Els darrers dos escrits publicats a l’Emporion els vaig dedicar a la Catalunya verda promesa pel seu president. Aquest escrit no és una continuació d’aquella sèrie, però hi entronca perfectament. El vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Puigneró, va anunciar per sorpresa a principis d’agost que, fruit d’un acord amb el govern de l’estat, s’ampliaria l’aeroport del Prat de Llobregat amb una inversió de 1.700 milions d’euros. Assegurava que, convertint el Prat en un hub internacional, Catalunya comptarà amb més riquesa, la creació de més de 300.000 llocs de treball, l’arribada de 20 milions de passatgers addicionals cada any i “l’aeroport més verd d’Europa”.
Puigneró devia esperar, a la seva tornada des de Madrid amb l’acord sota el braç, una recepció a l’estil de la planejada (però finalment frustrada) a la pel·lícula de Berlanga “Bienvenido Mr. Marshall”, essent victorejat per la pluja de milions i prosperitat promesos. El que va trobar, en canvi, el degué desconcertar. Fa de mal mesurar amb exactitud quin és el sentiment i posicionament del conjunt de la societat catalana al respecte de l’anunci, i de ben segur existeixen incomptables matisos que encara compliquen més l’aproximació, però una senzilla prospecció a través de xarxes socials reals i virtuals, la publicació de multitud d’editorials i articles d’opinió als mitjans i la convocatòria d’una àmplia manifestació pel dia 19 de setembre, semblen indicar, de manera prou aclaparadora, que la ciutadania no li ha comprat la moto. M’atreveixo a dir, fins i tot, que molts i moltes hem sentit vergonya d’aquest pacte, i que aquest ha estat el sentiment dominant, almenys en un primer moment. Les causes són variades.
Avergonyeix que un polític de primera línia, que se suposa que ens representa, es faci el suec davant l’estat d’emergència climàtica declarat per les institucions de govern a tots els nivells (inclosa la Generalitat), avalant un projecte que no faria altra cosa que exacerbar el canvi climàtic a través de les emissions dels avions. Davant la realitat palpable de l’alteració catastròfica del clima (recentment: incendis a Califòrnia i a la conca Mediterrània, onades de calor a Canadà i la Sibèria, inundacions a centre-Europa, sequeres a Argentina, Sudàfrica i l’oest dels Estats Units, etc. i la publicació d’un inquietant informe per part de l’IPCC de Nacions Unides), Generalitat i Moncloa confien en unes tecnologies netes de propulsió dels avions que encara estan per inventar. En el moment d’escriure aquestes línies, a mitjans d’agost, a la consellera Jordà, que se suposa que lidera l’acció climàtica catalana, només li hem sentit dir un “Hem de fer compatible el Prat i La Ricarda”. És una frase tan previsible (tal com remarcava a l’últim escrit), com elusiva i insubstancial, i que va ser pronunciada amb anterioritat a l’anunci de l’acord. A hores d’ara sembla donar-se per fet que ha capitulat, tot i que potser està a l’espera que la cosa caigui pel seu propi pes. En tot cas, una passivitat prou vergonyosa.
També és motiu d’avergonyiment que el vicepresident no s’hagi adonat o no vulgui reconèixer les noves demandes de la societat sorgides a rel de la pandèmia, com ara el posar la cura a les persones al centre de l’acció política, reduir la dependència que té l’economia del sector turístic, i aprofitar-ho per impulsar ciutats més habitables així com cicles de producció i consum de proximitat. No havíem quedat que aquestes eren les lliçons? Que en sortiríem millors de tot això?
Fa ruboritzar veure com s’ignoren les demandes de reequilibri territorial, concretades en una provisió equitativa i justa d’infraestructures de mobilitat del segle XXI per a la població catalana. Sembla que recórrer a les insistents reclamacions de millores al servei i xarxa de rodalies és útil en successives campanyes electorals per guanyar el vot de la població que cada dia en pateix el penós estat o que no pot ni patir-lo perquè no hi té accés, però que quan hi ha recursos, la inversió es fa en TGV i, ara, en un mega-aeroport a la capital. Així, avergonyeix veure com la classe governant del país segueix apostant per models de creixement il·lusòriament infinit, altament especulatius, de foment del consum massiu, centralitzat i que sempre acaben privilegiant unes persones i interessos que solen concentrar gran poder en detriment d’altres. Aquests últims grups no només no es beneficien de les bombolles, sinó que les pateixen, per exemple, quan volen exercir el dret d’accés a un habitatge o gaudir de descans nocturn en època estiuenca, qüestions que un aeroport més gran agreujaria.
Avergonyeix constatar que l’opció prioritària per convertir el Prat en un nus internacional és perllongar una de les seves pistes sobre una llacuna del Delta del Llobregat, protegida a nivell català i europeu com a espai de la Xarxa Natura 2000, i la instal·lació d’equipaments sobre terreny agrícola de la rodalia. Per ser un país on bona part del discurs polític del darrer decenni ha pivotat sobre la necessitat de construir estructures de país pensant en el model de societat que volem deixar a les generacions futures, és ridícul plantejar ara mutilar-ne dues a canvi de 500 metres d’asfalt. En primer lloc, la que protegeix l’herència natural, a través de xarxes d’espais protegits. Avergonyeix profundament sentir l’economista Germà Bel, antic diputat del grup de Puigneró, banalitzar i ridiculitzar manifestant en una entrevista radiofònica que això s’arregla traslladant els ànecs des de la llacuna de La Ricarda, on es quedarien sense part del seu hàbitat, al Delta de l’Ebre. En segon lloc, la que produeix aliment i sosté una societat i cultures rurals en el ja castigat espai agrari del delta del Llobregat. Per a més preocupació de pagesos i pageses, com a compensació per la pèrdua d’hàbitat natural s’ha parlat de la creació de noves llacunes artificials, molt més grans, sobre terrenys agraris. Seria una formula tòxica per incitar al conflicte entre ecologisme i món agrari.
En aquest cas aliena, però també fa sentir vergonya, escoltar el vicepresident Puigneró, entrevistat a la ràdio pública, perdre els papers, assenyalant de manera inapropiada en una democràcia i amb to desafiant que “qui estigui en contra de l’aeroport ho haurà d’explicar molt bé”. El món al revés. Arguments, si en té, els ha d’aportar ell. De moment, el president d’AENA, que com a mínim ha intentat defensar el projecte públicament, només ha sabut aportar doctrina ideològica i, a tot estirar, premonicions impregnades d’optimisme tecnòlatra.
En el seu article publicat a Emporion el passat 1 d’agost, l’economista i politòleg Xavier Ferrer exposava tots els instruments que, en els darrers mesos, la Unió Europea ha impulsat per tal d’assegurar una recuperació econòmica de la crisi pandèmica que sigui sostenible, accelerant la transició continental cap a un model econòmic descarbonitzat l’any 2055: Fit for 55, Next Generation, el Pacte Verd Europeu, etc. A més de molts milions d’euros, aquests plans implicaran un esforç d’adaptació realment ambiciós per part de la societat, de tots i totes nosaltres, que ens obligarà a canviar profundament molts hàbits que ara ni ens qüestionem. També a pagar més cara l’energia, neta, per estimular-ne l’estalvi. Serà traumàtic i ha de fer-se de manera accelerada, perquè successius governs, de diferents colors, han fet cas omís de les advertències d’organismes científics i han anat deixant, com mals estudiants, la transició per a última hora. Permetre una frivolitat com l’ampliació del Prat, i fer-ho passant per sobre (literalment) d’un espai protegit, enviaria un missatge absolutament nociu a la ciutadania europea. Aquesta veuria com, mentre se li demanen esforços i sacrificis en el seu dia a dia, la classe governant d’una de les seves regions no s’aplica cap límit i segueix invertint en la vella i irresponsable economia contaminant. Una vergonya que aquesta regió pogués ser la nostra. Si l’aplicació d’un impost ecològic sobre el combustible va desencadenar el moviment dels armilles grogues a França, bé es guardarà prou la UE de permetre una acció com la plantejada al Prat, de molta més envergadura, impacte, i que va en direcció anti-ecològica.
No obstant, penso que no serà necessari que la tutela europea ens protegeixi d’aquest ignominiós pacte de governs. Oportunament, a l’anterior escrit publicat a Emporion, vaig compartir les idees de Bruno Latour sobre com serà la poètica de les nostres societats la que forçarà la política a transformar el seu discurs, fins ara enrocat en posicions insostenibles, tot obligant-la a abraçar els principis que permetin garantir la continuïtat de la vida humana sobre el planeta i un relatiu benestar a les generacions que vindran. A jutjar per les reaccions suscitades per l’anunci de l’ampliació del Prat, es constata, un cop més, que la ciutadania catalana actual ja està molt més conscienciada i té molt més sentit de la responsabilitat que la seva representació als governs català i espanyol. I això, finalment, no ha de ser motiu de vergonya, sinó d’orgull. Tornant a Berlanga, al poble de Villar del Río, per fi, hem perdut la ingenuïtat. Hem deixat de confiar cegament en les falses promeses que algú de fora vindrà i ens salvarà de tots els mals amb una pluja de milions. Ja ens ha decebut massa vegades aquesta cantarella. Hem començat a entendre que les coses, coses diferents, s’han de fer d’una altra manera, responsablement i amb justícia vers el planeta i el conjunt de la societat, amb mirada llarga. Les persones amb responsabilitat política com Puigneró, que no han sabut interpretar el punt d’inflexió actual i el sentir de bona part de la seva societat, seran substituïdes o hauran de fer un esforç per re-educar-se i orientar-se a favor del sentit de la història i del bé comú.
