A la tardor la natura reposa, amansida, i irradia una serenitat incommovible; serenitat del qui espera la mort tranquil, confiat, segur d’una pròxima resurrecció.
A la tardor, el sol acarona tots els éssers vivents amb una delicadesa sense parió, única, i en fer la posta, ofrena l’espectacle meravellós de les coloracions corprenedores.
Les postes de sol de la tardor són les que pinten el cel amb una simfonia cromàtica, esplendent i emotiva, una simfonia silenciosa, però tanmateix perceptible, i que pels caminals de l’esperit ens penetra, amarant-nos d’una i agredolça malenconia.
És, a la tardor, quan les arbredes ens obsequien amb el ventall de colors de les fulles que van morint a poc a poc, mandroses, com amb recança de deixar l’arbre que els ha donat la vida. El xop, el freixe i el bedoll, amb la pluralitat de grocs, sempre canviant. El roure, amb tons de coure vell ─el color del blat madur─ barrejat amb el roig soberguejant del blada i, sobretot, els cirerers boscans, i tot plegat envoltat per la inalterable verdor de les pinedes…
La tardor té, com cap altra estació de l’any, la particular i benefactora virtut d’asserenar-nos, potser perquè el seu missatge ens parla de la conformitat de la natura amb l’inexorable. Una conformitat que, en ésser assumida per nosaltres, ens reconforta amb la impagable ofrena de la pau. Una pau que sols pot donar la serena acceptació de la mort.
Bé és veritat que el missatge de la tardor té uns destinataris preferents ─sinó únics─ i que potser no pot ésser escoltat per la resta dels mortals. I és que per oir-lo, per entendre’l, és necessari que l’home porti, a les seves sofertes espatlles, la feixuga càrrega de molts hiverns.
És, en arribar a la tardor de la nostra vida ─i no abans─ quan els homes podem entendre el missatge que ens ofrenen el cel i la terra, la terra sobretot, que en aquest temps tardoral sembla recordar-nos que d’ella hem sortit i a ella hem de tornar.
Sovint he pensat que el pas de l’home, pel rost viarany que és la vida, es podria considerar com un llarg viatge en tren, amb la peculiaritat que l’home passa el viatge dormint; dormint i somniant, i que aquest enfilall de somnis ─del qual gaudeix i pateix─ fineix quan el tren es detura i ell desperta sorprès, i es demana: “Ja és hora de baixar?”
I és per això, potser, que als qui ja ens acostem a la fi del nostre camí, ens abelleix contemplar com ara, a la tardor, la natura es prepara per a morir, tranquil·la, amb la serenitat del qui confia en una segura i pròxima renaixença.
