Una tassa de xocolata.

Avui, un matí de diumenge qualsevol, el meu home i jo hem pres per esmorzar una tassa de xocolata desfeta amb torradetes de pa integral i un tallat tot darrere.

Per a nosaltres, un esmorzar suculent! Mentre menjàvem he pensat que ja fa cinquanta-quatre anys que cada diumenge el nostre esmorzar és aquest: una tassa de xocolata desfeta. És com voler senyalar el dia festiu amb un agradable ritual, en aquest cas assaborint una tassa de xocolata desfeta, cremosa, fumejant, aromàtica, ni gaire espessa ni gaire clara, al punt i amb el color ideal, que convida a submergir-hi petits croissants, melindros o les humils torradetes de pa integral, com ens agrada a nosaltres. Un requisit de la nostra gastronomia, fàcil de preparar i a l’abast de totes les economies (diuen que hi ha una clara associació entre la xocolata i els bons moments, i ho crec). Nosaltres, en més d’una ocasió, hem compartit aquests esmorzars o berenars amb els fills, néts, familiars o amics, i sempre ha sigut una trobada ben compartida i agradable on, sense presses, hem pogut parlar, i a vegades discutir, una mica de tot, i escoltar diverses opinions tot assaborint aquesta senzilla i apetitosa beguda. Diu el gastrònom Joan Fàbregues: “La xocolata és una beguda típicament ibèrica, de la qual ja parla el baró de Maldà al seu Calaix de sastre”.

Xocolatera i batedor per a xocolata desfeta

¿Quants diumenges han passat, quantes tasses de xocolata hem pres, de quantes coses hem parlat durant tants anys al voltant de la nostra taula camilla feta pel fuster d’Ullà quan ens vam casar, l’any 1956? I la taula resisteix, forta com un roure! Segurament durarà més que nosaltres, i guardarà fidelment totes les converses, alegries, tristeses i inquietuds que hem viscut al seu costat. En aquesta taula, situada davant d’un finestral que dóna a un acollidor pati interior, degustem cada diumenge el nostre esperat esmorzar. Darrere la finestra hem vist passar tots els canvis d’estació: la primavera, amb el pati ple de flors, l’arbre brotat i les enfiladisses preparades per ocupar el seu lloc durant l’estiu, moment en què ja tot ha arribat a la seva plenitud, amb una verdor exuberant, refrescant; la tardor també té el seu encant, les fulles groguegen, combinades amb tons marrons i vermellosos, una meravella de colors! Les tiges perden la seva frescor, i tot es prepara per completar el seu cicle vital: néixer,créixer, viure, morir. A l’hivern tot descansa, tot dorm, tot és quietud.

¡El que es pots aconseguir només seient davant d’una senzilla taula, amb una bona tassa de xocolata desfeta i unes bones torradetes! De música de fons, les sardanes que emet Ràdio Estel cada diumenge, de nou a deu del matí. No ens en descuidem: si pot ser, sempre amb bona companyia!

Abans d’acabar l’article m’agradaria reproduir un fragment del llibre La indústria de la cera, els exvots i les devocions populars, de Josep Vert i Planas, concretament el que pertany a l’apartat “Els fabricants de xocolata de Torroella. Els Sala i els Mundet”:

“Els Sala de Torroella tenien un motiu, Can Xocolater, provinent dels avis, que eren fabricants de xocolata. Alhora feien ciris, eren adroguers, i comerciaven amb grans, olis i queviures. El primer Sala establert a la vila a final de 1700 fou en Pelegrí Sala i Ferran, conegut com a adroguer, comerciant i al mateix temps com a fabricant de xocolata (la primera casa i negoci s’establí al carrer d’Ullà, a la cantonada amb el de Sant Agustí). El seu fill, en Joan Sala i Vilallonga, fou continuador del negoci amb gran prosperitat, fins que va plegar definitivament, l’any 1894, i van adquirir el negoci els Mundet.

El primer Mundet establert a Torroella, en Joaquim Mundet i Riquer, s’establí com a comerciant  granaire i adroguer, entre els anys 1830-1835. Nét del  primer Mundet, fou el senyor Quimet. Va casar-se amb la senyora Bernatallada i tingueren nou fills; l’hereu, en Càndid, no fou continuador de la drogueria, i aleshores va passar a les filles. Tenien una botiga vuitcentista bellament restaurada.

La xocolata que fabricaven obtingué un gran renom i fou molt apreciada. Era un temps venturós, en què encara no es coneixien els succedanis del cacau. Per la manera tan artesanal com la fabricaven, en deien xocolata a la pedra. Es serva encara la recepta ‘secreta’ per fabricar-ne.”

Nosaltres hem conegut i assaborit aquesta xocolata, i era boníssima! La primera tassa de xocolata que vaig fer era de can Mundet, però com que no en feien en pols l’havia de ratllar amb un ganivet per poder-la coure bé. Però com que tot té un final, l’antiga drogueria Mundet ja fa temps que va tancar les portes.