Quan un lector empedreït arriba a una certa edat, cada vegada li costa més trobar un llibre que el captivi. Amb el transcurs dels anys, els lectors ens tornem més exigents, més selectius, deixem de ser aquells devoradors de tot el material imprès que arribava a les nostres mans que fórem en altres temps. Ja no ens conformem amb aquelles lectures que de petits i adolescents es vam empassar i amb les que tant gaudírem, bé fossin de Jules Verne, Daniel Defoe, Charles Dickens, Marc Twain, Emilio Salgari o Alexandre Dumas. Són autors que probablement no hem tornat a llegir – llevat de Dickens, que és un clàssic per a totes les edats.
El lector que ja ha llegit centenars de llibres, potser fins i tot milers, sovint opta per rellegir. Rellegir novel·les la lectura de les quals li produí un gran plaer que vol experimentar de nou (ara que ja sap el desenllaç, podrà llegir l’obra amb més calma, sense cap pressa). Rellegir la crònica d’un viatge a un país remot -Caixmir, Namíbia, Bhutan, Tasmània- que mai no farà per un grapat de raons. Rellegir un poema que una vegada li va fer sentir una intensa emoció. Rellegir un assaig que en el primer intent de lectura li costà d’acabar per les dificultats de comprensió que trobava en alguns fragments del text. Perquè la comprensió de molts llibres no és una cosa immediata. De la mateixa manera que hi ha aliments que es paeixen amb més rapidesa que altres, hi ha obres de més difícil digestió que altres. Cal fer amb elles el mateix que fan els remugadors amb l’herba que ingereixen.
La segona lectura d’un llibre mai és com la primera, sobretot si es fa molts anys després de la primera. Perquè amb el decurs del temps, la nostra percepció de la realitat ha canviat, així com també les nostres idees i gustos. El llibre és el mateix, però nosaltres no; poc o molt, hem canviat. Rellegir és llegir amb uns altres ulls. De la importància de rellegir n’han parlat molts autors. Entre ells, Jorge Luis Borges, que cap al final de la seva vida digué: “Yo he tratado más de releer que de leer”. Esclar, llavors l’escriptor argentí ja s’havia empassat milers de llibres, fins i tot l’Enciclopèdia Britànica. Altres autors són partidaris de llegir poc i rellegir molt, i potser no van desencaminats. Al capdavall, què en queda de la major part dels llibres que llegim? Sovint al cap d’unes setmanes ni tan sols recordem el seu títol. Setmanes? Potser seria millor dir dies.
L’escriptor francès Émile Faguet (1848-1916) elevà la lectura a la categoria d’art. Al llibre assagístic L’art de lire, l’autor dedicà un capítol a la relectura. Faguet argüeix tres raons per rellegir: comprendre millor, apreciar els detalls i l’estil i comparar-se a un mateix (se comparer à soi-même), és a dir, saber què hem perdut i què hem guanyat en el temps transcorregut entre la primera i la segona lectura. Jo hi afegiria que una segona lectura a vegades permet descobrir fins i tot errors que ens havien passat per alt en la primera. Errors de contingut, no gramaticals. Com ara aquest, que trobo en la relectura d’un article de l’escriptor colombià Álvaro Mutis i que m’ha deixat ben desconcertat. Parlant de César Borja (Borgia en italià), de qui Mutis fa un panegíric a De lecturas y algo del mundo (Seix Barral), diu que César Borja “hablaba un catalán recio y sonoro”. Com que no esmenta cap font i l’aparell que permet enregistrar la veu encara no s’havia inventat, dedueixo que aquesta opinió és una llicència de Mutis (que, dit sigui de passada, traurà de polleguera molts valencians).
Els escriptors en general rellegeixen molt. En els diaris de Rafael Chirbes, publicats recentment, hi ha moltes anotacions en què aquest escriptor valencià parla del llibre que està rellegint. Chirbes confessa que la segona lectura sovint li produeix més plaer que la primera. Però, i el lector que no és escriptor? Rellegeix? Tinc la impressió que molt poc o gens. Vivim en una societat molt consumista en què totes les novetats són objecte del nostre desig, i de novetats editorials n’hi ha un fotimer. L’individu afamat de lectura pot arribar a angoixar-se quan s’adona de la quantitat de llibres que li agradaria llegir i potser no podrà fer-ho per manca de temps. El costum de llegir llibres i llibres sense treure’n gaire profit (bibliofàgia?) està molt estès en la societat actual.
Si molts amants de la lectura diuen que no tenen temps per llegir, encara en deuen tenir menys per rellegir. Bé, potser ho faran més endavant, quan es jubilin. Perquè rellegir, en el fons, és un acte nostàlgic, i com més grans ens fem, més nostàlgics ens tornem. Tan nostàlgic que probablement més d’un lector ha rellegit, ja d’adult, i fins i tot de gran, obres que de petit el van fascinar. Novel·les com ara L’illa misteriosa, Robinson Crusoe, Miquel Strogoff o El comte de Montecristo. Només per tornar als dies feliços de la seva infància a través de la màgia de la lectura. Si llegir complau, rellegir pot complaure encara més. La periodista Anna Guitart, col·laboradora de l’ARAllibres, diu que quan recupera un llibre per un moment torna a ser la persona que era la primera vegada, en la primera lectura. Segur que a molts de nosaltres ens passa el mateix. De la mateixa manera que tornem a visitar ciutats que ens van seduir, que escoltem cop i recop una peça musical que ens agrada, que veiem un munt de vegades una pel·lícula o contemplem fins a la sacietat una pintura o una escultura que ens captiva, per què no agafem de tant en tant un llibre que en el seu dia ens adelità, que ens va atrapar com l’imant atrapa el ferro? Sí, rellegir requereix més temps, però tot i així és aconsellable fer-ho. En el benentès que una segona lectura no significa necessàriament que tornem a gaudir tant del text com en la primera. Em consta que a algunes persones que han rellegit Cien años de soledad dècades després de la primera lectura els ha costat acabar la novel·la. Potser perquè s’han cansat de tant de realisme màgic. O potser perquè ja coneixen de sobres l’estil i les argúcies literàries de Gabriel García Márquez.
