Revista Emporion

El mal que fem al mar

Que llencem moltíssima brutícia al mar és un fet d’ allò més evident. Sovint només cal passejar una estona per una  platja qualsevol del nostre litoral per adonar-nos-en.

Segons algunes  estimacions, cada dia hom aboca a les aigües marines  més de mil tones de residus sòlids. Com saben molt bé els que practiquen la immersió a les Medes i a la costa del Montgrí, una part d’aquesta brutícia es diposita al fons marí. La resta de la porqueria sura a la superfície del mar, fins que és llençada  a les platges per les onades. Una petita part dels residus sòlids (plàstics, sobretot) va a parar a l’estómac d’ algunes espècies marines.  Diuen que d’un temps ençà, enmig del Pacífic s’ha format una illa de plàstic tan gran  com Sicília, que ja és dir si hom és conscient de l’extensió d’aquesta illa mediterrània, gairebé tan gran com Catalunya.

Però aquesta només és la contaminació marina més visible, la que fa més mal als ulls. Perquè encara hi ha pol·lució  provocada pels residus químics i líquids, que no és poca; mai no sabrem quantes tones de petroli aboquen a les aigües marines els petroliers, ja sigui per accident o voluntàriament quan netegen els tancs en plena alta mar.  Fins i tot hi ha una altra contaminació invisible que només poden detectar els científics (a l’ esperma de les balenes, ves per on); per exemple, els metalls pesants com ara el plom, el mercuri i el coure. Per als que estimem el mar, el panorama no pot ser més alarmant. Per més vast i profund que sigui, el mar no pot digerir tot el que hi aboquem. El mar escampa, degrada i dissolt – com diuen sobretot els que el contaminen –   però només fins a un cert punt.

L’ aventurer i oceanògraf noruec Thor Heyerdahl realitzà el seu somni oceànic el 1948 a bord del rai Kon-Tiki. El viatge de Heyerdahl des de les costes del Perú fins al sud del Pacífic durà 101 dies. Al llarg de la singladura, l’ intrèpid navegant no veié enlloc cap bossa ni envàs de plàstic, i amb prou feines cap taca d’oli. Només una infinita extensió d’aigua blava, a vegades encalmada, altres embravida, però sempre impol·luta, neta com una patena. Així ho recordava l’explorador escandinau poc abans de morir, molt de temps després de la seva aventura pelàgica, l’ any 2002. Si algú repetís avui dia aquell èpic viatge marítim no trobaria de ben segur un mar tan límpid com el que trobà  la tripulació del rai Kon-Tiki.

Ara, només cal agafar una petita embarcació de cabotatge i navegar una mica per la nostra costa per adonar-se de la brutícia de tota mena que hi ha al mar. O bussejar per les Medes o les Illes Formigues. De fet,  n’ hi ha prou a passejar una estona per la platja o qualsevol altre indret del litoral. Anys enrere,  a l’estiu anava sovint a banyar-me a l’espigó de l’Estartit que tanca el port nàutic pel sud. Vaig plegar de fer-ho per la gran quantitat de deixalles (llaunes de refrescos, bosses i altres envasos de plàstic, ampolles de vidre, bolquers, fils de pescar i altres ormeigs, restes de menjar…) que trobava entre les roques, i que, dit sigui de passada,  alguna vegada no em podia estar de recollir perquè tanta brutícia em feia mal als ulls.

És clar que l’ ésser humà sempre ha llençat porqueries al mar, però mai amb la intensitat i perillositat de les darreres dècades. És molt probable que de l’època del viatge de Thor Heyerdahl ençà, l’home  hagi llençat al mar més brutícia que durant la resta de la història de la humanitat.  Hi ha iniciatives públiques i privades per netejar el fons marí de la nostra costa. La passada primavera, la Generalitat va fer netejar alguns ports pesquers (Roses, Palamós) de la costa gironina, d’ on es van treure unes quantes tones de deixalles. Hi ha, fins i tot, iniciatives individuals; persones amants del mar que surten a navegar amb el lloable propòsit de recollir residus sòlids que suren a l’ aigua. Tenint en compte que, per una via o altra, tres quartes parts de les deixalles van a raure al mar, és evident que tots podem fer alguna cosa per tal d’ evitar la contaminació marina.

“Feliços els pobles que tenen mar!”, escriví un poeta de terra endins, el txec Jaroslav Seifert. Els que tenim el mar al costat de casa a vegades no som conscients que som uns privilegiats. Gaudim del mar i, sobretot, tinguem-ne cura. El mar no és una immensa catifa on podem amagar impunement les mil i una deixalles que produeix la nostra consumista societat.