Relat dels darrers dies de la guerra a Torroella segons les vivències personals viscudes pel meu pare en Narcís Masó Pasqual, que tenia 11 anys aleshores.
El 6 de febrer de 1939 el pont vell de Torroella era dinamitat per l’exèrcit republicà en retirada.
«Quan varen esclatar el pont era de nit, recordo que el meu pare ens anava guardant a l’habitació, ens vigilava i tenia cura, perquè el meu germà era a la guerra i la meva germana estava malalta al llit. A la nit es sentien les explosions molt fortes Boooommm!!! Booommm!! Booommm!… L’endemà la meva mare em va dir «ves a cal Doctor Molinas a buscar el metge que la teva germana té molta febre». Vaig anar a cal Dr. Molinas i em va dir «tan bon punt pugui vindré», i així fou, tan bon punt va acabar aquell enrenou va venir a casa. Era un home molt centrat el Dr. Molinas, i ens va dir que la meva germana tenia una pleura, i que necessitava aliment. Jo, ja que era allà, a casa el Dr. Molinas, vaig pensar aniràs a l’hort que teníem al Tamariuà i veuràs el pont com ha quedat a terra. Abans d’arribar a l’hort, prop de la Casa de les Aigües vaig veure un tanc mig amagat tapat de canyes per dissimular-lo una mica. Allà on s’acabava el pont, que ja era tallat, de cop vaig veure com el tanc d’aquest costat picava contra el tanc que anava al davant de l’altre costat de riu. El canó disparà i totes les canyes que el tapaven varen saltar enlaire, i vaig tenir un gran ensurt, vaig pensar: això sí que ja és la guerra! Per l’altre costat de pont, allà al revolt del Frígol ja arribaven els nacionals i el primer tanc que anava al davant va quedar ben trabucat del tret de canó, i no sé si en varen morir un o dos homes, es va dir, però ningú ho va saber del cert. Aquest tanc es va quedar gairebé dos anys allà al mig del camp. I així els nacionals varen quedar allà aturats tres dies. Perquè quan aquells, els nacionals, varen arribar al pont, ja tot el trànsit de gent que havia de passar el pont l’havia passat, perquè ja sabien que aquells anaven molt de pressa, i d’aquesta manera els varen retenir tres dies i els altres van tenir més temps per arribar a la frontera.
I ja van començar a tirar bombes, i tota la gent que es volia amagar i escapar dels bombardejos perquè es pensaven que a la muntanya estarien més segurs, van haver de recular cap al poble. Vinga tirar bombes cap a la muntanya, per sobre el castell, pel Mas Blanc, per Santa Caterina, per tot arreu tiraven bombes. Algú comentava que com que alguns dels nacionals eren de Torroella van dir que no en tiressin al mig de la vila. En van caure dues o tres allà a ca l’Arturo Bagudà, i a ca l’Ayats, a la carretera d’anar a L’Estartit. Tenien una vaca que una bomba li va destrossar una cama i la van haver de matar i vendre-la de seguida. I allà als Sementals hi havia tot de camions que carregaven i descarregaven metralladores, munició i altres materials. En una d’aquestes cases hi va caure una bomba que hi va fer una forat, allà a can Galceran, i durant molt de temps nosaltres hi passàvem amb el carro i ens dèiem: «mira, encara hi és el forat!». Va esser-hi durant més d’un any. Eren unes cases barates que n’hi havia quatre i em sembla que les havia començades en Conrado.
Aquell dia també al meu pare el varen obligar a fer un viatge de queviures amb el carro fins a prop de Vilajuïga, i quan tornava, els soldats l’amenaçaven que baixés del carro i el deixés allà o li tiraven un tret. Ell anava de tornada cap aquí i en direcció contrària als que marxaven. Va tardar tot el dia i la matinada en tornar a casa camps a través, fent nit a Albons a casa uns parents. Al cap d’uns dies va poder anar a recuperar el carro, però la mula els nacionals la van donar a altra gent del poble.
Recordo que aquests dies teníem sempre els veïns a casa, passaven per una escala pel terrat, menjaven a casa i tot, fèiem torrades o el que teníem, i això perquè ells tenien la casa de rajols i quan petaven les bombes tota la casa els tremolava i semblava que els havia de caure a sobre. Nosaltres no ens podíem moure perquè teníem la germana al llit, i estàvem en una habitació d’aquelles que hi ha una volta de pedra. El pare deia que era el lloc més segur de la casa, que la volta era més difícil que caigués tota sencera.
Al cap de tres dies els nacionals varen voltar per Girona i varen venir set o vuit tanquetes, es van passejar pel poble i van arribar fins a L’Estartit, i ja va estar, tenien el poble ocupat. Ja van sortir la gent de dretes i es varen fer càrrec del poble i també alguns dels que anaven amb l’exèrcit. El diumenge següent va haver-hi missa a plaça, tots cap a missa a plaça! Recordo que un dels capellans que va fer la missa era mossèn Pere, era de Torroella, es va vestir de capellà allà mateix a sota les voltes de can Mascort, amb les pistoles, les cartutxeres i totes les corretges de militar. Va dir la missa dos diumenges i després va marxar. Es va morir al cap de poc temps d’una infecció o malaltia, era jove.
La gent que era republicana ho varen passar malament, només els feien càstigs i més càstigs. Segons havien explicat, deien que al meu pare, en Felip Masó, que si anava a Girona ja veuria com també se’l quedarien. Ell havia estat de l’ajuntament i va estar tres vegades a la presó amb els altres regidors de l’ajuntament pels fets de l’octubre de 1934, a Barcelona uns dies, i després a Girona. Primer allà a l’Aurora (entrada a Girona) i després a la presó on hi havia els militars, allà al seminari, en total tres o quatre mesos. Quan van sortir de la presó i van arribar a Torroella, tot el poble els estava esperant a l’entrada.
Recordo també els camions de l’exèrcit republicà com havien descarregat tot de material militar, bombes de mà, fusells, munició,… al llarg del voral del riu, i també n’hi havia molta allà al camp d’aviació. La gent es dedicava a llençar bombes al riu, els treien l’anella i cap a l’aigua. N’hi va haver uns quants que hi varen prendre mal i els explotaren les bombes. Recordo un noi de Gualta que va perdre la mà, i alguns altres que els va quedar la cara ben gravada de les explosions i de la metralla.
Acabada la guerra hi va haver un període de moltes privacions i abusos. A la mainada ens varen mobilitzar a fer instrucció, amb cornetes i tambors, marcant el pas, i cada diumenge a missa, formats, com si fos l’exèrcit. Hi havia tres categories, jo era dels fletxes, els petits, teníem 11-12 anys, i després venien els més grans que eren els cadets i els pelaios. I cada tarda a instrucció i a toc de corneta cap a l’església. Als que no anaven a instrucció un dia, els pelaven el cap al zero, els cabells ben rapats. A mi i a altres ens ho varen fer, i recordo que el meu pare es va enfadar molt perquè ens ho havíem deixat fer, però què hi podíem fer? I així amb el cap ben rapat vaig haver de fer la primera comunió al cap de pocs dies.»
Fotos : Centre documentació de la Mediterrània, Can Quintana.
