Els resultats de les eleccions generals a Espanya del 20 de novembre han donat al PP, tal com ja anunciaven les previsions, la majoria absoluta més àmplia de la seva història, fet que li permetrà governar amb comoditat durant els propers quatre anys. Els socialistes obtenen el pitjor resultat del període democràtic.
Un enfonsament general que inclou Catalunya, on només han guanyat a la circumscripció de Barcelona. CiU obté uns bons resultats i no es veu afectada per l’any que porta de govern. Es manté com a tercera força a l’estat i per primera vegada supera el PSC. El PP a Catalunya és la tercera força i se situa amb onze diputats.
A la demarcació de Girona, la victòria de CiU és molt clara. Obté tres diputats i el PSC en perd dos i es queda amb només un diputat, com el PP i ERC.
A Torroella també guanya CiU amb 1.704 vots (40,94 %). En segons lloc queda el PSC amb 735 vots (17,63 %). El PP se situa en tercera posició amb 661 vots (15,88 %) per davant d’ERC, 551 vots (13,23 %), ICV es queda amb 200 vots (4,80 %). El percentatge de participació es manté en la línia d’aquestes eleccions amb un 64 %.
Des del maig del 2010, governs de cin’c països europeus han caigut, ja fossin conservadors o progressistes (el Regne Unit, Holanda, Irlanda, Portugal i Dinamarca). França i Alemanya han obtingut resultats dolents en votacions per al senat o regionals. Els presidents d’Itàlia o Grècia han estat rellevats abans d’acabar el seu mandat. La crisi passa factura arreu. Mariano Rajoy agafarà les regnes del govern amb un panorama no gens fàcil: un 20 % d’atur, enmig d’una constant amenaça de recessió, pagant un 7 % pels interessos del deute, amb un diferencial amb Alemanya que roda els 500 punts bàsics i darrere d’Itàlia pel que fa a possibilitats d’intervenció imminent.
Moltes són les incògnites que tenim al davant, però sobretot i la més urgent de resoldre és quines seran les actuacions que immediatament es proposaran per crear llocs de treball i ajudaran a amorosir aquest flagell social que afecta tantes famílies d’aquest país. Rajoy no ha fet gaires propostes clares en aquest sentit, però ha de ser conscient que una gran part del vot que ha obtingut confia que se li doni solucions.
Què es cobraran les forces mediàtiques que durant tant de temps estan donant suport a qualsevol preu al PP?: mitjans de comunicació, església (llei de l’avortament, matrimonis gais), forces econòmiques (supressió de l’impost de patrimoni, descentralització dels convenis col·lectius, contracte de treball amb condicions de rescissió segons els desitjos de l’OCDE, control de la despesa autonòmica, copagament sanitari…). Fins on serà capaç d’arribar amb les retallades socials, amb excusa de la disminució del dèficit? Quantes concessions, el nou president, estarà disposat a fer i fins a on estarà disposat a enfrontar-se amb la cridòria de la ultradreta i els grups de pressió que la sustenten?
Els resultats electorals evidencien que Catalunya és diferent. El PP arrasa a la major part de la resta de l’estat, però tot i créixer, aquí encara continua com a tercera força. Les incògnites que se’ns presenten als catalans són de difícil resposta: quin futur té el pacte fiscal que segons CiU ha guanyat? Què podem esperar els catalans del partit que va enviar al Tribunal Constitucional un estatut aprovat per les Corts i referendat pel poble de Catalunya i que va promoure un boicot als productes catalans i que va portar als tribunals una llei d’educació basada en la immersió lingüística. Pensem que se’ns fa difícil que puguem oblidar-nos d’aquests fets.
CiU és la força guanyadora a Catalunya i a partir d’ara té una nova responsabilitat. Les retallades no l’han afectat. Els resultats sembla que validen la seva estratègia del concert econòmic, però l’haurà de defensar sense poder ser numèricament clau.
Després del resultats a Catalunya i al País Basc, el govern central haurà d’afrontar amb una nova mentalitat el fet diferencial d’aquestes nacions històriques, que són les que més poden ajudar a superar la situació econòmica, si no les vol veure abocades cada cop més a la frustració i a l’independentisme.
