Tomàs Garcés: Només els somnis són veritat

La poesia de Tomàs Garcés es eminentment musical.
Josep Pedrals (1979)

La poesia descobreix concordances que la filosofia difícilment gosaria indicar.
Marià Manent (1898-1988)

Soc avar de la llum que em resta dins els ulls.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)

La poesia s’allunya de la poesia quan s’allunya de la música.
Ezra Pound (1885-1972)  

 

L’editorial Galàxia Gutenberg acaba d’ encetar aquest any 2021 una nova col·lecció en la qual un escriptor de reconegut prestigi efectua una selecció i  fa el pròleg de l’obra d’un autor de referència escollit.

En aquest primer número, el poeta i rapsoda Josep Pedrals (Barcelona, 1979), un referent poètic de primera magnitud, presenta Només els somnis són veritat, un llibre fet a partir d’una seixantena de poemes escollits de l’obra poètica de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993).

“He fet una tria dels poemes garcesians que més m’il·luminen” diu Pedrals. I remarca que la poesia de Garcés és  eminentment musical. JV Foix (1893-1987) deia que en la poesia del seu temps hi havia hagut dos grans “músics”: Federico García Lorca (1898-1936) i Tomàs Garcés. Perquè la musiqueta que impregna de cap a cap l’obra de Garcés, diu Pedrals, és enlluernadora. Garcés va ser conegut com “el poeta català de la cançó”.

El títol del llibre que comentem, Només els somnis són veritat,  està extret d’un vers del poema “Cançó final” publicat al seu poemari La nit de Sant Joan  l’any 1951.

La infantesa de Garcés va transcórrer al barri de la Barceloneta en un ambient obrer i humil. Tomàs Garcés a més de poeta tenia la llicenciatura en dret i va exercir d’advocat, i va fer feina en el món editorial. També va fer de lector a la Universitat de Tolosa durant l’exili, va traduir diverses obres del francès i de l’italià i va preparar diverses antologies de poesia.

El 1981 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi, el primer any que s’atorgava aquesta distinció de la Generalitat de Catalunya.

El 1983 patí un atac de feridura i quedà paralitzat de mig cos, situació que l’obligà a restar en una cadira de rodes. Malgrat les limitacions funcionals ocasionades per la malaltia, conservà les ganes de viure i d’estar al dia. Membre i Soci d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, el 1992 fou distingit amb la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona i el 1993, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Sis mesos després, el 16 de novembre de 1993, moria a Barcelona als noranta-tres anys.

Bon coneixedor del cançoner popular i del folklore viu i ferm seguidor de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) –amic i company seu de lectura i conversa-, Garcés buscà en el caliu humà modest i discret la rondalla de la vora del foc, diu Josep Pedrals.

La seva és una poesia feta amb elegància, exquisida, airosa i subtil que encaixava amb el seu tarannà –diu Pedrals- de simplicitat exigent.

Una bona mostra d’aquesta poesia lluminosa, amb melodia i airosa plasticitat, la tenim en els poemes de l’antologia preparada per Josep Pedrals, caracteritzats majoritàriament per la seva sensibilitat brillant, elegància i delicadesa.

 

Referències bibliogràfiques

  1. GARCÉS, Tomàs. Només els somnis són veritat. Selecció i pròleg de Josep Pedrals. Galàxia Gutenberg. Barcelona, 2021.
  2. GARCÉS, Tomàs. El caçador. La nit de Sant Joan. Edicions 62, Barcelona, 2013.
  3. ARBOIX, Adrià. “Josep Pedrals i la seva obra Els límits del Quim Porta”. Emporion 24 de maig de 2019. https://emporion.org/josep-pedrals-i-la-seva-obra-els-limits-del-quim-porta/

 

El riu

Les rivières sont des chemins qui marchent
et qui portent où l’on veut aller.   

BLAISE PASCAL

Entre joncs de melangia,
plenes de capvespre ombriu,
processó de cada dia,
passen les aigües del riu.

¿De quines fonts regalades
a la muntanya han brollat?
¿Quin delit les ha cansades
cenyint-les de soledat?

Soledat, oh roca dura
a l’ocell i al tamariu!
–L’ocell mor, la flor no dura-
diuen les aigües del riu.

I amb una angúnia que plora,
esclaves, lentes se’n van.
El riu és camí i alhora
s’afadiga caminant.

Com un pobrissó que vaga,
pidolaire de caliu,
prop del bosc que les amaga
passen les aigües del riu.

Vull oblidar l’amarguesa
que munta del seu afany.
I sota la posta encesa
seran el meu viarany.

Irà, lleugera, ma passa
sobre el canal fugitiu.
I en un cel de satalia
hi haurà l’ocell que no mor
i la flor que no es mustia
vora les aigües del riu.

Tomàs Garcés (1901-1993)  

Cant del pescador

Quan  jo tenia quatre anys
mon pare em duia a la barca.
Sortíem en fer-se fosc,
tornàvem a lluna clara.
Els peixos, enlluernats,
venien a la rotllana:
la llíssera i el serrà,
la tintorella  i l’orada.  

Els havíem somniat
i com un somni passaven.

La mar semblava un mirall,
la barca s’hi emmirallava.
En l’aigua, d’un verd lluent,
s’acostaven, s’allunyaven
el gòbit esmunyedís,
l’escòrpora roja i grassa.
Els dofins, a capgirells,
mossegaven l’armellada.
Pesquera de la dissort
vora l’ombra de les cales!
Ramats de peixos manyacs
en el meu somni passaven.

Tomàs Garcés (1901-1993)                  

La casa del pirata

A la casa del pirata
les cortines són de sac.
Damunt de la calaixera
brillen nacres i corall.
Hi ha velers dintre botelles
i botelles sense tap.
(El pirata, vell pirata,
s’ha adormit a Portlligat
i li freguen el mostatxo
quatre pàmpols de moscat).

A la casa del pirata
tres donzelles van entrant.
L’una té la cella fina,
l’altra riu per sota el nas,
i a la pols de les finestres
l’altra veu autoretrats.
Els graons de llosa vella
s’enriolen del seu pas
i tremolen, fulla prima,
els cairons envernissats.

És la casa del pirata
un navili abandonat.
Si l’aborden les donzelles
l’estelada brilla i cau.
Ara aixequen les cortines
i els armaris van furgant.
Obren portes, dringuen vidres
i no troben cap punyal.
De gentils enraonies
s’inflen, veles, els envans.
(Mentrestant, el vell pirata
va dormint a Portlligat,
sota els pàmpols, panxa enlaire
i amb els ulls esbatanats).

Pels graons de llosa vella,
tres minyones van baixant.
A la casa pengen somnis
i rialles de cristall.
Forasteres, a palpentes,
obren pany i forrellat.
La claror del dia arriba,
per la porta, a devessalls,
i les flors de l’alba cauen
damunt l’aigua de la mar.

Tomàs Garcés (1901-1993)