No hi ha cap mena de dubte. L’afluència massiva de participants a la manifestació d’aquest 11 de setembre ho demostra. L’única proposta política que actualment va a l’alça és la independentista.
Hi ha hagut durant aquests darrers 30 anys diverses manifestacions que han servit perquè la ciutadania expressés de forma massiva reivindicacions que han evidenciat la il·lusió i l’esperança del poble català envers un projecte polític. La de l’11 de setembre del 1977, amb el lema “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” reivindicava la recuperació de la democràcia i de les institucions catalanes. Anys més tard, el novembre del 2000, la ciutadania sortia massivament al carrer, demanant diàleg i expressant la seva repulsa contra la violència d’ETA, uns dies després de l’execrable assassinat d’Ernest Lluch. Fa dos anys, el 10 de juliol, una immensa multitud expressava la seva repulsa contra la sentència del Tribunal Constitucional, que retallava l’Estatut aprovat pel Parlament català, i fins i tot l’aprovat per les Corts a Madrid. El motiu inicial era aquest, però varen agafar protagonisme les veus que reclamaven el dret a decidir i la independència. A partir de llavors, cap partit s’ha atrevit a prendre clarament aquell estatut com a principal estendard de les seves reivindicacions polítiques.
Actualment, segons les xifres que se’ns donen, surten cada any uns 16.500 milions d’euros dels impostos que paguem els catalans, que no tornen. Això ocasiona un dèficit fiscal que fa passar Catalunya de la quarta posició en recursos de les comunitats autònomes a la vuitena, després de fer l’aportació a la solidaritat interterritorial.
L’any 2009, essent conseller d’Economia Antoni Castells, es va aconseguir un nou sistema de finançament que Madrid no ha complert. El President Mas va fer indicis de voler donar un pas fort, reivindicant un pacte fiscal que permetés a Catalunya recaptar tots els seus impostos i després cedir a Madrid el que amb un repartiment més just pertoqués. Com el dret foral del País Basc i Navarra. Però això és inconstitucional i faria falta canviar lleis que els partits amb capacitat per fer-ho no hi estan disposats. Entretant, la crisi afecta la major part de la ciutadania: retallades en educació i en sanitat, manca de possibilitats de trobar feina per als joves, atur desmesurat, un govern a Madrid que sembla menystenir Catalunya, declaracions de destacats polítics del PP amb menyspreu cap als catalans, que insinuen sempre una insolidaritat d’aquests cap a la resta dels pobles d’Espanya. Tot plegat: dinamita que porta a creure que la independència és la solució. L’any 2001 (segons el CIS), les enquestes xifraven en un 36% el nombre de catalans partidaris de la independència. Les darreres enquestes els xifraven en un 51,1% i possiblement ara ja se supera aquest percentatge.
Ja no hi ha projectes polítics que il·lusionin la ciutadania. El poder dels que mouen el diner és tan fort, la desconfiança en els polítics es tan gran, la nuvolada de la crisi tan fosca, que tot plegat ajuda que l’independentisme estigui de moda. Només la lloable voluntat d’aconseguir una Catalunya independent, un estat propi dins la UE, fa convergir a diversos sectors de la societat catalana amb la idea que la independència és la solució. La ciutadania té la necessitat de sentir-se partícip del seu destí. Superar el fet de sentir-se víctima d’un sistema i d’una política impotent per canviar-lo. Per això vol moure els fils de la seva història. La fita: la independència. Un miratge?
Alguns hi són per convicció. La convicció en la voluntat de crear un estat propi, basat en un fet nacional, amb les dificultats i avantatges que això pot comportar. D’altres potser hi siguin tan sols per interessos econòmics, això podria suposar una temporalitat, en cas que aquests interessos no es veiessin afavorits amb la independència, la qual cosa podria portar a uns resultats imprevisibles. El camí a seguir sospito que ningú el té totalment clar, perquè és complex, però indubtablement passa per Europa.
Deixeu-me fer un reflexió final. Encara que la independència sigui el projecte de futur que obri la il·lusió a molts catalans de sentir-se partícips del seu destí, no hem d’optar ara per iniciatives com la del senyor Adelson, amb la seva proposta d’Eurovegas, que sembla que es farà a Madrid, ni tampoc amb la denominada Barcelona World, que s’hauria de portar cap a terres tarragonines, capitanejada per un dels protagonistes de la pitjor cultura especulativa del totxo, que ens ha portat a la desastrosa situació econòmica actual. Cal que els nostres governs no s’involucrin en projectes especulatius amb companys de viatge de dubtosa reputació, sinó amb projectes que ajudin a millorar el país, amb apostes d’alta tecnologia, del coneixement, projectes amb valor afegit i que ho facin des d’ara. Potser després, si aconseguim l’avui desitjada independència, no hi siguem a temps. Si aconseguim un país lliure, que sigui també un país just i digne.