“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
Fins que vaig ser més gran no vaig saber que del mistri, en d’altres llocs se’n deia jugar a cuit i amagar o a fet i amagar. A Torroella, de petits, sempre jugàvem a mistri. Amb les curses de bici era un dels nostres jocs preferits. Sobretot als vespres d’estiu, quan la calor minvava i tothom feia vida al carrer. Els nens corrien amunt i avall i els grans paraven la fresca davant de cada casa. Uns veïns obrien la finestra del menjador, movien la televisió cap enfora i s’instal·laven a la vorera per veure-la. Paraven la fresca al revés. En comptes de fer com tothom i veure passar la gent, els giraven l’esquena.
Aquells anys, només hi havia cases en una banda de mig carrer de Figueres en avall. Em sabia el nom de tots els veïns, des dels que vivien a tocar Fora Portal, fins els que s’estaven prop del torrent, a les cases barates. Que tota una banda del carrer fossin encara camps donava moltes possibilitats per als jocs infantils. Era ideal per al mistri, en tot cas. Hi jugàvem sempre a tocar de dos grans plàtans que algú havia plantat a mig carrer i que, al pic de la calor, eren un lloc ideal perquè les dones que venien de comprar de la vila, es prenguessin un respir.
El que parava plantava el cap al damunt d’un braç a tocar l’escorça d’un dels arbres i comptava fins a vint, temps suficient perquè tothom s’amagués. La majoria baixàvem fins al camp proper i ens foníem rere algun piló de bales o entre les mates resseques d’herbes, mirant d’evitar les d’espines, que creixen ufanoses als marges. D’altres aprofitaven algun cotxe aparcat o s’arribaven fins a Can Jana, l’única construcció a tocar els camps. En acabat de comptar, el nen que havia parat començava la recerca dels seus companys, vetllant que ningú se li avancés per darrera i piqués l’arbre. Era una manera segura, però arriscada de salvar-se i no haver de parar. A ningú li agradava parar. Era molt més emocionant córrer a amagar-se.
Si jugàvem a mistri a la primavera, els camps, amb els sembrats de blat o d’ordi ja ben alts, eren el millor cau on desaparèixer. Aplanant les tiges hi fèiem llargs camins, que ens semblàvem túnels increïbles, on ens refugiàvem. Fins que l’avi Jana, des de casa seva, se n’adonava, feia quatre crits i fugíem cames ajudeu-me. Llavors corríem cap a la branca i desapareixíem entre els horts i els camps, enmig d’aquella olor persistent de terra humida i d’herba fresca.
Dels horts del Tamariuà, cap al capvespre, encara em sembla que veig venir de lluny el meu avi Genís, a peu, portant la bicicleta amb una mà i, en l’altra, un cistell ple de maduixes petites i fines. Les millors que he menjat mai.
