L’anomenat mosquit tigre (de nom científic Aedes albopictus) és una espècie, per a nosaltres nova i desconeguda de mosquit, que ens arriba des d’Europa però que prové del sud-est asiàtic i que s’està escampant per les nostres contrades, primer a l’àrea metropolitana de Barcelona i ara a la Costa Brava. No en va la costa catalana i especialment la zona nord és des de fa anys el lloc de la península per on entren més espècies invasores. Tot fa pensar, i ho diuen els experts, que tard o d’hora convisqui amb tots nosaltres, ja que és una espècie en expansió, molt ben capacitada per adaptar-se, des del punt de vista genètic, fisiològic i ecològic. De fet, fa anys que ha conquerit àmplies zones càlides i tropicals d’altres continents. El principal motiu que fa que avui parlem del mosquit tigre és perquè l’acabem de detectar a l’Empordà i perquè ens introdueix diverses novetats pel que fa als comportaments dels mosquits als quals estem habituats.
Aquest insecte està actiu i pica durant el dia i a ple sol principalment. Viu només en petites acumulacions d’aigua naturals (com forats d’arbres) o artificials; d’àrees urbanes o periurbanes. I a més té capacitat per transmetre malalties que serien noves per a nosaltres (dengue, febre groga i d’altres).
Per tant, possiblement tindrem un mosquit la presència del qual dependrà sobretot de com les persones que vivim i ens cuidem de les cases, patis i jardins siguem capaços de mantenir tota mena d’andròmines sense aigua. D’alguna manera ja no podrà ser només l’administració la que vetllarà per l’absència de mosquits, sinó que tots hi haurem de col·laborar. Aquí hem d’aclarir que l’experiència pels entorns de Barcelona ens diu que on la gent ha fet cas dels consells municipals, les molèsties han pràcticament desaparegut.
Una altra novetat que ens aporta aquest mosquit és la forma en què l’administració gironina ha començat a lluitar contra la seva presència aquest estiu del 2008. Ho hem vist als diaris i a la televisió: es tracta de retardar la seva expansió per les nostres terres o potser d’evitar que s’instauri definitivament. El mètode és anar eliminant els petits focus que es detectin. Sabem que generalment arriben en cotxe des d’una zona infestada (Barcelona o França, Itàlia o Suïssa…) i que aquell adult, si pot, posarà els ous en el primer punt d’aigua que trobi quan el cotxe pari. Així, posant punts d’aigua que són trampes de vigilància, es pot conèixer i neutralitzar el punt de cria. És una experiència que ens tindrà atents dia a dia. Veurem per quantes temporades s’aconseguirà aquest objectiu que ha de permetre estalviar diners i molèsties.
Cal precisar que en contra hi tenim el canvi climàtic, la gran capacitat d’aquesta espècie d’expandir-se i, com ja hem comentat, el fet de trobar-nos en una zona de gran intercanvi amb la resta del món. Per exemple, els turistes que vénen per l’AP7 o ser una àrea important de segona residència de l’àrea metropolitana, etc.
Com a dades complementàries esmentarem que:
- A Europa hi va arribar per primera vegada el 1979 i va ser a Albània, probablement provinent de la Xina. A Itàlia, el 1990 es va localitzar al port de Gènova, en poc temps va colonitzar tot el centre i el nord del país. A Sant Cugat del Vallès se’l va detectar, per primera vegada, a la Península Ibèrica l’any 2004. Ara ja es troba en prop de 60 municipis catalans.
- S’ha dispersat pel món bàsicament a través de l’aigua de pneumàtics utilitzats, de recipients de jardineria i en mitjans de transport. Com a espècie nova, a molts països és una invasora que té èxit, s’ha introduït i dispersat de forma accidental i involuntària, afavorida per l’activitat humana.
- Les temperatures que li són favorables són les que tenim nosaltres des de finals de maig fins a finals de setembre. La resta de l’any queda inactiu, però els ous resisteixen el fred, és a dir, són hivernants. Té capacitat de vol molt reduïda.
