La unitat lingüística i cultural, d’història i de dret, de geografia i d’economia i de consciència diferenciada respecte a castellans-espanyols, francesos i italians, del territori que comprèn des de la Catalunya Nord al País Valencià , i des de la Franja a les Illes, és un fet real, històric i acadèmic.
El domini lingüístic de l’idioma català, amb una superfície de 59.905 km² i 12.805.197 d’habitants (dades de l’any 2006, http://ca.wikipedia.org/wiki/Català ), inclou 1.687 termes municipals. Joan Fuster va vindicar el nom de Països Catalans per aquest territori geogràfic, a l’any 1962, en el llibre “Nosaltres els valencians”.
[bs-quote quote=”Parlem la mateixa llengua amb una fonètica diferent
Els valencians del nord, els catalans del sud, els balears del continent, i els rossellonesos insulars compartim la mateixa literatura” style=”style-7″ align=”left” author_name=”Joan Daniel Bezsonoff” author_job=”Perpinyà, 1963; -Un país de butxaca, 2010-“][/bs-quote]
La utilització política i partidista d’aquest fet cultural ha generat, però, controvèrsia i ha facilitat la demagògia contra la voluntat de creació d’un espai cultural català que s’ha contrarestat amb fets diversos, com per exemple, l’articulació de la recent aliança empresarial i institucional per activar un eix o corredor mediterrani de transport ferroviari d’alta velocitat de vital necessitat econòmica per a tota aquesta regió geogràfica, fet que raonablement reforça encara més els necessaris lligams entre uns territoris cridats a entendre’s.
El pes demogràfic d’aquest territori de parla catalana supera àmpliament el de Suècia, Àustria, Bèlgica, Grècia o Portugal. Segons el geògraf Josep Vicent Boira, el terme “països catalans”, però, ja no seria tan operatiu i proposa, en canvi, termes neutres com “Commonwealth catalanovalenciana” o “eix mediterrani”. Cal recordar també que la Constitución Española és el gran obstacle legal per als Països Catalans. En l’article 145.1 els prohibeix taxativament: “En cap cas no s’admetrà la federació de comunitats autònomes”. Aquesta disposició ja havia estat aprovada a la II República com una mesura dedicada a impossibilitar la possible federació de territoris de llengua catalana, especialment Catalunya i les Illes Balears, com explica l’historiador Arnau González.
[bs-quote quote=”El meu país és aquell on, quan dic ‘Bon dia’, em responen ‘Sí, sembla que fa bon dia” style=”style-17″ align=”center” author_name=”Josep Pla” author_job=”Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981″][/bs-quote]
Presentem a continuació unes dades breus, però, significatives de les quatre poblacions o capitals emblemàtiques que representen les veritables fronteres geogràfiques de l’idioma català: Salses, Guardamar, Fraga i Maó.
Salses (Llenguadoc Rosselló) 2.500 habitants. Situat a 50 km al nord de la frontera.
Representa el límit septentrional, l’extrem nord, de les terres catalanes.
Monument de la Porta dels Països Catalans Inaugurat l’any 2003, dissenyat per Emili Armengol. – Associació de la Porta dels Països Catalans.
El seu principal atractiu turístic és el castell, una estructura militar encarregada per Ferran el Catòlic que demostra que aquest punt era frontera entre les corones catalano-aragonesa i francesa.
Guardamar (Baix Segura) 17.097 habitants
És la capital del bastió meridional, l’extrem sud del català.
Distància: 32 km d’Alacant, 242 Km de València, 616 Km de Barcelona, 799 Km de Salses -608 Km en línia recta-.
Una entitat cívica: L’Associació “La Gola de Guardamar”
Monument a la llengua catalana Inaugurat l’any 1993.
Fraga (Baix Cinca) 13.341 habitants
Ciutat més important de la Franja de Ponent (segregada de Catalunya amb la división provincial de 1833).
Es la capital de les terres més occidentals de parla catalana.
Una entitat cívica: L’Institut d’Estudis del Baix Cinca
Distància: 34 Km de Lleida, 116 Km de Tarragona, 189 Km de Barcelona.
L’ajuntament de Fraga amb l’estàtua de la dona de les Falsetes
Maó (capital administrativa de Menorca i seu del Consell Insular). 29.050 habitants. Imatge del port de Maó el segon port natural més gran d’Europa
(PD: des d’un punt de vista “estricte” caldria considerar la ciutat de L’Alguer -Sardenya, Itàlia; 43.831 habitants-, com l’altre límit geogràfic més oriental de parla catalana; i el Carxe -un petit territori de Múrcia, poblat per immigrants valencians, 697 habitants- l’altre límit meridional del català).
Bibliografia
- Orts E. “De Salses a Guardamar…” Presència, 2011; núm. 2075, pàg. 6-9.
- Carrera E. “La porta del nord, oberta de bat a bat”. Presència, 2011; núm. 2075, pàg. 10.
- Orts E. “Parleu com pugueu, va dir Déu a Guardamar”. Presència, 2011; núm. 2075, pàg. 11.
- Marín D. “Fraga, català amb accent de Cinca”. Presència, 2011; núm. 2075, pàg. 12.
- Oliveira S. “Maó, més enllà de la h”. Presència, 2011; núm. 2075, pàg. 13.
