Aquest any, el 31 de juliol, s’han complert 100 anys del naixement de Primo Levi (Torí 1919-1987), escriptor d’origen jueu, supervivent de l’Holocaust que va poder descriure en primera persona, com a testimoni irreemplaçable, tot l’horror que va passar al camp d’extermini d’Auschwitz, on va ser internat, en el seu llibre Si això és un home, escrit l’any 1947, una de les obres fonamentals del segle XX.
Fou ara fa deu anys, quan vaig realitzar el documental Pilarín, memòria d’un exili que em vaig fer soci de l’associació Triangle Blau, una branca de l’Amical de Mauthausen empordanesa amb seu a Figueres, dedicada a l’estudi i divulgació de la memòria història sobre els repressaliats republicans espanyols, que van ser empresonats en els camps de concentració alemanys, la majoria dels quals van morir, més ben dit, van ser exterminats en aquests centres, sota el terror nazi. Fou així com vaig conèixer la figura de Primo Levi, del qual, en els homenatges que hem fet durant aquests anys en molts camps que hem visitat, s’han llegit fragments dels seu testimoniatge contingut sobretot en el seu llibre Si això és un home.
En aquest llibre, Levi explica com un memorial, tota la seva història, des de la seva detenció el 13 de desembre de 1943 fins el matí del 27 de gener de 1945, quan l’exèrcit roig va entrar al camp, i el que va suposar allò que va poder viure, de prop, aquells dos anys. Comportava, no només un testimoniatge important sobre Auschwitz, sinó també la seva revelació com un escriptor dotat de talent lingüístic i un pensador capaç de transmetre la seva vivència i de fixar en la memòria col·lectiva un dels més ignominiosos episodis de la història de la humanitat.
Primo Levi va ser capturat per la Milícia feixista i es va declarar jueu. Va ser internat primer en el camp de concentració de Fossoli i traslladat, al cap de poc, junt amb altres presoners, en un viatge en tren que durà varis dies, en unes condicions pèssimes, a un nou camp, que no tenien ni idea on era. A l’arribar, els van treure tot el que tenien, els van rapar el cap i els tatuaren el número d’identificació al braç. Immediatament, els posaren a treballar. Llavors fou quan es va adonar que els que desapareixien anaven directes al crematori. S’adonà també que hi ha dos tipus de presos: els enfonsats que s’han deixat caure i no tenen ni ànims ni força ni humanitat i els salvats, aquells que lluiten per sobreviure amb intel·ligència i astúcia i sobretot amb bona sort.
Aquest darrer element se li va presentar a Levi. Ell era químic i, quan es va convocar una selecció de presoners per treballar als laboratoris, es va presentar a l’examen, sense tenir gens clar si recordaria els seus coneixements de química però, mort de por, va fer l’examen i va ser acceptat per a aquesta tasca. Segurament que el treballar al laboratori fou una de les causes que van ajudar-lo a sobreviure. “Vull sobreviure, abans que res i sobretot, per donar testimoniatge del que he vist”, explicarà anys després a un jove investigador, i així Levi, des del fons de l’abisme d’Auschwitz, aixecarà els valors de la raó i dels sentiments humans enfront de les ideologies totalitàries de l’odi, que en el segle XX no es varen limitar només al nazisme alemany. (Posem atenció que ara es refan).
El sorprengué el fet que els botxins fossin gent normal, entabanats per un fals profeta. La incomprensible adhesió d’un poble civilitzat a un histrió que el va portar a la catàstrofe. Per això, es necessari salvaguardar la memòria. Ha succeït i, per tant, pot tornar a passar.
Les vivències de l’horror van ser inesborrables per a Levi. Mai no es va poder treure de dintre un sentiment de culpa per seguir viu:
“Els que viviu segurs a les vostres cases escalfades, els que trobeu en tornar al vespre el sopar calent i cares amigues: considereu si això és un home, qui treballa en el fang, qui no coneix la pau, qui lluita per un tros de pa, qui mor per un si o per un no.
Considereu si això és una dona, sense cabells i sense nom, sense forces per recordar. Els ulls vuits i el ventre fred com una granota a l’hivern. Penseu que això ha passat.
Us confio aquestes paraules. Graveu-les al vostre cor quan sigueu a casa o aneu pel vostre carrer, quan us fiqueu al llit o us lleveu; repetiu-les als vostres infants (…)
Primo Levi, Si això és un home (1947).
Primo Levi va morir l’11 d’abril de 1987. Tot apunta que es va suïcidar.
