Des de sempre m’ha agradat molt fer allò tan tarruellenc que se’n diu montgrinejar, és a dir passejar pel Montgrí. No només a peu, també en bicicleta. De fet, des que vaig deixar la pràctica del futbol ara fa uns quants anys, que el ciclisme s’ha convertit en un bon esbarjo. Passejar i córrer també, però això de la bici és molt addictiu.
A mesura que practiques el ciclisme, les cames i el cos et van demanat sempre una mica més. Sigui amb la bici de carretera o amb la btt (que abans se’n deia montambaic) la tecnologia avança molt de pressa i contínuament apareixen coses noves: dels frens de pastilla vam passar als frens de disc, dels canvis manuals als electrònics, de les rodes de 26” a les de 29”, dels comptaquilòmetres als gps, dels tres plats als dos i últimament als monoplat… és un no parar!
Total, que si t’agrada una mica el ciclisme i vols estar al dia (i sobretot pots, tenint en compte que actualment les bicicletes valen tant o més que els cotxes) has de tenir una bona bicicleta de carretera i una bona bicicleta de btt. Tot això encara s’ha accentuat més amb la post-pandèmia del còvid, ja que han aparegut nous esportistes de per tot arreu. I vinga tots a fer quilòmetres! Si a això hi afegeixes les aplicacions que et permeten enregistrar les sessions d’entrenament, penjar fotos fent postureig, compartir-les amb les amistats i, fins i tot, comparar-te amb els altres, ja has begut oli!
Dels corredors (que avui en dia se’n diu runners) ja en parlarem un altre dia.
Bé, tenim les bicicletes (dues mínim), també tenim tots els complements necessaris: casc, guants d’estiu i guants d’hivern, ulleres de sol, gorra, maillot, culot, mitjons de ciclisme, sabates amb cales de carretera, sabates amb cales de btt, barretes energètiques, gels, bidó, gps, recanvis de càmera, recanvis de coberta, un kit de claus Allen i unes quantes monedes per si, de tornada, vols parar a Can Muriscot de Gualta a fer un Aquarius… ara, per fi, ja estem a punt per sortir a rodar.
Però quan semblava que veiem la llum, que ho teníem tot, que havíem eixamplat la base, resulta que no n’hi havia prou amb això i, de cop i volta, s’obra un nou i críptic paradigma anomenat gravel.
Què és el gravel? Doncs una nova modalitat que es troba entre la carretera i la btt. Per entendre’ns podríem dir que és una bicicleta amb el cos (quadre i manillar) d’una bicicleta de carretera però amb unes rodes més gruixudes i amb uns neumàtics més rugosos i amples que et permeten pedalar per pistes i camins. Els que hi entenen diuen que no és ni una cosa ni l’altra, però que ho és tot.
Jo, particularment crec que aquesta gent del gravel són més aviat una moda i que d’aquí quatre dies no se’n recordarà ningú… però resulta que els del Club Ciclista Montgrí s’han inventat una cosa que en diuen Gravel Montgrí, que passa a casa nostra i que té un èxit terrible.
La Gravel Montgrí
Per saber-ne més del tema, parlo amb la gent del CC Montgrí i m’expliquen que l’any passat van tenir 96 participants i aquest any gairebé 200, tot i que des de l’organització busquen més la qualitat que la quantitat.
M’expliquen també que la Gravel Montgrí és una prova molt jove, que la d’enguany era tot just la quarta edició i que l’objectiu que tenen és intentar donar una experiència diferent als participants, que vagi molt més enllà del fet de sortir a pedalar uns quilòmetres per un lloc determinat.
Cada any preparen un recorregut nou de més de 100km apropant els participants a llocs bonics, desconeguts, evitant passar per les rutes més habituals. Diuen que hi ha gent de la zona que es sorprèn de descobrir indrets nous que tenim al costat de casa i que no sabien que existien.
Part de l’èxit de la prova és que, a part de la gent del CC Montgrí, hi ha una colla de persones voluntàries que ajuden a fer possible l’esdeveniment juntament amb la col·laboració de l’Ajuntament de TdM i l’Estartit i l’Àrea d’Esports.
El gravel és el futur?
Per resoldre aquest dubte, quedo amb en Carles Bellapart, un bon amic, referent i amant del ciclisme (i sobretot del gravel) per tal de fer-li la pregunta. En Carles argumenta que és una disciplina molt més segura, ja que no es comparteix espai amb els cotxes, i molt menys agressiva per a les articulacions que la btt. A més, m’explica que et permet viatjar amb la bici carregada de bosses amb aquesta nova modalitat anomenada bikepaking i que ell ja l’ha practicat algunes vegades.
Jo, sincerament, continuo pensant que és una moda. Ara, veient l’èxit que té la Gravel Montgrí, que no paren d’organitzar-se proves com la Oncogravel, la Girona Gravel Ride, La Traka, i observant que la província de Girona i la ciutat de Girona en concret, s’han convertit en la capital mundial del ciclisme, crec que començaré a fer córrer la veu, a veure si trobo una ganga. Perquè avui en dia, si no tens una gravel, no ets ningú.
