A mitjans del 2010 es va aprovar, per llei, la declaració del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. Aquest pas establia una delimitació poc detallada i una normativa genèrica que cal respectar al seu interior.
El vertader poder del parc, però, rau en les activitats que s’hi puguin desenvolupar i la seva gestió. La delimitació definitiva i detallada del parc vindrà a través del seu pla especial de protecció del medi natural i del paisatge, mentre que per definir-ne la gestió, la llei preveu la redacció d’un pla d’ús i gestió del parc, així com l’establiment de l’òrgan rector que ha de vetllar pel seu desenvolupament i aplicació. Malgrat les promeses inicials de desenvolupament ràpid del parc, gairebé dos anys després de la seva aprovació, no sembla que les administracions hagin fet passos ferms per disposar d’aquests instruments. Deixar el pes de la gestió del parc a pràcticament el mateix personal que fins aleshores es feia càrrec de la gestió de la reserva marina de les Illes Medes, ara incorporada com a reserva al parc, resulta del tot insuficient i alarmant.
Fa unes setmanes, a la premsa llegíem com, davant la inoperància de la Generalitat, els vuit municipis que formen part del parc, es reunien per impulsar ells mateixos la redacció del pla d’usos. D’aquesta manera, argumentaven, es podria donar veu al territori local i la seva gent, presumptes coneixedors màxims de la realitat i valors que conté. Davant aquesta notícia, hi havia tres possibles interpretacions per comprendre-la.
1) Els ajuntaments implicats volen acostar el parc natural a la gent del seu territori, per tal que, amb la seva implicació i coneixement es pogués engegar un procés participatiu en el qual tothom (ciutadans, pagesos, ecologistes, caçadors, acadèmics, etc.) ajudés a consensuar un pla d’usos i gestió adequat, respectuós amb el medi ambient i possibilitant el desenvolupament harmoniós de l’activitat humana amb la natura. Si aquesta possibilitat sona a utopia, és només per manca de costum i valentia d’impulsar-la per part de moltes administracions. De fet, el conveni d’Aarhus (ratificat per Espanya) dóna empara i estimula aquest tipus de processos en la presa de decisions que tenen relació amb el medi ambient i la ciutadania. Fins i tot a nivell català ja s’ha experimentat, encara que tímidament, amb aquest tipus d’iniciatives, per exemple en la redacció dels plans de conca fluvial (Agència Catalana de l’Aigua), en l’elaboració de pressupostos municipals participatius (Santa Cristina d’Aro, el Figaró, etc.) o amb la creació de consells ciutadans que assessorin l’administració i siguin el seu fil de comunicació amb els veïns (l’Escala, Universitat Autònoma de Barcelona, Palafrugell, etc.).
2) Els ajuntaments implicats volen mantenir les màximes cotes de poder i capacitat de decisió en el nou ens, així que aprofiten la inactivitat de la Generalitat per mirar de redactar un document que afavoreixi els propis interessos. Aquesta lectura ve avalada pel fet que alguns dels municipis que ara es mostren disposats a fer avançar el pla, en el seu moment s’havien mostrat d’allò més contraris al parc i reticents a desenvolupar-lo. Només es podria entendre el sobtat interès en tant que busquessin conservar la màxima autonomia en relació a la seva gestió i la màxima ineficàcia en relació a la seva vocació proteccionista. Al darrere d’aquests ajuntaments, bé podria haver-hi alguns dels grups de pressió que s’oposaren al parc i que gaudeixen de gran influència sobre els alcaldes i regidors, però que saben que aquest poder i capacitat de manipulació queden diluïts, quan no anorreats, quan l’interlocutor per a la redacció del pla d’usos del parc és un òrgan supramunicipal com la Generalitat.
3) Els ajuntaments, per mirar de fer arribar inversions al parc i al territori, volen fer soroll i atraure així l’atenció de l’administració responsable d’assumir les feines de redacció del pla d’ús i gestió, la Generalitat de Catalunya, tothora que, en fer-se notoris i mostrar bona predisposició, esperen poder tenir veu en els continguts del mateix.
Tot just una setmana després de saltar a la premsa la iniciativa municipal, la Generalitat mostrava la voluntat de trobar-se amb els agents del territori per tal de desencallar la redacció del document. Quedava provada, així, que la lectura més adequada era la tercera: es tractava més que res d’una operació mediàtica. Immediatament, també a través de la premsa, alguns dels poders dels quals es parlava a la hipòtesi 2 ja mostraven públicament la seva impaciència per poder influir en les decisions. Aquesta voluntat, ben canalitzada i equilibrada amb una participació àmplia de totes les sensibilitats de la ciutadania, tal i com es presentava a la primera hipòtesi, podria ser la millor idea que es podria retenir de tot aquest globus que s’ha inflat al voltant del pla d’ús i gestió del parc natural. Veurem si rere les bones voluntats expressades per tots els nivells de l’administració, els qui les han pronunciat estan a l’alçada de les circumstàncies i acompanyen de fets les seves paraules.
