Sempre que puc, quan viatjo, m’agrada donar un vol pel lloc dels vius (el mercat és l’esclat de vida més evident) i per on descansen els morts. Mercats i cementiris són uns bons espais per obtenir una primera radiografia d’una població.
A finals del segle XVIII, Carles III va disposar que, per raons sanitàries, els cementiris fossin allunyats dels llocs cèntrics de les poblacions, però no va ser fins a la segona meitat del segle XIX quan molts pobles van fer el trasllat, i altres no ho van executar mai. Des del meu punt de vista, és una qüestió psicològica la que va predominar a l’hora de treure la mort de la vista. Quan els avenços de la medecina van aconseguir augmentar l’esperança de vida, el trasllat dels cementiris evitava recordar que la mort seguia existint. La mort i el sol, diuen, no es poden mirar de front. Torroella va optar per traslladar el cementiri adossat a la seva església, però va ser en va perquè, amb el creixement del nucli urbà, el cementiri actual ha quedat molt proper a les cases del sector de ponent del municipi.
En el nostre àmbit geogràfic és tradició que els cementiris siguin llocs tancats (cosa força absurda perquè ningú de dins en pot sortir i ningú de fora vol entrar-hi) i es construeixen els nínxols en pisos. Són ciutats en miniatura, sense trànsit. Altres cultures disposen les tombes directament al sòl i els cementiris resten al bell mig de la població com un jardí urbà més. El de Torroella és un cementiri socialitzat. Només dues tombes senyorials al pati de l’entrada destaquen sobre la resta al llarg de carrers i placetes.
Els vius som molt sensibles a l’estat de conservació dels cementiris i els ajuntaments han tingut cura d’arranjar-los i mantenir-los nets, emblanquinats i amb plantes decoratives. El de Torroella va donar un tomb molt positiu gràcies al regidor Plàcid Fernández i Mateu quan en va tenir cura als inicis dels vuitanta. Impecable, així s’ha mantingut. Fa uns anys, la gestió va passar a una empresa privada, però és l’ajuntament que ha de vetllar per l’estat de conservació i la pulcritud del nostre cementiri.
De vailet, una visita al cementiri em semblava trobar-me en un món ocupat per vells, anònims i llunyans, desconeguts per mi. Ara, quan passo pels carrers i llegeixo els noms dels seus habitants, resulten ser coetanis meus. Són els meus morts, coneguts amb qui he parlat, estudiat, treballat, m’hi he divertit… Regna en aquest recinte la més perfecta de les igualtats i no hi ha ni ombra de les ideologies, creences, patrimoni, fama o bellesa dels seus residents. És la pau dels cementiris. Allò que queda és la bondat, el somriure franc i les virtuts que han adornat les vides dels que reposen eternament. Som molts els que, quan arribi l’hora, preferiríem no tant de descans i que ens fos permès venir un momentet cada dia al món dels vius a prendre cafè, a donar un cop d’ull a algun diari, a contemplar un Giotto, a delectar-nos amb Schubert… res de res i mai més. Són ben ridícules les pretensions i maneres de fer descorteses perquè, com deia Clemenceau: “Tots els cementiris del món són plens de gent que es considerava imprescindible.”
Sense un pèl d’humor no es pot fer front a la mort i de debò que ens prenem la vida massa seriosament perquè, segons un anònim, al cap i a la fi, no en sortim vius, d’ella.
