Hi ha un fet incontestable en les darreres eleccions al Parlament Europeu, celebrades el 7 de juny passat: la mitjana catalana d’abstenció va ser del 62’5%.
Als votants habituals i constants aquest alt índex d’abstenció els va confirmar la seva visió pessimista de la política; als votants no tan assidus, va portar-los a engruixir la xifra dels abstencionistes; i a la majoria de partits polítics va semblar que no els preocupava i que estaven contents i cofois amb els resultats obtinguts. Cap partit havia perdut. En van fer una lectura ingènuament positiva.
Hom esperava que una tan alta abstenció provocaria una revisió a fons i un canvi de manera de fer dels partits polítics. Doncs, no. Tot continuarà igual. El fet de l’abstenció em porta a fer diverses consideracions:
-No s’ha fet i no se’n farà pedagogia política. I no em digueu que se’n fa a les campanyes electorals. Els que es fa és el més allunyat del que hauria de ser la pedagogia política. Les desqualificacions dels adversaris, els insults, cridar un grapat d’eslògans i frases fetes són el trist bagatge de les campanyes electorals. Caldria trobar camins nous per fer que els ciutadans s’hi engresquessin. Presentar programes factibles i continguts que ajudin a constatar la importància de la participació política.
-Reduint la participació política a votar de tant en tant ha portat amplis sectors de la societat a desinteressar-se de la política.
-L’escandalosa xifra de l’abstenció és un senyal de la desmobilització de molta gent. Fer possible l’interès i la participació en el món de la política costarà molt. La davallada és massa profunda.
-L’abstenció sempre beneficia el sector més dretà i conservador de la societat, el sector a qui ja li va bé que es redueixi la política al fet de votar i prou. Ajudar a tenir criteris propis, a ser conscientment crítics, no els interessa.
És possible redreçar-ne la situació? Caldria que els polítics entonessin un profund mea culpa, que tinguessin propòsit d’esmena i emprenguessin camins nous. Deixar de banda tanta cridòria i tanta xerrameca inútil i fer amb humilitat i constància un treball educatiu seriós per tal que els ciutadans prenguin consciència de la importància i del pes de la política en la vida dels pobles. Voldria pensar que ciutadans i classe política farem una reflexió a fons i trobarem camins per construir una veritable democràcia.
Permeteu-me d’acabar amb unes consideracions de l’Arcadi Oliveras, president de Justícia i Pau de Barcelona, un home políticament i socialment molt compromès. En una entrevista i a la pregunta:”El preocupa l’abstenció electoral i el distanciament dels polítics respecte a la ciutadania?”, responia: “L’abstenció és greu. Però cal anar a l’arrel. La gent no participa en comicis per dos possibles motius; primer, per menfotisme o manca d’interès, i segon, perquè el poder polític ha avortat tota iniciativa participativa de la societat civil”. I a la pregunta: “Per exemple?”, responia: “Quan la gent ha volgut participar més enllà de les eleccions, els governs han tallat les ales. No ens van deixar fer un referèndum sobre el deute extern i van posar moltes dificultats a la campanya “Som el que sembrem”, al Parlament. En tots els anys de democràcia, no s’ha aprovat mai ni una sola iniciativa legislativa popular.”
