Amic

La paraula “amic” és una de les moltes que hem devaluat utilitzant-la indegudament. Amic és aquella persona amb qui tenim unes relacions intenses, treballades al llarg d’anys, amb estimació mútua i amb capacitat de comunicació fàcil, a vegades n’hi ha prou amb la mirada. A mi se m’ha mort un amic, en Josep Casadellà i Grassot i, a diferència d’altres amics que moriren en plena joventut (els recordats Adrià Anglada i Geli i Joan Batlle i Motas), en Josep ha mort just després de la seva jubilació, quan la vida pot oferir moltes satisfaccions, però també en un moment en què, per les persones d’edat semblant, la mort ja no és un fet fruit de l’excepcionalitat, sinó que ara habita en el mateix barri. La mort no s’ha de desplaçar fent grans trajectes. És aquí mateix.

Vaig coincidir amb en Josep, en la nostra primera joventut, a les classes d’anglès i francès d’en Josep Tomàs i Mont i des d’aleshores vam enfortir l’amistat durant viatges, excursions, castanyades i festes diverses. Ell ha immortalitzat tots aquests moments gràcies a les seves fotografies excepcionals. Recordo l’entusiasme amb què es va agafar el repte de plasmar gràficament el primer inventari del nostre patrimoni artístic, fruit de la recerca dels meus primers alumnes, que va merèixer una exposició a l’antiga sala de la Caixa de Pensions. Aquesta afecció el va portar a professionalitzar-se durant uns anys i el seu arxiu, que guarda la seva obra de qualitat innegable, permetrà donar a conèixer el seu treball, però també els valors que va viure perquè serveixin d’estímul a les noves generacions. La formalitat, el rigor, la discreció, la lleialtat envers els amics, el saber estar proper en les dificultats i les alegries… són actituds que en Josep va viure de manera natural i va saber conservar fins els darrers moments.

Si la fotografia va ser una bona manera de plasmar les seves habilitats, cal considerar també les seves dots naturals, gràcies a la seva singular intel·ligència, pel disseny i execució d’aparells tècnics i de maquinària sofisticada per millorar el seu treball. En Josep, per damunt de tot, era un amant de la terra. Estava al dia de les tècniques per aconseguir el rendiment òptim dels camps i obtenir fruits saborosos de les plantes, sempre atenent els codis sanitaris més exigents. Donava gust parlar amb ell perquè et feia estimar la terra en temps de tanta desconsideració amb el pretext del progrés. En Josep ha pagat cara aquesta seva lleialtat sovint menyspreada per tecnòcrates ignorants. Massa disgustos acumulats en poc temps com per no fer feix a la seva personalitat sensible i pacífica.

La seva vida ordenada va merèixer el premi d’una esposa amb qui compartir una estimació admirable. La Maria Aurora Muní ha estat per a en Josep l’àngel proper, la comprensió i el suport incondicional. La Maria Aurora ha significat l’amor i l’acompanyament necessari per viure amb alegria malgrat les contrarietats. En Josep Maria i l’Anna, els fills que tant estimava, recordaran un bon pare, de la mateixa manera que els qui ens hem vist privilegiats amb la seva amistat el tindrem present sempre més.