La política exterior de la UE és complexa perquè ha de coordinar les voluntats i els interessos, actuals i històrics, sovint diferents i a vegades contraposats, dels 27 estats que en formen part. Generalment, la UE i els estats membres estan alineats amb les potències occidentals, especialment els EUA, i també amb les organitzacions afins, com és el cas de l’OTAN. Es va apostar per la intervenció a l’Afganistan, fa uns vint anys, en part per respondre als atemptats de les Torres Bessones, i es va fer fora del poder els talibans i es van propiciar uns governs afins als interessos occidentals, que no han acabat d’estabilitzar el país, tot i la ingent quantitat de diners i logística que s’hi han dedicat. Ja abans, els EUA havien participat en aquesta zona donant suport als afganesos en la seva lluita contra l’URSS, que els havia envaït el 1980.
Tot això explica la complexitat de l’Afganistan, on es concentren grups ètnics molt potents i també faccions com ara els mujahidins, els talibans, Al-Qaida i Estat Islàmic i, entremig, una població de 36 milions d’habitants que està cansada dels governants autòctons i també dels invasors, que en algun moment han vist com a salvadors. I, ara, aquests, conscients de la impossibilitat de consolidar un règim afí i un país estable, han decidit, previ acord amb els talibans, marxar de l’Afganistan, amb les conseqüències dramàtiques que estem veient aquests dies, motivades per la sortida ràpida i la por dels qui han ajudat els occidentals per les represàlies que poden tenir en mans del poder absolut dels talibans que ja s’albira.
De tot això es deriven moltes lliçons i molts desenganys. El primer que destacaria és la pèrdua de credibilitat internacional dels estats occidentals importants, com ara els EUA, Alemanya, França, etc. i de la mateixa UE, en demostrar que no podran ajudar tots els afganesos que hi van col·laborar, i això és una molt mala imatge de reputació internacional, en no garantir els compromisos adquirits. D’altra banda, la comunitat internacional no pot acceptar deixar a l’estacada 36 milions de persones, de què moltes, en algun moment, hi han confiat, i deixar-les en mans d’un govern que, previsiblement, no respectarà els drets humans ni les dones. I tampoc s’ha avaluat bé com queda el tauler geoestratègic de la zona, amb la Xina, Rússia, Turquia i el Pakistan, amb règims que no sempre garanteixen els drets humans, molt més a prop de tenir influència a l’Afganistan. Ja sabem que tot plegat no és fàcil, però sí que s’ha d’actuar amb credibilitat i pragmatisme i és això el que haurien de fer la Unió Europea i els estats membres a partir d’ara, amb la finalitat de reduir el mal que ja s’ha fet, proposant i influint amb la finalitat que es garanteixin els drets humans i l’educació i llibertat de les dones, i que es deixi evacuar les persones que vulguin sortir del país. De mecanismes per fer-ho n’hi ha, com ara la pressió militar i també l’econòmica i el diàleg, encara que ara sembli difícil. Segur que, si es fa així, la majoria de la ciutadania europea es podrà sentir més empàtica amb les accions de la UE i dels estats membres respecte a la gestió de la crisi de l’Afganistan.
