Diumenge vaig anar a caminar amb el meu gos per la mota del riu. Hi anava amb curiositat i una certa recança. Diumenge abans també hi havia anat i m’havia trobat amb un conegut que, també, per fer una mica d’exercici havia caminat uns quants quilòmetres al llarg de la mota del riu i al creuar-nos em digué:
– Has vist els tres cignes blancs que hi ha al riu?
Em va sorprendre la pregunta i vaig contestar negativament al fet, tot i que va obrir la meva curiositat:
– Què dius ara, tres cignes al riu Ter?
-Sí, són tres cignes blancs, grossos, que neden pel riu i que quan aixequen el vol fan un soroll impressionant -em digué el conegut-. Són una mica més avall del pas Pilla -aquest és el nom d’un antic pas, prop del mas de la Capellana, que utilitzaven antigament els pagesos i pastors per anar d’un costat a l’altre del riu. Hi havia, a més, el pas de les vaques, el pas de Gualta, el pas del pont i el pas del mas del Roig. Al fer la nova mota del riu per evitar el seu desbordament en èpoques de fortes pluges, van desaparèixer.
Tot i sentir els meus dubtes, no els vaig expressar i em vaig dirigir cap al lloc del riu que el bon amic m’havia indicat. Ja uns quants metres, abans els meus dubtes van desaparèixer i la meva sorpresa fou major del que m’esperava. Entre el canyissar vaig divisar tres punts blancs que es movien damunt les aigües. No hi havia dubte, eren els cignes. Tres esvelts i majestuosos cignes joguinejant damunt les aigües. M’hi vaig acostar protegit pel canyissar sense fer renou, per no espantar-los. Eren meravellosos. Més bonics del que m’esperava. Vaig pensar que allò calia fotografiar-ho. És clar, no portava cap màquina per fer-ho. Per això vaig recollir el gos i ràpidament vàrem anar cap al cotxe i cap a casa a cercar una màquina. La màquina de fotografiar ara no necessita pel·lícula, però la bateria estava descarregada. Sort que la filmadora estava a punt. La vaig agafar i vaig pensar que encara millor, podria agafar una escena en la qual es veiessin els cignes movent-se, nedant i jugant. Al tornar al lloc on els havia deixat, encara hi eren i vaig poder treure una magnífica seqüència de les tres blanques i esveltes aus, nedant i jugant damunt les aigües.
Aquest diumenge hi he tornat. Il·lusionat per una banda i amb recança per l’altra. Encara hi serien? Tot caminant per la zona on els vaig trobar la setmana passada, vaig fer més de dos quilòmetres en direcció a la Gola i no els vaig veure. Vaig pensar que haurien marxat, que aquest no era un lloc adequat per a cignes, o pitjor, vaig pensar que qualsevol irresponsable amb una escopeta a la mà els hauria pogut disparar pensant a obtenir un bon trofeu de caça.
Vaig girar i vaig fer el recorregut en sentit contrari, més cap al pont de Torroella des d’on els havia vist la setmana passada. De lluny els vaig confondre amb un bernat pescaire que va arrencar el vol al notar la meva presència. Les meves esperances de retrobar-los anaven minvant, quan de cop, oh! sorpresa, entre les canyes de la vora del riu vaig copsar la presència blanca de les tres elegants aus. Tan tranquil·les, capbussant sota l’aigua i nedant despreocupadament. Vaig pensar que definitivament aquests tres cignes havien trobat un lloc del seu grat. El riu Ter, riu d’una precària salut, els agradava com a nova llar. Però també vaig preguntar-me d’on podien venir aquelles delicades aus i si algú podia interessar-se per elles. M’agradaria molt que aquests tres cignes formessin una família que pogués adornar el nostre riu Ter. Encara que no sé si aquest és el lloc més apropiat, un lloc sense protecció. Un riu que ha de reclamar aigua.
