L’Observatori del Paisatge ha celebrat enguany el seu desè aniversari. Amb la seu tècnica a Olot, l’observatori és una entitat pública dedicada a l’estudi, protecció i gestió del paisatge.
Tracta tant indrets on el paisatge pren una dimensió monumental, simbòlica, patrimonial, històrica o identitària, com espais on el paisatge és habitualment ignorat o fins i tot degradat, com ara perifèries urbanes, polígons industrials o zones rurals que pateixen els efectes de l’abandonament. En aquests deu anys, la principal tasca de l’observatori ha estat la preparació de set catàlegs del paisatge (un per a cadascuna de les vegueries catalanes) que ha comportat la identificació de 135 unitats de paisatge diferenciades, que donen fe de l’enorme riquesa paisatgística del nostre país. Cadascuna de les unitats ha estat cartografiada i descrita amb detall, posant especial atenció en aspectes com l’arrel històrica del paisatge, l’evolució en els usos del sòl, el patrimoni històric i cultural que acull, les expressions artístiques que ha inspirat, els miradors que s’hi atansen i les rutes que la creuen, sense oblidar les amenaces que en condicionen el futur. A més de documentar aquests aspectes, dels catàlegs n’emanen objectius de qualitat paisatgística i recomanacions per al seu assoliment, que llavors es transposen als documents de la planificació territorial. De tal manera, els nous plans territorials, els plans urbanístics i fins i tot els projectes particulars que requereixen llicència per ser executats han de tenir en compte l’impacte que poden generar en el paisatge i prendre les mesures necessàries per fer-los compatibles amb l’entorn i la preservació dels seus valors.
Malgrat aquest plantejament tan ben dissenyat i articulat, la veritat és que la dimensió paisatgística segueix essent un component amb un pes específic molt marginal en els projectes d’infraestructures (transport, energia, regadius…), plans urbanístics o edificacions puntuals. L’excel·lent base de coneixement que l’Observatori del Paisatge ha posat a l’abast de tothom és incorporada a aquests documents i als seus estudis ambientals, però només de forma descriptiva, sense acabar de lligar la proposta presentada amb els seus impactes paisatgístics i encara menys derivant en l’adopció de mesures que hi reaccionin. És a dir, a la pràctica, la qualitat paisatgística se segueix considerant i tractant com un element testimonial, del qual en som conscients però preferim ignorar. Massa sovint només pensem en el paisatge bé quan se’ns crema per un incendi forestal, bé quan un panell a la carretera ens indica que a la vora hi tenim un mirador panoràmic. Tinc l’esperança que això anirà canviant i que ho farà a mesura que més professionals formats en matèria paisatgística es vagin incorporant als equips tècnics que redacten els projectes. Al capdavall, deu anys no són gaires per al desenvolupament d’una major sensibilitat en relació al paisatge.
Aquesta esperança es basa, en part, en l’experiència de com s’han anat incorporant altres criteris ambientals als esmentats projectes. Fa tot just un parell de dècades que es parla de la connectivitat dels hàbitats, i actualment és impensable que un projecte de construcció d’una carretera, per exemple, no es plantegi la necessitat d’habilitar passos per a la fauna. Quelcom semblant ha passat amb la incorporació de criteris ambientals relacionats amb la flora i la fauna protegida, els sorolls, la inundabilitat dels terrenys o l’impacte visual i que, en conjunt, han contribuït a millorar plans i projectes. D’altra banda, al país no tenim la tradició que hi ha en altres llocs de professionalitzar la feina de gestió del paisatge. No és estrany que en països com Anglaterra, França o el Japó, amb llargues tradicions en el disseny de jardins, hi abundin arquitectes paisatgistes i projectes de “land art”. També la tradició pictòrica clàssica, romàntica i impressionista d’altres indrets d’Europa reflecteix una fascinació pel paisatge que al Mediterrani costa més de trobar, amagada darrera la dominància de representacions religioses i retrats de l’aristocràcia. En la mesura amb la qual la nostra societat vagi desenvolupant una major sensibilitat vers els paisatge i això es vagi plasmant amb la formació de professionals en la matèria, la qualitat paisatgística s’anirà normalitzant com un aspecte més a tenir en compte a l’hora de proposar intervencions. Tant el territori com aquells que hi vivim i en gaudim hi sortirem guanyant.
Observatori del Paisatge:
http://www.catpaisatge.net
