Durant la propassada campanya electoral vaig tenir ocasió d’assistir a Girona a un debat entre representants dels sis grups parlamentaris que en la darrera legislatura disposaven de representació parlamentària per parlar de les seves propostes sobre medi ambient. Es va parlar d’infraestructures, d’espais naturals, de residus, de paisatge, d’aigua i d’energia, entre altres temes. En el torn de preguntes, un veí de l’Escala va fer una defensa de la professió de pagès i va remarcar el valor que aquest té per a la producció d’aliments i per al manteniment del paisatge, i finalment va preguntar als polítics sobre les propostes que tenien per salvar el sector, que amb els preus actuals amb prou feines pot sobreviure.
La resposta dels representants dels partits, si bé amb certs matisos, va ser unànime: calia aconseguir que el sector tornés a ser competitiu, que es pagués al pagès un preu més just per la seva collita o producció i que, en lloc de posar-los traves, el que convenia era facilitar-los la feina. Potser aquesta és la resposta que tot polític ha de donar per no perdre el seu electorat rural, malgrat que les bones intencions en cap cas van anar acompanyades de concrecions de com s’aconseguiria aquesta recuperació del sector. En tot cas, em sembla que aquesta voluntat d’aconseguir preus més alts per a l’agricultura i la ramaderia, a més d’estar fora de l’abast dels partits, és d’allò més perillosa. M’explicaré.
En primer lloc, està fora de l’abast dels partits perquè el mercat agrari ha estat un dels que més fortament ha experimentat el fenomen conegut com a globalització. És a dir, avui dia és fàcil que una tona de blat produïda a Rússia sigui venuda al mercat de futurs de Chicago a una empresa de pinsos de l’Argentina, des d’on s’enviarà la carn que haurà engreixat fins a Europa. No vull entrar a debatre els costos ambientals que aquesta pràctica genera, sinó simplement il·lustrar la poca capacitat de maniobra que tenen els polítics catalans a l’hora d’incidir sobre el preu al qual anirà el blat o la carn dels seus pagesos. Els preus es mouen a una escala mundial, el que passa a un cap del món incideix en el que passa a l’altre, diguem el que diguem els catalans. Un polític que defensi que el seu partit farà que el preu sigui més atractiu per als nostres productors menteix o és, almenys, un irresponsable.
En segon lloc, els objectius de modulació dels preus esdevenen una pràctica molt perillosa en un món globalitzat. Hi ha causes naturals que mouen els preus dels productes. Per exemple, una mala anyada de cereals a l’Àsia fa que els preus pugin, perquè cau la producció del món. Així mateix, segons la FAO, és previsible que en el futur el canvi climàtic provoqui un increment dels preus dels aliments. En contrapartida, els preus també poden baixar, sobretot quan augmenta la producció. Fa poc, el president americà Obama va anunciar un pla que impulsaria el seu país per augmentar la producció d’aliments a l’Àfrica mitjançant el conreu de noves terres, la millora dels regadius i la lluita contra l’erosió al continent. Actuacions com aquesta tendeixen a posar més gra i carn al mercat, i fan abaixar els preus en el seu conjunt. Ambdues tendències, preus més alts i preus més baixos, tenen repercussions directes sobre el segment de població que té dificultats per adquirir aliment. Si es genera més aliment, el preu dels productes baixa, més gent pobra en podrà comprar i alimentar-se, mentre que si el preu puja, llavors més gent passarà gana. Per tant, en un mercat lliure, defensar que els preus de l’aliment haurien de pujar per tal que els nostres pagesos vagin millor equival a dir que més gent haurà de passar gana i, desgraciadament, molts d’ells hauran de morir. Les implicacions de la resposta dels nostres polítics són, doncs, terrorífiques, molt perilloses si no es defineix com s’aconseguirà aquesta pujada del valor.
Així doncs, ens hem de resignar a deixar perdre la nostra pagesia? En absolut, però caldrà trobar solucions més creatives i justes que la política de preus.
Una d’aquestes solucions és la que ha adoptat la política agrària comunitària en els darrers anys. Això és, acceptar que el preu del gra, la fruita i la carn és el que és mundialment, però que hi ha tot de serveis que fa el pagès i que fins ara no se li havien pagat. L’agricultor és, a més d’un productor d’aliments, un gestor del paisatge, que controla el risc d’incendi, aporta equilibri territorial i manté espais oberts que beneficien multitud d’espècies vegetals i animals. D’això ens en beneficiem tots i, per tant, és just que contribuïm al seu manteniment. La Unió Europea tendeix a pagar aquells pagesos que realitzen la seva activitat de manera respectuosa amb el medi ambient, amb el paisatge, o que contribueixen al manteniment dels animals i les plantes. D’aquesta manera, el pagès no és tan dependent dels preus dels productes, sinó que complementa la seva renda amb el valor d’aquesta feina. És la filosofia que hi ha, per exemple, rere els ajuts agroambientals que perceben els arrossaires de Pals i que fa viable la seva activitat.
Una segona solució, que es complementa amb la primera, és aconseguir un major control de la cadena de comercialització dels productes del camp per part del pagès. És a dir, si en lloc de malvendre la fruita o les hortalisses a un distribuïdor que li’n pagarà una misèria i després inflarà el preu de venda al públic per beneficiar-se del marge, el pagès escurcés aquesta cadena, una major part del preu de venda seria per a ell. Aquest és el fonament de la iniciativa que alguns ramaders de Celrà han impulsat per vendre la seva carn directament per Internet, o també el que sosté l’onada de punts de venda de llet directament des del productor al consumidor que s’ha estès per tot Girona i també a la nostra vila.
Finalment, una part de la pagesia pot optar per una producció ecològica o més exclusiva, que atragui un públic més selecte i que estigui disposat a pagar una mica més per un producte amb unes qualitats superiors o particulars. Aquesta pràctica fa el pagès relativament independent del que passi als mercats globals. En parlarem més àmpliament en algun número d’emporion.
