la dictadura franquista.

En aquest article, basat principalment en la documentació que es guarda a l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer de Barcelona, explicarem, de manera cronològica, com va ser aquest procés militar sumaríssim, quines van ser les acusacions contra Jou, qui les va fer, quines proves es van presentar, què va al·legar l’acusat i com va justificar el tribunal la imposició de la pena capital contra aquest veí de Torroella.

Pel que hem pogut reconstruir a partir de diferents testimonis, sabem que Josep Jou i Coll va néixer a Torroella l’any 1911 en una família treballadora. Tenia una germana, Catalina i dos altres germans, Jaume i Ramon. De ben jove va començar a treballar de barber i aquest és l’ofici que feia quan, el 18 de juliol de 1936, va haver-hi el cop d’estat militar contra la República. D’ideologia d’esquerres, es va involucrar en la lluita antifeixista i es va integrar en el comitè que, amb anarquistes (CNT-FAI), comunistes (PSUC i POUM) i gent d’Esquerra Republicana, entre d’altres formacions polítiques i sindicals, va prendre el poder a la vila els primers dies de l’aixecament contra el govern republicà legítimament constituït. El comitè va ser foragitat de la vila l’abril del 1937 després de l’anomenada “revolta de les dones”. L’Ajuntament va prendre de nou el control del poder local.

D’aquells anys confusos, coneixem també que Jou va lluitar voluntari al front de guerra  i que, davant l’avanç dels nacionalistes espanyols, hauria fugit a l’Estat francès, juntament amb molts altres torroellencs, entre ells el seu germà Ramon. Segurament, a causa de la misèria que es vivia als camps de concentració nord-catalans, com el d’Argelers, i amb la promesa franquista que als que no havien comès delictes de sang no els passaria res, va decidir tornar a Torroella, com tants d’altres feren aquells mesos. Fou detingut, però, només de baixar del tren a l’estació de Sant Jordi Desvalls, a primers d’abril d’aquell fatídic any de 1939.

S’engega el procediment judicial

En el procediment sumaríssim d’urgència contra Jou que s’engega el 22 d’abril de 1939, s’hi inclou un altre veí de la vila, Joan Pujol Fabre, que, com el barber, també acabaria condemnat a mort i afusellat. El procés contra Jou i Pujol forma part d’un procediment conjunt més ampli, que porta el número 54.805, i en el qual hi estan incloses nou persones més, entre elles, altres dos torroellencs, Juli Carbonell Esteve i Pere Nicolau Burcet, condemnats ambdós a dotze anys de reclusió.

De les onze persones jutjades en el procés 54.805 quatre van ser condemnades a mort (Jou, Pujol i dos veïns de Vilafreser, al Pla de l’Estany, els germans Josep i Melcior Serra Sala), dues més a reclusió perpètua, dues a dotze anys (les esmentades Carbonell i Nicolau) i tres foren absoltes. El consell de guerra sumaríssim va tenir lloc el 4 de maig i el mateix dia es van donar a conèixer les sentències. Jou, i també Pujol, van ser afusellats el 28 de juliol i enterrats a la fossa comuna del cementiri de Girona.

Tota la documentació de Jou i de la resta de processats ocupa un quants centenars de fulls relligats entre ells que, a l’arxiu militar de Barcelona, t’entreguen quan demanes la documentació de qualsevol d’aquests onze represaliats. Cal, per tant, anar passant fulls fins trobar el que és del nostre interès. En el cas de Josep Jou, el seu cas ocupa una cinquantena de pàgines, moltes de les quals són comunes a la resta de processats. Les comencem a repassar.

Denúncia contra Jou

La primera documentació que trobem en el sumari és la recollida a Torroella per la Guàrdia Civil on, diferents testimonis, han declarat, el dia 21 d’abril, què sabien de Josep Jou i Coll i de les seves actuacions durant els anys de la guerra just acabada.

Obre el procediment una denúncia presentada pel veí de Torroella Josep Pla i Comas, persona prou coneguda a la vila, amb molts contactes al govern civil de l’època, on va arribar a ser secretari del governador, i que anys després seria un dels fundadors de l’Orquestra Caravana. El recordem solitari a la seva casa del carrer Sant Agustí, a tocar el Cinema Montgrí, i a les primeres files a la missa de deu cada diumenge a la parròquia. 

Declaració denúncia contra Jou davant la Guàrdia Civil de Josep Pla i Comas.

Josep Pla i Comas no s’ha de confondre amb el reconegut escriptor de Llofriu, Josep Pla i Casadevall, com van fer l’any 1979 en un polèmic ple a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols quan es debatia sobre l’atorgament a l’autor d’El quadern gris del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i un regidor va mostrar un encès article a favor del Movimento i Franco publicat pel Pla torroellenc al diari El Pirineo el febrer del 1939 i que ell va atribuir al Pla palafrugellenc

Pla i Comas, de 25 anys, denuncia a la Guàrdia Civil que “el mencionado JOU era elemento comunista desde mucho antes de iniciarse el Glorioso Movimiento nacional, siendo considerado como elemento peligroso para la Paz de esta población”.  I segueix: “…al apoderarse de nuestra villa la horda marxista, el citado JOU, con otros individuos de su calaña, asaltaron un palacio, en donde establecieron el comité revolucionario. Formó parte del mecionado comité. Intervino en saqueos, registros domicilarios, detenciones y asesinatos. El fué uno de los que fueron a detener al Reverendo D. Pedro Costa, al que asesinaron después de martirizarlo.”  Rebla Pla: “Por su caràcter agrio, su completa inmoralidad y desfachatez, era uno de los hombres que peor trataba a las personas de derechas que tenían que acudir al comité anarquista para resolver algun asunto”.  Pla acaba la seva declaració acusant Jou de “ser el instigador y director de la chusma que quemó las cuatro iglesias de esta localidad; pasando después por los domicilios de las personas religiosas exigiendo que le entregaran un tesoro que existía, en su imaginación, en la iglesia parroquial.”

Josep Pla i Comas, retratat a l’Estartit als anys 50.

Testimonis

Seguidament, Manuel Campos Rodríguez, guàrdia segon de la Primera Companyia de la Comandància de la Guàrdia Civil de Girona i comandante de puesto  de Torroella de Montgrí, escriu que “con el fin de comprobar la verdad de los hechos denunciados contra José Jou Coll” per Josep Pla i Comas “se practican las debidas gestiones” i fa comparèixer a la caserna, en primer lloc, a Josep Geli Galí, cap de les FET y de las JONS de Torroella, de 28 anys i pintor de professió. 

Geli qualifica Jou de “propagandista acérrimo del anarquismo, persona de mala conducta y antecedentes y elemento peligrosísimo para la marcha de la Gran Cruzada de España”, recorda que havia format part del comitè revolucionari de Torroella i que l’havia detingut a ell mateix per portar-lo fins a Girona. “Y que le dijo en estos términos: ‘que podía hacer uso del arma si se negaba a cumplir sus órdenes’. El cap falangista declara que considera Jou “cómplice u autor de los ochos asesinatos cometidos en esta localidad” i que va intervenir “en la quema y destrucción de las Iglesias de esta villa”. Geli afegeix que Jou “el seis de Octubre de mil novecientos treinta y cuatro, se apoderó del ayuntamiento de esta villa”

El següent testimoni és Lluís Bataller Pagès, de 35 anys, propietari i veí de Torroella. Bataller declara que Jou és “de extrema izquierda y elemento peligroso para la marcha del Gran Movimiento Nacional”, recorda que “había frecuentado” el comitè revolucionari i l’acusa d’haver detingut, per després assassinar-lo, el vicari de la població mossèn Pere. “Es de dominio público”, afirma sense embuts, que Jou va estar implicat en aquests fets. Com també, diu Bataller, que “intervino en la quema, destrucción y saqueo de las Iglesias de esta localidad”

Lluís Rimbau Rimbau, de 37 anys, industrial i també veí de Torroella, declara a continuació que Josep Jou “es de mala conducta moral, pública y privada i de ideologia de extrema izquierda” i que havia estat del comitè. “Que en una ocasión detuvo al deponente, conduciéndolo al comité rojo de esta población, donde lo tuvo encerrado por espacio de dos horas; sin dejar de amenazarle pistola en mano, dejándose decir: ‘si tu vuelves a frecuentar las casas de derechas, te daremos el clásico paseo, tu eres un espía al servicio de les fascistas”, explica Rimbau.

Tot seguit consta en el sumari la declaració davant la Guàrdia Civil d’Antònia Roig Radresa, vídua de l’exsecretari municipal Josep Sabrià, a qui els revolucionaris van matar els primers dies del conflicte. Antònia Roig se centra, sobretot, en detallar dos episodis en què va parlar amb Jou, arran del trasllat fora de Torroella del seu marit. Explica Roig que Jou va participar en aquests fets i que li va dir: “sacamos a su esposo de Torroella, para que estando fuera de esta localidad, no le pasará nada”. Però que, en realitat, “se lo llevaron fuera para luego poderlo asesinar mejor y mas anchamente sin ningún impedimento”. En una altra ocasió Roig diu que Jou els va advertir que es faria un registre a casa seva, però que no es preocupessin que no els passaria res. També que no escrivissin al seu home perquè el comitè censurava les cartes. “Pero de todo lo que dijo no havia nada de sensato, sino que lo decía para que su familia no supiera donde se econtraba el indicado Sr Secretario E.P.D.”, conclou.

L’última declaració és la de Lluís Pagès Padoné, de 41 anys, mariner i veí de l’Estartit en la qual involucra directament Jou en la mort d’un capellà “un día del año 1936”. Explica Pagès que eren la 1 de la nit i que feia guàrdia, en cap moment precisa en quin lloc, però se suposa que és a prop de l’Estartit, quan va veure que arribava un cotxe, que es va aturar a uns 200 metres de distància. Diu que un home en va baixar i que se li va acostar i que va reconèixer en Josep Jou. Pagès declara que aquest li va dir que “llevaba un sacerdote para asesinar”, però que, en realitat, li va mentir, perquè al mossèn “ya lo llevaban asesinado, puesto que el deponente pudo ver que no estaba manchado de sangre el sitio donde depositaron el cadàver”. I que tampoc es va sentir cap tret, ja que si n’haguessin disparat algun ell l’hauria sentit perquè es trobava molt a prop. Explica Pagès que va veure un grup d’homes que portaven a coll el cos del capellà i que entre aquests hi havia en Jou “y un tal Ramon Passarrius” i que aquest li va manar anar a buscar gasolina “para rociar al cadàver y después prenderle fuego”. Com veurem, al final del procés, el tribunal obvia aquesta declaració i acusa Jou d’haver estat ell qui va ordenar el mariner que anés a buscar el combustible. Pagès diu finalment que només coneix en Jou d’aquest episodi en concret, una afirmació que contradiu el que havia declarat al principi quan va dir que havia reconegut el barber de seguida que aquest se li va acostar en baixar del cotxe on duien el capellà.

Parla Jou

En tot cas, Jou declara tot seguit i reconeix àmpliament tots els fets, cosa que, com veurem, no farà durant la seva compareixença davant el jutge militar, només uns dies després. És força probable que Jou fou sotmès a tortures i a maltractes per part de la Guàrdia Civil de Torroella per declarar de manera tan evident en contra seva. Evidentment, tampoc va ser assessorat ni defensat per cap advocat. 

Jou, doncs, segons consta en el sumari, manifesta davant la Guàrdia Civil que és d’ideologia d’extrema esquerra i que estava afiliat al POUM, partit d’inspiració marxista trotskista. En cap moment parla de la FAI, ni de la CNT, ni que és anarquista, com han assegurat, prèviament, gairebé tots els testimonis. També que era del comitè revolucionari i que com a membre del mateix havia participat en la detenció de diferents persones, entre les quals recorda a Josep Geli i al capellà Pere Costa. 

De Geli, Jou reconeix davant els agents que el va amenaçar dient-li que “haría uso del arma que poseía”. Pel que fa al vicari Pere Costa, declara que “participó en el asesinato del Sr. Cura Costa, yendo a detenerlo a su domicilio, conduciéndolo en un coche hasta las inmediaciones del barrio del Estartit, donde ejecutaron su crimen”  i que amb ell hi anaven “los individuos ausentes Josep Marcha, Ramón Passarrius i Josep Martí y otro que no recuerda como se llama”.

Jou declara també que creia que diferents persones guardaven un tresor i que el va buscar de manera reiterada per portar-lo a la caixa d’estalvis, que va marxar voluntari al front a defensar el seu ideal i que va ser present en la destrucció de l’església dels Dolors.

Finalment, sobre el cas de Josep Sabrià, reconeix que, juntament amb Lluís Lofra, van acompanyar el secretari de l’Ajuntament primer fins a Girona i després fins a Mataró. “Así estaría más seguro que en Torroella”, declara Jou, que també diu que va demanar a Antònia Roig que no escrivís al seu espòs perquè hi havia censura al comitè. 

Josep Jou i Coll, en una fotografia de mitjans dels anys 30. (Arxiu familiar Molins-Jou)

Detenció

Acabades aquestes declaracions el comandante de puesto Manuel Campos Rodríguez ordena la detenció de Josep Jou (com si fins llavors hagués estat lliure) “por ser un elemento extremista destacado, participante en asesinatos, saqueos e incendios” i el posa a disposició del tribunal militar de Giorna.

El tribunal militar no perd el temps i el mateix 22 d’abril, Manuel Sors, alferes honorífic i jutge instructor número 2 a Girona nomena secretari Eloy Nogueira González, soldat de Sanitat Militar i obre procediment judicial, “en virtud y toda vez los hechos de que se da cuenta pueden ser constitutivos de un delito comprendido en el correspondiente Bando de guerra”.

Informes de les autoritats locals

El sumari del cas recull tot seguit diferents informes, datats entre el 22 i el 25 d’abril sobre Josep Jou. Són del comandante de puesto, Manuel Campos Rodríguez en nom de la Guàrdia Civil, de l’alcalde Francisco Molinas per l’Ajuntament i de Josep Geli, cap de les FET y de las JONS.

Tots tres informes, molt curts, repeteixen les acusacions expressades anteriorment pels diferents testimonis que Jou és un “elemento peligroso y de mala conducta” que va participar en els saquejos i incendis de les esglésies de la vila, així com en l’assassinat de Pere Costa, vicari de Torroella. Només no es posen d’acord en si havia militat a la CNT o a la UGT, quan el mateix acusat ha declarat que era del POUM.

A continuació, amb data de 24 d’abril, els testimonis que fa dos dies han declarat davant la Guàrdia Civil ratifiquen davant del jutge militar les seves denúncies i acusacions. 

Davant el jutge militar

Cinc dies més tard, el 29 d’abril, qui compareix davant el jutge és Josep Jou, a qui el tribunal fa constar que és “de estatura alta, color moreno, pelo castaño, ojos castaños, nariz recta, boca pequeña y barba espesa”. També que “viste en este acto un traje casi nuevo”

Jou declara al jutge militar que fa més de quatre anys estava afiliat al POUM, que va ser representant d’aquest partit en el comitè revolucionari de Torroella i que va marxar voluntari al front. Sobre els fets dels quals se l’acusa afirma que no va intervenir “en la destrucción de ninguna iglesia”. “Si bien confiesa que haber presenciado cómo los elementos rojos quemaron la iglesia parroquial de Torroella”, escriu el jutge en el resum de la declaració indagatòria. 

L’acusat reconeix també haver participat en “saqueos y registros y otros desmanes”, i d’haver detingut “personalmente a José Geli y a un cura, que no recuerda su nombre”. “Dice que fue en el coche del Comité de Guerra el día que los miembros de tal organismo asesinaron a D. Pedro Costa, reverendo, sin que el declarante hubiese disparado tiro alguno contra dicho señor”, escriu el magistrat que, finalment, fa constar que Jou “niega los demás cargos”.

Auto de processament

El següent document del sumari és un Auto resumen, datat també el 29 d’abril. Aquest auto té dues parts, una dedicada a Jou i una altra a Joan Pujol Fabre, l’altre torroellenc jutjat i afusellat amb el barber. 

En aquest escrit, el jutge escriu que “José Jou Coll era un individuo de pésima conducta i antecedentes (…), que con otros de su calaña formó el Comité Revolucionario de Torroella de Montgrí, tristemente célebre por los numerosos desmanes que se cometieron por orden del mismo”. Tot seguit acusa Jou d’haver participat en la detenció i assassinat del capellà Pere Costa, d’haver detingut el cap de la Falange, Josep Geli i d’haver amenaçat al veí Lluís Rimbau “con darle el paseo”. El jutge diu, finalment, que Jou va ser “el instigador y, por lo tanto, el principal responsable de todos los incendios de Iglesias en Torroella de Montgrí”. També recull breument les afirmacions de Jou dient que no havia participat directament en l’incendi de l’església parroquial, ni en l’assassinat de Pere Costa i que nega la resta de càrrecs.

Pel que fa a Pujol Fabre, el jutge l’acusa de “ser individuo de mala conducta, extremista de acción y afiliado a la FAI”. També de ser membre del comitè, d’haver participat en registres i saqueos i d’haver detingut “por ser falangista” a Josep Vert. Així mateix de ser el responsable de la “colectivización efectuada en los talleres de carroceria Martín Vert”.  Contràriament a Jou, no se’l fa responsable de cap delicte de sang. Tot i així, acabarà condemnat a mort i afusellat. 

Consell de guerra

Som ara al 4 de maig i comença el consell de guerra contra Jou, Pujol i altres nou persones més, totes acusades de delictes molt greus, segons recull l’acta de celebració de la vista militar que es conserva en el sumari. El tribunal militar està presidit pel comandant d’infanteria Fructuoso Préndez Ezcurdia i assisteixen com a vocals Andrés Gutiérrez García, tinent de la Guàrdia Civil, Carlos Peña Rodríguez, tinent d’artilleria i Valentín Méndez López, alferes de carabiners. Rafael García del Casero, capità honorífic del Cos Jurídic Militar actua com a vocal ponent, mentre que com a fiscal ho fa Emilio Rodríguez López, també capità honorífic del mateix cos jurídic militar. Com a defensor dels onze acusats hi és present José Lizárraga Alcón, alferes d’Infanteria. Tots els acusats són presents a la vista, que es fa a l’edifici de l’Audiència Provincial, a la plaça de la Catedral de Girona.

El secretari del consell “da cuenta”, tot seguit, de les actuacions fetes fins ara. És a dir, relata els fets que, segons els diferents testimonis, tots de part, han comès els onze acusats, entre ells els quatre torroellencs que ja hem esmentat, Josep Jou, Joan Pujol, Juli Carbonell i Pere Nicolau.

Intervé ara el fiscal per sol·licitar les diferents penes per als processats. Per a Josep Jou, Joan Pujol i per als dos germans de Vilafreser, Melcior i Josep Serra Sala, el fiscal militar demana la pena de mort com a “responsables de un delito de adhesión a la Rebelión Militar, previsto y penado en los artículos 237 i 238 del cógido de Justicia Militar, con el agravante del artículo 173”.  Aquest article permetia els jutges militars apreciar atenuants o agreujants dels delictes. En aquest cas, s’hi va aplicar un agreujant, el que va permetre justificar les condemnes a mort.

 

Cap garantia judicial

Cal no oblidar com se celebraven aquests judicis militars en el primer franquisme. Segons recull el catedràtic d’història contemporània de la Universitat d’Alacant, Glicerio Sánchez Recio, en un article sobre la justícia militar durant el franquisme: “En els consells de guerra de 1939 i 1940 el termini entre la lectura dels càrrecs i la celebració de la vista s’escurça de tal manera que tot i haver sol·licitat noves proves no hi havia temps material per presentar-les; a més, al fiscal i al defensor se’ls lliurava la documentació poques hores abans de la vista; és a dir, semblava que la sentència estava decidida per endavant, sent insignificant allò que el fiscal i el defensor poguessin aportar davant el tribunal. La vista era pública, però se celebrava sense testimonis de l’acusació ni de la defensa. Només intervenien el vocal ponent, el fiscal i el defensor, i als acusats se’ls preguntava de manera protocol·lària si tenien alguna cosa a afegir; en la majoria dels casos s’abstenien però quan afegien alguna cosa es fa constar a l’acta que no aportaven res significatiu al que recull les actuacions.”

Amb aquests condicionants, doncs, es va celebrar el consell de guerra contra Josep Jou i la resta d’acusats. La intervenció de la defensa de tots plegats és recollida en tres línies en l’acta del consell. Per a Josep Jou demana clemència. Per a altres tres acusats la posada en llibertat i per a la resta, set persones, una reducció d’un grau d’allò que ha sol·licitat el fiscal.  L’acta recull, tot seguit, que els acusats es ratifiquen en les declaracions respectives que han presentat davant el jutge i que el tribunal es retira a deliberar.

Sentència

No van trigar gaire a fer-ho perquè la sentència és del mateix dia 4 de maig. El text de la mateixa és conjunt per a tots els acusats, això sí, amb un apartat dedicat a cadascun d’ells. Val la pena recollir aquí el “Resultando”: “Que contra los legítimos poderes del Estado asumidos por el ejército a partir del diecisiete de julio del mil novecientos trenta y seis, en cumplimiento de su función constitutiva, se desarrolló un alzamiento en armas y una tenaz resistencia, cometiéndose a su amparo toda suerte de violencias, hechos en los que que participaron los procesados de la siguiente forma”

A partir d’aquest moment es detallen els fets “protagonitzats” per cadascun dels acusats. Josep Jou i Coll figura amb el número 3 i s’hi diu textualment, en un text gairebé clavat al que figura en l’auto resum del jutge instructor: 

“JOSÉ JOU COLL, de 27 años de edad, hijo de José y de Mercedes, natural y vecino de Torroella de Montgrí (Gerona), soltero y de oficio barbero. De ideologia marcadamente extremista, con anterioridad al Movimiento Nacional estava afiliado al POUM i posteriormente ingresó en la FAI. Formo parte del Comité de Guerra de Torroella de Montgrí. Intervino personalment en la detención y asesinato del vecino del Vicario Don Pedro Costa, obligando al vecino de derechas Luis Pagés a que le trajese gasolina, la que empleó en quemar el cadàver. Tomo parte directa en la detención del actual jefe de Falange de Torroella y en la del vecino Luis Rimbau, al que amenazó com ‘dar el paseo”. Fue uno de los que dirigió la destrucción e incendio de las iglesias de Torroella de Montgrí, tomando parte personal en dichos hechos”.

La sentència especifica els articles amb els quals es basa la pena que són a punt d’imposar a Jou, els mateixos que ha esgrimit el fiscal: el 237 i el 238 d’un delicte de rebel·lió militar i d’un altre d’auxili a la rebel·lió militar. Finalment, a Jou també se li aplica l’agreujant màxim previst en els articles 172 i 173 del Codi de Justícia Militar.

A partir d’aquests considerandos el tribunal falla que “debemos condenar y condemos a JOSÉ JOU COLL a la pena de MUERTE”.  

El tribunal dicta en la mateixa sentència tres penes més de mort, dues de reclusió perpètua, dues de dotze anys i un dia i tres absolucions. Curiosament, per aquestes tres persones absoltes el tribunal recomana que “sean destinadas a un batallón de trabajadores”. 

Fragment de la sentència que condemna a mort a Josep Jou.

“Enterado” de Franco

El document que ve a continuació és d’aquells que fa feredat. Està datat gairebé tres mesos després del consell de guerra, el 22 de juliol, i és el famós “ENTERADO”  del general Franco.  Està signat per l’auditor de Guerra a Barcelona i dona notícia d’un escrit rebut per part de l’assessor jurídic del Cuartel General de S.E. el Generalísimo, en que aquest “se da por ENTERADO de la pena impuesta” a Josep Jou, Joan Pujol i als germans Melcior i Josep Serra.

El procés continua i només cinc dies després, el 27 de juliol, el jutge militar emet una providència en la qual fa saber al comandant militar de Girona que s’ha rebut el “ENTERADO”  de Franco i que, per tant, cal posar “en capilla a los reos” per poder procedir al compliment de la pena.

En “capilla” i afusellament

Jou, Pujol i els germans Serra són posats “en capilla” el mateix dia 27. Seran afusellats l’endemà mateix a les sis del matí a la tanca del cementiri de Girona juntament amb 69  republicans més. Abans hauran fet el camí des de la presó provincial, situada al seminari vell de la ciutat, fins al cementiri, al final del carrer del Carme. Un recorregut tràgic fet davant les mirades de por dels pocs ciutadans que es troben a aquella hora de la matinada pels carrers d’una ciutat més grisa i negra que mai. Serà el dia, entre el març del 1939 i el gener del 1945, en què més persones seran afusellades a Girona. 

Es fàcil imaginar també l’escena a les tanques del cementiri gironí. Desenes de presoners esperant el seu moment final. Tots en fila, abans de ser cridats per ser abatuts pels trets dels soldats. Escoltant molts d’ells, com queien aquells que eren afusellats moments abans, com l’oficial disparava el tret de gràcia als que no havien abatut les bales del pilot, com els feixistes a qui havien combatut els mataven després d’uns judicis que ho eren tot, menys justos. 

Que es va complir la sentència del sumaríssim d’urgència 656 en consta en el sumari un certificat de defunció de Jou, l’últim document sobre aquest veí de Torroella. Cosme Reitg Martí, jutge municipal i encarregat del Registre Civil de Girona  certifica que Josep Jou  va morir a Girona el dia 28 de juliol de 1939 “consignándose que se ignoran las demás circunstancias”. El document està datat el dia 7 d’agost i sorprèn que no s’hi vulgui reconèixer que Jou havia mort com a conseqüència dels trets disparats pels soldats del pilot d’afusellament. “Se ignoran las demás circunstancias”, va tenir la barra d’escriure el jutge municipal. En el cas de Joan Pujol Fabre, consignat només una pàgina després en el mateix llibre del registre, s’hi llegeix el mateix text. Ni un bri de decència, ni cap reconeixement cap a les víctimes. Només menyspreu cap a aquells que pensaven diferent i que, justament, s’havien aixecat i lluitat contra aquells que sí que havien protagonitzat una rebel·lió militar. 

Consideracions finals

-Com hem exposat a l’inici d’aquest article ens hem limitat, bàsicament, a resseguir el sumari i a explicar el contingut dels documents que conté.

-No hem obviat en cap moment noms de testimonis, d’autoritats, ni d’acusats. Fora de citacions textuals del sumari, els noms de processats i testimonis de gent del país els hem posat en català.

-És difícil treure’ns del damunt la sensació que Josep Jou va ser utilitzat com a cap de turc davant la impossibilitat de les autoritats franquistes, locals i militars, de poder jutjar i condemnar els principals responsables del comitè de Torroella, una organització on Jou va tenir un paper clarament secundari.

-Josep Jou està enterrat en una fossa comuna del cementiri de Girona. Una inscripció, en un mur col·lectiu de memorial on hi ha el nom, l’edat i la població d’origen de les 510 persones afusellades en aquell indret entre el 8 de març de 1939 i el 19 de gener del 1945, recorda que Josep Jou hi va ser mort i enterrat. El memorial no va ser inaugurat fins l’any 2011, més de setanta anys després.

-Els  fets que Jou, suposadament, hauria comès i pels quals va ser condemnat, eren greus, però, el que és segur és que no va tenir un judici just i que les acusacions van respondre, en molts casos, a un ànim de revenja i que eren producte, sobretot, del que els testimonis havien escoltat, no pas del que realment havien vist. Per no dir que, simplement, s’havien inventat.

-Vaig tenir la sort de conèixer i tractar la germana i un germà de Jou,  Catalina i Ramon. Dues bellíssimes persones que, amb condicions molt difícils (la Catalina va quedar vídua just abans de la guerra i en Ramon tenia una petita minusvalia física en una cama), van aconseguir tirar endavant el fill i nebot, Adolf Molins, oncle meu per casament amb Maria Riera,  germana del meu pare. Malauradament, mai vaig parlar amb ells de la tragèdia viscuda a la família, tot i que he sabut, amb posterioritat, que consideraven que havia estat una gran injustícia i que creien que el seu germà era del tot innocent.

Agraïments

  • A la meva tia Maria Riera, pels records aportats i per la fotografia de Josep Jou, rescatada de l’arxiu familiar.
  • A Jaume Bassa, pel seu treball incansable per rescatar de l’oblit aquest període fosc de la història de Torroella de Montgrí i per haver-me aclarit alguns detalls claus per a aquest article.
  • A Maria Dolors Lofra, també per la seva feina incansable de recuperar de l’arxiu militar de Barcelona els processos sumaríssims a què van ser sotmesos milers de republicans en acabada la guerra. Molts d’ells, com Jou, només per haver estat fidels a les seves idees i a la república o, per simplement, lluitar per una societat més justa.

Documents adjunts:

-Sumaríssim a Josep Jou i Coll i Joan Pujol i Fabre