No se’n parla prou, però les pròximes setmanes marcaran el futur de la humanitat.
A la ciutat de Glasgow, a Escòcia, s’hi celebra, durant la primera quinzena de novembre, la 26a Cimera pel Clima. Si a la cimera de París, l’any 2015, la comunitat internacional acordà fer tot allò necessari per evitar que la temperatura del planeta pugés més de 2ºC respecte la mitjana preindustrial, a Glasgow cal reflexionar sobre les raons per les quals l’acció per assolir aquell objectiu està fallant, i trobar-hi solucions. I és que si bé els sis anys transcorreguts entre ambdues cites són, en condicions normals, una quantitat de temps irrisòria per mesurar canvis en el clima del planeta, resulta que les condicions no són normals, i els registres científics així ho indiquen. Any rere any, pràcticament sense excepció, mesures com ara temperatures mitjanes, màximes, mínimes, precipitacions extremes i magnitud dels incendis forestals baten rècords arreu del món.
Aquest estiu passat, l’IPCC, organisme vinculat a Nacions Unides i responsable d’emetre els informes que redacta la comunitat científica mundial sobre l’estat del clima, els impactes que ocasiona i com mitigar l’escalfament, ha patit dues filtracions d’informació. La comunitat científica, aliada amb grups activistes a través de l’organització Rebel·lió o Extinció (Extinction Rebellion), ha admès ser-ne la responsable. Ha volgut evitar, d’aquesta manera, que es repetís el que passava en informes anteriors: un cop passaven pel filtre de les institucions i, per tant, dels interessos polítics, les advertències científiques quedaven diluïdes a un llenguatge políticament correcte i veien disminuïda l’ambició de les propostes d’acció.
La primera filtració va avançar el llançament d’un alarmant resum sobre l’estat del planeta en base al coneixement més recent. Adverteix que l’escala de l’escalfament causat pel ser humà és global i que el seu ritme s’està ajustant al dels models de projecció més pessimistes que s’havien elaborat. Per això, els impactes del canvi climàtic són ja “inevitables i irreversibles” i, per evitar mals majors, és urgent una reducció dràstica i immediata de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. L’escala de la reducció prescrita és de l’ordre del 7% anual. Justament, una reducció d’aquesta magnitud és la que es va produir el 2020, a causa de la parada d’activitats industrials i mobilitat provocada per la pandèmia i els confinaments. El 2021 hem vist com el consum d’energia, bona part de la qual segueix essent d’origen fòssil, s’ha reactivat i està assolint nivells de rècord, disparant els preus de l’energia i, de retruc, de gairebé tots els productes.
Mentre que la primera filtració no conté res que no se sabés o, com a mínim, s’intuís, la segona va ser més xocant. Des de bona part de la comunitat científica responsable de redactar els informes de l’IPCC, s’adverteix als països i a l’opinió pública que la causa última de canvi climàtic i del fracàs de les polítiques per contenir-lo és el model econòmic capitalista basat en la recerca del creixement continu. Un creixement que, pels propis límits físics del planeta, és obvi que és impossible perpetuar. Denuncien que els interessos d’alguns grups i poders en mantenir aquest model estan frenant una revolució en les nostres societats que les acostaria a la sostenibilitat a través del decreixement (1). Remarcant que la humanitat està cada cop més lluny d’assolir els objectius dels Acords de París, identifiquen una “hipocresia organitzada” a través de la qual no hi ha correspondència entre els tractats i objectius expressats de cara al públic amb les estratègies i accions dutes (o, millor dit, no dutes) a terme.
La classe política mundial, més enllà de fer promeses que queden incomplertes, s’ha mostrat històricament molt inclinada a identificar circumstàncies conjunturals per tal de no fer res en matèria climàtica. A la dècada de 1990, les excuses estaven relacionades amb la incertesa de la ciència i la necessitat de prioritzar el desenvolupament de la població pobra del món a través del creixement econòmic que havia de portar-li l’ús de combustibles fòssils. A l’inici del segle XXI, l’atenció s’havia de posar sobre l’amenaça per a la pau mundial que suposava l’hostilitat de dues superpotències com eren l’Iraq i l’Afganistan, i l’existència de grups terroristes tan sofisticats com Al-Qaida i Estat Islàmic. No hi havia temps per a nobles causes ecologistes. En els últims anys, la raó preferida ha estat, lògicament, la crisi econòmica que arrencava el 2008 i que, aquesta sí, ha sabut perpetuar-se. Calia prioritzar la recuperació. Aquest any, caps d’estat i presidències reunides a Glasgow tindran la temptació d’utilitzar la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques com a coartada per seguir fent el de sempre, és a dir, entre poca cosa i res. N’hi haurà que, amb el mateix pretext pandèmic, no es dignarà a anar a la cimera. També hi haurà qui recorrerà als preus actualment disparats de l’energia per justificar que la prioritat no ha de ser el clima, el benestar i les generacions futures, sinó garantir l’energia barata i en abundància per a les generacions actuals, malgrat que això comporti recórrer a fonts contaminants i que s’agreugin els problemes futurs. Com en altres ocasions, és previsible que la cimera s’allargui un o dos dies més enllà del seu final oficial, per mirar d’esbossar un acord de mínims entre les parts, que serà promocionat com un gran èxit.
Per desgràcia, tot i que la raó científica ha posat de relleu que és més urgent que mai prendre mesures de calat, revolucionàries, per afrontar el repte climàtic, el context en el qual s’arriba a la cimera de Glasgow no fa preveure que els resultats puguin estar a l’altura de les circumstàncies. Tant de bo m’equivoqui.
(1) Per una apassionada introducció al concepte de decreixement i als seus antecedents podeu visionar la conferencia del company d’Emporion Joan Surroca i Sens, des del següent vídeo