Martí Boada o la passió pel bosc

Fa pocs mesos, l’editorial El cep i la nansa publicà un recull de poesies de Martí Boada amb el títol Poesia forestal. Martí Boada, nat a Sant Celoni el 1949, és, entre altres coses, Doctor en Ciències Ambientals i Llicenciat en Geografia.  Des que el vaig conèixer  -ja fa molts anys, a la vall de Santa Fe del Montseny, on llavors alliçonava grups escolars en els secrets i meravelles de la natura- l’he escoltat sempre que l’he vist a la petita pantalla, he llegit les entrevistes que li han fet i els articles de la seva autoria que he trobat en diverses publicacions. Martí Boada coneix tots els racons del Montseny, tota la flora i fauna que habita en aquesta àrea del nostre país. És tot un savi en una època en la qual aquesta mena de persones no abunden. Sabia que era un enamorat de la natura, del bosc exactament, però no li coneixia la seva vena poètica. Ha estat tot un feliç descobriment. 

En la introducció al llibre, Martí Boada diu que “entrar al bosc és com entrar en una catedral”. La comparança és molt encertada. Si externament, i des d’una certa distància, una catedral sembla sovint una nau invertida, per dins sembla un bosc. Si és gòtica, sobretot, i encara més si és flamígera, amb aquells sostres tan treballats amb tot de nervis petris i altres elements constructius. Però la semblança no es limita a les formes de l’arquitectura. També hi intervenen el silenci, l’atmosfera misteriosa, la penombra d’alguns racons, a vegades fins i tot l’olor d’humitat que desprenen els vells carreus. Les catedrals són espais sagrats, els boscos també. O, si més no, haurien de ser-ho.

La lectura de Poesia forestal m’ha fet pensar en la importància que tenia tradicionalment el bosc per als habitants dels pobles situats prop o al bell mig d’un espai forestal. Llevat de l’estiu, els boscos estaven plens de vida tot l’any. Hi feien cap llenyataires, caçadors, boletaires, melers, feixiners, carboners, pastors d’ovelles i cabres, recollidors de pinyes pinyoneres  i de bruc per a fer escombres… Als boscos poblats per alzines sureres, com ara els de les Gavarres, periòdicament també hi feien cap peladors. Quan s’acostaven les festes nadalenques, també  s’anava al bosc a recollir pinyes seques, gallerans, molsa i suro  per fer el pessebre. Fins i tot els petits s’encaminaven sovint cap al bosc per diverses raons: buscar espàrrecs, recollir escorça de pi roig per fer vaixells o simplement  a explorar la boscúria. I a enfilar-se als pins i alzines, és clar, i passar fins i tot d’un arbre a un altre, com feia aquell baró rampant d’una coneguda novel·la d’Italo Calvino que decideix no posar mai més els peus a terra. Durant segles i segles, el bosc fou un rebost i un espai d’esbargiment alhora per a bona part del món rural.

El poble on vaig passar la infància tenia un bosc a tret de pedra de les muralles. Un bosc petit, típicament mediterrani, poblat per pins bords i de llei, alzines i algun roure, llentiscles, ginestes, brucs, gatoses…  Ovelles, cabres,  llenyataires i feixiners mantenien netes com una patena àmplies zones d’aquell espai arbrat. Fins i tot hi anava algun pagès amb el carro a recollir pinassa – barrejada amb palla, servia de jaç.  Però des de fa molts anys aquell bosc està abandonat de la mà de Déu. Ja no hi va gairebé ningú, i si algú s’hi acosta, a vegades és per abocar-hi runes o deixalles diverses -la darrera vegada que hi vaig anar a passejar vaig trobar un sofà esventrat a la vora d’un camí. De fet, és impossible endinsar-s’hi de tan brut com és.

El passat estiu, mentre contemplava alarmat les columnes de fum que s’alçaven al Montgrí i sentia udols de sirenes a la carretera, vaig pensar que el bosc de la meva infància ja no és un bosc com Déu mana. És un polvorí; si encara no s’ha cremat és perquè Déu no ha volgut. Malauradament, això també ha succeït amb la major part dels espais forestals de Catalunya. Tenim un país amb una gran densitat forestal, poblat per moltes clapes de boscos, però no en tenim cura. Vivim d’esquenes al bosc, no immersos en ell com en el passat. En una de les seves cançons,  Joan Manuel Serrat cantava: “Pare, digueu-me què/li hem fet al bosc que no hi ha arbres”. I si no hi ha arbres, naturalment no hi ha moltes altres coses que formen part del bosc.