L’any 897, quan va morir, el comte de Barcelona Guifré el Pilós havia aconseguit unificar els territoris catalans centrals, però el comtat d’Empúries s’havia mantingut independent. Uns quatre-cents anys més tard els dos comtats continuaven separats i havien anat seguint les seves pròpies línies hereditàries. Els comtes d’Empúries eren tan sobirans com ho poguessin ser els comtes de Barcelona, i hi estaven només subjectes per llaços feudals. En temps de Jaume I, la relació entre els dos comtats era excel·lent, els nobles empordanesos varen ajudar-lo a la conquesta de Mallorca, i el comtat d’Empúries s’enriquí i es va fer fort.Ponç V es va fer càrrec del comtat d’Empúries des de l’any 1277 fins al 1313 (36 anys). Al començament es dedicà a organitzar l’administració interna, però a partir de 1292 va iniciar un enfrontament boig contra Jaume II, el poderós comte de Barcelona, rei d’Aragó i de València, senyor de Còrsega i de Sardenya, dominador de la Mediterrània en temps de l’almirall Roger de Llúria, vencedor dels francesos, i de Roger de Flor, cap dels almogàvers a Grècia i a Constantinoble. Jaume II va regnar des de l’any 1291 fins al 1327 (també 36 anys), i el seu primer període de govern va coincidir, doncs, durant uns dotze anys, amb els últims de Ponç V al comtat d’Empúries.
Per fer valer la seva supremacia i dominar la plana empordanesa, l’any 1294 Jaume II va donar ordre de construir un castell al cim del Montgrí. Les obres varen començar amb força. Es varen edificar uns murs formidables de 13 metres d’alçada, en un perímetre quadrat de 31 metres de costat, amb quatre esveltes torres als vèrtexs. Pons V va respondre aixecant el castell de Bellcaire, al límit dels seus dominis, desafiant el castell del Montgrí, i va fer desviar el curs del Ter des de la plana nord del Montgrí cap a la plana sud per perjudicar les poblacions del rei. Com que la lluita era desigual, acabà aviat, amb la ruïna del comte d’Empúries. Ja no va caldre acabar el castell.
Perquè es fes càrrec de l’administració de les obres, Jaume II havia nomenat procurador reial Bernat de Llabià, d’una de les famílies torroellenques més preeminents, de qui vaig parlar el mes passat. La mateixa que després es va fer càrrec durant un parell de segles del palau del Mirador.
Torroella, afavorida pel seu port sobre el Ter, ja que aleshores podien arribar-hi els vaixells, va esdevenir a partir d’aquells anys la primera vila empordanesa.
Però la història no la fan només els reis i els nobles, bé que ho sabem. La fa sobretot el poble senzill, amb el seu treball i el seu esforç per la supervivència, i les circumstàncies que l’afavoreixen o el perjudiquen. Val la pena de recordar-ho mentre pensem en els constructors del nostre castell. Perquè no el varen fer amb el seu esforç directe ni Jaume II ni Bernat de Llabià (a qui no traurem cap mèrit), sinó el poble senzill, els picapedrers, els paletes, els ferrers, els fusters, els basters, els esparters… i les seves dones. I en aquells temps tot es feia a mà: els castells, els camins, les eines, no hi havia màquines de cap mena, i només ajudava les seves forces les del bou, del cavall o de l’ase.
